President, no deixi mai de somriure

En moments com aquest, pre­si­dent, crec que l’únic que cal dema­nar-li és fide­li­tat a la paraula donada. Sabem que l’Estat espa­nyol no des­cansa i que farà els pos­si­bles perquè no es pugui votar; sabem també que és pos­si­ble que si es con­ti­nua deso­beint les reso­lu­ci­ons judi­ci­als l’Estat deci­deixi usar la força. Sí, són esce­na­ris esca­bro­sos. Es fa difícil dema­nar a algú un coratge que no sabem si per­so­nal­ment seríem capaços de man­te­nir. Com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ja s’ha anat fins a un punt de no-retorn, fins a l’extrem a què se sabia que podien arri­bar les coses amb l’estratègia de seguir el man­dat que sor­gia de les pas­sa­des elec­ci­ons. Cata­lu­nya es mereix un estat propi, però no és gens sen­zi­lla la tasca de por­tar la nau enmig d’una tem­pesta d’intran­sigència i ame­na­ces. Només per això ja mereix tota l’admi­ració i el res­pecte. No deixi d’expres­sar-se amb la paraula tran­quil·la, enra­o­nada, con­vençuda i alhora irònica, capaç de fer-se sem­pre escol­tar. No deixi mai de som­riure. El món l’espera, i rere seu hi ha tot un país. Però abans caldrà superar les escu­lle­res. La gent no té por, però ha de sen­tir que als seus líders no els tre­mola la veu. Ens empa­ren prin­ci­pis més nobles que les sim­ples lleis escri­tes.