Benvolgut Carles,

Recordo encara una conversa, aquest estiu, en què em deies que ho teníeu tot previst. Tot volia dir tot, i m’imaginava un panell enorme, en algun saló del Palau, amb una mena de pluja de fletxes matemàtica de variants i de possibilitats, no solament les previsions per aprovar i de decretar un referèndum, sinó la geografia sencera d’entrebancs que es podia dibuixar a partir de la convocatòria.

No sé si tot el que està passant sortia en aquest mapa. Vull dir el que anem sabent dia a dia, i que cada dia ens deixa més astorats, aquest edifici on l’aigua degota i embruta les parets d’una humitat que romandrà en la societat espanyola durant molt temps. Perquè aquesta és la qüestió, potser la principal. Ara ja no estem parlant d’independència (si és que mai ha estat aquest, el tema) sinó de principis democràtics. I això no ens afecta només a nosaltres, sinó als ciutadans espanyols que contemplen com l’Estat s’esquerda (anava a dir s’enruna; potser seria massa exagerat).

Espero que el mapa contempli tots els accidents. No pas els cims, sinó les fondalades; no pas les valls, sinó també els barrancs. Havia de costar molt delimitar un territori amb tants sotracs. Si realment el teniu tan apamat és que vau preveure l’escenari amb el detall d’un visionari. Un dia o un altre ens l’hauràs d’ensenyar, Carles, aquest mapa.