Política

JOSÉ LLUÍS VILLACAÑAS

FILÒSOF POLÍTIC. ESCRIPTOR. CATEDRÀTIC D’HISTORIA DE LA FILOSOFA DE LA UNIVERSITAT COMPLUTENSE DE MADRID

“La democràcia espanyola està malalta”

1-0 · “No em preocupa que l’1-O no es voti. El que em preocupa és que ningú sàpiga quin serà l’horitzó per votar a Catalunya després d’aquest dia” Europa · “Tard o d’hora hi haurà de prendre part. No hi hauria inconvenient que fos un mediador qualificat”

El referèndum català s’ha convertit en una màquina de deslegitimació de la democràcia espanyola
Espanya mai ha tingut un estat de dret amb bases normatives clares i això ha estat la seva font de tragèdies històriques

Al cap­da­vant del depar­ta­ment d’història de la filo­so­fia de la Com­plu­tense de Madrid, José Luis Villacañas (Úbeda, 1955) és un refe­rent en la història de les idees polítiques, els con­cep­tes i les men­ta­li­tats. L’ava­len més d’una tren­tena de publi­ca­ci­ons, la majo­ria lli­bres de filo­so­fia i assaig, tot i que també ha fir­mat lli­bres d’història, alguna novel·la i fins i tot un poe­mari.

Cata­lu­nya té dret a rei­vin­di­car-se com a nació?
I tant! Cata­lu­nya no és una regió espa­nyola. És i ha estat des de Ramon Beren­guer III una altra cosa, un cos­mos polític amb lògica pròpia, que no es deixa repre­sen­tar per cap altra instància que la que ella mateixa pro­mou. Pot per­dre la repre­sen­tació per la força, i no tenir-la, però mai l’ha cedit a altres instàncies. Això és el que, entre altres coses, avui en dia en fa d’ella una nació. Reclama entrar en el joc del poder amb repre­sen­tants pro­pis, no amb franquícies de ningú. La Cons­ti­tució del 1978 ho sabia, ho va reco­llir, ho va reconèixer i ho hau­ria d’haver pro­te­git, però no ho ha fet, i, veient els errors de l’Estat, és just que Cata­lu­nya rei­vin­di­qui el seu esta­tut naci­o­nal.
Es vol fer això amb un referèndum del qual se’n qüesti­ona la lega­li­tat...
El referèndum no és legal des del punt de vista del sis­tema jurídic euro­peu i espa­nyol. I he de dir amb abso­luta sin­ce­ri­tat que con­si­dero l’estat de dret, fins i tot un d’imper­fecte com l’espa­nyol, com una con­questa irre­nun­ci­a­ble. Espa­nya mai ha tin­gut un estat de dret amb bases nor­ma­ti­ves clares, i aquesta és la font de les seves contínues tragèdies històriques. Sigui quin sigui el con­flicte, el mitjà és el dret; aquesta és la decisió d’Europa. Però un sis­tema jurídic és una arqui­tec­tura tan­cada que té a dins la clau per obrir-se, i el referèndum català no fa ser­vir aquesta clau. Ha gene­rat l’inici d’un sis­tema jurídic alter­na­tiu, i això està tan enlaire com tota cre­a­tio ex nihilo. Però òbvi­a­ment el punt de vista de la lega­li­tat només és relle­vant a certs efec­tes del curt ter­mini i més aviat ali­ens a la política. La qüestió és què pen­sem des del punt de vista de la legi­ti­mi­tat.
I és legítim?
Crec que si aquest referèndum es vol con­si­de­rar com a punt de par­tida cons­ti­tu­ent, no veig que pugui ser legítim. En rea­li­tat, l’actu­ació del Par­la­ment con­di­ci­ona d’una manera molt pro­funda aquest hipotètic valor cons­ti­tu­ent del referèndum de l’1 d’octu­bre. De fet, el Par­la­ment, sense dir-ho, s’ha ele­vat a poder cons­ti­tu­ent amb la llei de tran­si­to­ri­e­tat, i el referèndum de l’1 d’octu­bre seria més aviat per rati­fi­car les seves deci­si­ons. Des del punt de vista de la legi­ti­mi­tat, tot això és molt dubtós i estrany. La llei del referèndum i la llei de tran­si­to­ri­e­tat no pas­sen l’exa­men de la vali­desa, que és l’exa­men de la legi­ti­mi­tat. S’ha començat per dis­mi­nuir els drets dels seus repre­sen­tants al Par­la­ment, cosa que és molt greu. La vali­desa no és mera­ment una creença sub­jec­tiva. És un argu­ment que es desprèn de la nor­ma­ti­vi­tat fona­men­tal basada en els drets humans i drets fona­men­tals. I amb aques­tes lleis a la mà no es tenen garan­ties d’una pro­tecció de les mino­ries espa­nyo­les a Cata­lu­nya. Con­ce­dir-los la ciu­ta­da­nia espa­nyola no és un pro­ce­di­ment, si no és que estigués pac­tat amb l’Estat espa­nyol. Aquesta pre­visió de la llei de tran­si­to­ri­e­tat con­fessa ja que el pacte d’esta­tus és ine­vi­ta­ble. Però també és il·legítim el que fa el govern del PP, perquè és impos­si­ble creure en la vali­desa política de les seves actu­a­ci­ons. I això és inde­pen­dent que siguin legals. L’estat de dret és molt més que lega­li­tat. Així que el govern de Rajoy es pot pas­sar la vida legal­ment per­se­guint urnes, pape­re­tes, impres­so­res, car­tes i pàgines web. Però aquests actes legals repres­sius són il·legítims men­tre no es posin al ser­vei de repa­rar el que és impor­tant: gene­rar un horitzó democràtic per resol­dre el con­flicte mit­jançant el recurs democràtic d’una votació clara i vin­cu­lant. No tenim notícia que el govern tre­ba­lli en aquesta direcció. El referèndum català s’ha con­ver­tit en una màquina de des­le­gi­ti­mació de la democràcia espa­nyola, men­tre no s’ofe­reixi una sor­tida democràtica a la situ­ació. Per això la qüestió és què es pot fer quan cap de les dues posi­ci­ons polítiques enfron­ta­des són legítimes. Si no ens plan­te­gem les coses així no tro­ba­rem la sor­tida ade­quada i, com en mol­tes altres situ­a­ci­ons polítiques de la història, és pos­si­ble que les dues parts esti­guin equi­vo­ca­des.
El govern de Rajoy ha per­dut els papers?
No, aquesta és una falsa impressió. El govern de Rajoy fa exac­ta­ment el seu joc, que és lliu­rar una bata­lla sis­temàtica, que ja va començar Aznar, per vèncer el naci­o­na­lisme català i reduir Cata­lu­nya a una regió d’Espa­nya. I sap que aquesta és la seva opor­tu­ni­tat històrica. Per això força el naci­o­na­lisme a come­tre errors i subrat­lla la seva dependència de la CUP. La seva aspi­ració és doble: des­truir el PDe­CAT actual i con­di­ci­o­nar la repre­sen­tació política de la bur­ge­sia cata­lana, donar una mena de lliçó històrica, i fer noves elec­ci­ons, de manera que les for­ces inde­pen­den­tis­tes no obtin­guin una majo­ria abso­luta. Pot sem­blar un somni, però aquesta és la seva aspi­ració. Aquest pla, que compta amb la des­mo­bi­lit­zació poste­rior a l’1 d’octu­bre, és el seu esce­nari. Pot gua­nyar? Lamen­ta­ble­ment, sí.
Calia que entres­sin en joc jut­ges i tri­bu­nals?
En abso­lut. Aquesta acti­tud pro­ce­deix de la matriu admi­nis­tra­tiva auto­ritària de la men­ta­li­tat apolítica dels actu­als diri­gents del PP. En rea­li­tat, impli­cant els jut­ges per fer la seva política (cosa que ja reco­ma­na­ven els teòrics cas­te­llans dels cops d’estat del segle XVII), el govern s’amaga dar­rere d’una sim­ple gestió repres­siva que és molt peri­llosa, perquè dei­xarà els jut­ges com a intèrprets de drets fona­men­tals no codi­fi­cats que en rea­li­tat només poden ser defen­sats política­ment. Això pot por­tar a una ratera en què cada sala inter­preti què és lli­ber­tat d’expressió, lli­ber­tat política, lli­ber­tat de consciència, etcètera. Un exem­ple: un jutge pro­hi­beix un acte públic a Madrid perquè s’hi va deba­tre un acte que s’ha decla­rat il·legal. Per aquest rao­na­ment, les pròpies deli­be­ra­ci­ons d’una sala judi­cial sobre un crim podrien ser pro­hi­bi­des. Aquesta deriva for­ma­lista, automàtica, meca­ni­cista, pura­ment repres­siva d’un assumpte polític, ero­si­ona la democràcia espa­nyola i la porta a una situ­ació que la posa en tensió amb la democràcia. Els jut­ges no són com­pe­tents en política, perquè una sala judi­cial és el lloc d’una impu­tació d’actes, de defi­nició dels fets i del seu encaix en els codis per eme­tre una sentència, men­tre que el Par­la­ment és el lloc del com­promís.
Part de la soci­e­tat ja ha tren­cat amb Madrid. Quin han estat l’error, més enllà de la repressió dels dar­rers dies?
Pre­fe­reixo par­lar del govern de Rajoy. Aquest camí té noms i cognoms. La res­pon­sa­bi­li­tat dels governs del PP en aquesta deriva és inequívoca i a la seva agenda sem­pre hi ha hagut neu­tra­lit­zar el títol VIII de la Cons­ti­tució. Van inten­tar-ne la denúncia, després de neu­tra­lit­zar-lo amb lleis homo­geneïtza­do­res, fins que van veure que la imper­fecció de la Cons­ti­tució és tan pro­funda i els drets de les mino­ries tan mal pro­te­gits que n’hi havia prou amb una mutació cons­ti­tu­ci­o­nal per dei­xar aquest títol VIII sense valor i acon­se­guir un estat regi­o­nal. I dar­rere el regi­o­na­lisme s’ama­guen les opor­tu­ni­tats econòmiques i de pres­tigi del maneig pri­vi­le­giat d’un estat cen­tra­lit­zat. Per això la bata­lla és tan dura. Res temen més aquests interes­sos que un fede­ra­lisme econòmic que redu­eixi d’una manera clara el pres­su­post del govern cen­tral o el coac­ci­oni; per això llança uns ter­ri­to­ris con­tra altres, i unes auto­no­mies con­tra altres, per ama­gar el veri­ta­ble nucli de la qüestió: que d’aquesta manera el govern cen­tral és l’àrbi­tre que maneja el pres­su­post i deci­deix la manera de ges­ti­o­nar-lo. I aquest és el prin­ci­pal pro­blema d’Espa­nya: que no hi ha ciment civil, hàbits i estils polítics per fede­rar ter­ri­to­ris i interes­sos, la qual cosa fa que l’elit cen­tral apa­re­gui com l’única que uneix de manera sol­vent. La ver­sem­blança d’aquest pla resi­deix en això: les for­ces inde­pen­den­tis­tes han fet ser­vir mane­res, mit­jans i esque­mes pro­pis de Casa­nova a prin­ci­pis del segle XVIII, ins­pi­rats en l’ús del dret de resistència i rebel·lió de les con­ju­res de l’Antic Règim, i no els esque­mes d’una rea­li­tat social i orga­nit­za­tiva del segle XXI. Posaré un exem­ple: el Par­la­ment és la ins­ti­tució on encara es pot man­te­nir una apa­rença clàssica de sobi­ra­nia i eme­tre pro­cla­mes gene­rals. Però sabem que, ara per ara, el pri­mer pas per a una inde­pendència –sem­pre par­cial en sen­tit actual– és tenir un banc cen­tral propi, con­nec­tat de manera fia­ble i trans­pa­rent a una hisenda pròpia, del qual depen­guin els paga­ments a estran­gers i a fun­ci­o­na­ris i la caixa de la segu­re­tat social. Avui aquest banc cen­tral hau­ria de ser reco­ne­gut i accep­tat per Frank­furt. I per això hau­ria de ser auto­rit­zat per Espa­nya. El govern inde­pen­den­tista no podria sub­sis­tir un mes sense aquest banc. Sense un banc cen­tral de Cata­lu­nya, Puig­de­mont ges­ti­cula en el buit. L’Estat li deixa que operi com els pre­si­dents històrics de la Gene­ra­li­tat, amb la seva mateixa retòrica i estil, però sense eficàcia. I la veri­tat és una: als estats moderns no pot haver-hi una secessió si no és pac­tada.
L’ofen­siva actual per impe­dir el dret a votar és inau­dita. La democràcia espa­nyola està malalta?
Sense cap dubte. Està con­tro­lada per talents rudes i ferot­ges, ins­tal·lats en mit­jans de comu­ni­cació par­ci­als. La forma d’argu­men­tar és bru­tal i bàrbara, irres­pon­sa­ble i igno­rant. Aquí es con­cita el feno­men de ser una democràcia jove i de man­te­nir estils d’argu­men­tar molt arcaics. Això ha por­tat al fet que les posi­ci­ons inde­pen­den­tis­tes hagin cone­gut també un procés d’esque­ma­tit­zació pre­o­cu­pant i una falta de rigor argu­men­tal evi­dent. Per exem­ple, l’equació entre votar i democràcia no és automàtica. Democràcia és votar segons forma, i això sig­ni­fica abans de res, en ter­mes mate­ri­als, pro­tecció de mino­ries i justícia política. A mi no em pre­o­cupa que l’1 d’octu­bre no es voti, perquè no crec que es pugui votar en forma, ni amb pro­tecció de mino­ries ni amb justícia política. El que em pre­o­cupa real­ment és que ningú sàpiga quin serà l’horitzó per votar a Cata­lu­nya després d’aquest dia. Perquè em sem­bla ingenu que aquest horitzó sigui cele­brar unes elec­ci­ons autonòmiques com si aquí no hagués pas­sat res. El pacte de Cata­lu­nya amb Espa­nya està tren­cat, el va tren­car al seu dia el TC, i l’únic horitzó de futur seria una votació amb una pape­reta reco­ne­guda per totes les parts que per­metés triar entre un nou pacte d’esta­tus o la inde­pendència. I per arri­bar aquí les for­ces inde­pen­den­tis­tes hau­rien de fer epokhé del resul­tat que desit­gen, par­ti­ci­par en el cos­mos polític espa­nyol i tra­var ali­an­ces creïbles amb les for­ces de progrés espa­nyo­les. Només així hi hau­ria un camí que no fos el de Rajoy, que parla de fer-ho tot des d’una Cons­ti­tució que ell mateix con­si­dera ina­mo­vi­ble.
Quin paper té Europa en tot això?
Europa tard o d’hora hi haurà de pren­dre part. Al meu enten­dre, no hi hau­ria incon­ve­ni­ent que fos un medi­a­dor qua­li­fi­cat. I fins i tot reconèixer-li poders d’arbi­tratge. Jo no crec en la sobi­ra­nia dels estats. Així que no crec que sigui pos­si­ble la inde­pendència de Cata­lu­nya en el sen­tit en què ho pen­sen molts, ni crec que sigui real la inde­pendència d’Espa­nya, com ho pen­sen molts més. Si no, que fes Espa­nya la prova de sor­tir de l’euro i ho veuríem. Europa també ens dic­ta­ria algu­nes lliçons sobre què és avui un estat. Crec que les dife­rents ter­res his­pa­nes i euro­pees s’hau­rien de tro­bar còmodes en situ­a­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­nals que reco­ne­gues­sin la seva història pròpia. I per això he defen­sat que el millor cri­teri d’ordre lliure seria una actu­a­lit­zació dels drets històrics de la nació cata­lana. I quan mirem la història d’Espa­nya, quan Cata­lu­nya ha tin­gut lli­ber­tat i s’ha sen­tit còmoda, sem­pre ha estat el mateix: una república coro­nada dins les for­mes esta­tals hispàniques. Això li va per­me­tre ser lliure i alhora inter­ve­nir d’alguna manera amb la seva força i el seu talent a Espa­nya. Si acon­seguíssim avui actu­a­lit­zar aquest punt de vista, acon­se­guiríem un estat dinàmic, àgil, que no oferís pri­mes d’opor­tu­ni­tat econòmica a ningú des del poder polític. Això faci­li­ta­ria un horitzó millor per a cata­lans i per a espa­nyols en gene­ral, i una con­tri­bució vir­tu­osa a Europa. Ara per ara, uns i altres, aquí i allà, apre­ciem un ave­nir man­cat de pos­si­bi­li­tats evo­lu­ti­ves, tan­cat i asfi­xi­ant. Molts a Cata­lu­nya cre­uen que la inde­pendència obri­ria aquest horitzó evo­lu­tiu, i pot ser que en la teo­ria fos així. Però només si s’hi arriba a través del dret. Altra­ment és tan impro­ba­ble com que aquest horitzó l’obri Rajoy.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia