Això no ho fem pel 1714, sinó pel 2030

Ben­vol­gut pre­si­dent,

El conec de fa tant de temps que encara em costa el for­ma­lisme de trac­tar-lo de vostè i adreçar-m’hi com a pre­si­dent. Vostè té l’ama­bi­li­tat, cada cop que ens veiem, de por­tar la con­versa al Car­les-Jofre i al tuteig. Però com que l’ocasió és solemne, m’he autoim­po­sat seguir amb el trac­ta­ment pro­to­col·lari que es mereix el més alt càrrec del meu país.

Pre­si­dent, a més de peri­o­dis­tes tenim una altra cosa en comú: tenim a casa dos alum­nes de primària. Per­ta­nyem ja a una gene­ració en què per més impor­tant que sigui la feina mai dimi­ti­rem de la nos­tra pater­ni­tat ni la des­car­re­ga­rem en una mare sot­mesa. Tinc entès que tots dos, després d’una intensa Diada –cadascú en el seu àmbit– vam robar hores al dia per fol­rar lli­bres i eti­que­tar mate­rial.

És aquí l’epi­cen­tre d’aquesta carta: la Magalí, la Maria, el Jan i la Mar­tina. Encara ara cal expli­car a tot­hom que això no es fa pel 1714 ni pel 1939 i, encara més, ni tan sols pel 1978. És per la Cata­lu­nya del 2030.

És cert que el país es troba en la cruïlla més impor­tant de la seva història i si encara som aquí és pels besa­vis dels nos­tres besa­vis, pels pares dels nos­tres pares i per tota la gent que hagi nas­cut on hagi nas­cut ha pre­fe­rit plan­tar la lla­vor aquí sense renun­ciar a les arrels d’allà.

Però sense noves flors a cada ins­tant no hi ha futur. És per això que, humil­ment, li demano i agra­eixo que en cada gest pensi en el país que here­ta­ran més que del que fugi­rem. Gràcies, pre­si­dent. Ànims, Car­les.