Que comenci la funció, que estem preparats

A Anglès va córrer la veu que els Mossos anirien a l’ajuntament a la tarda a demanar a l’alcaldessa, Àstrid Desset, informació sobre les claus de la Burés –on està previst que es voti diumenge–, sobre qui n’és el responsable i altres preguntes semblants. “Una enquesta”, explicava Desset, és el que li van dir que li farien quan la van trucar per telèfon al matí. Abans que els Mossos, poc abans de les cinc de la tarda, van arribar els primers efectius de suport a l’alcaldessa: dues dones grans, més aviat arreglades, i amb paraigua. L’alcaldessa les va fer passar a la sala d’espera. Aviat l’espai es va anar omplint de més veïns i, més que neguit, es respirava un sentiment d’anticipació gairebé alegre, com aquell que espera veure una obra de teatre que fa temps que anuncien i que té moltes ganes de veure. Les visites van anar omplint la saleta, fins al punt que l’alcaldessa de vegades semblava que feia d’amfitriona en un vermut o sobretaula. “Voleu prendre alguna cosa?”, va preguntar més d’un cop. No sabem si hi ha bar a l’ajuntament, però màquina de cafè es veu que sí. Com més passava el temps, més s’omplia la sala, i més ganes tenia el públic que comencés l’actuació. A fora també es va anar acumulant gent, i qualsevol persona que veien venir amb papers sota el braç era susceptible de portar la temible notificació. Es va aturar un home amb un paquet sota el braç a parlar amb l’alcaldessa. “Són les paperetes!”, deia un. Falsa alarma: era un repartidor, que portava un àlbum de fotos digital i preguntava per una veïna.

Però al final l’escamot de suport a Desset va veure recompensada l’espera. A quarts de sis de la tarda, va arribar a l’ajuntament –els de la sala d’espera ja havien sortit, impacients, feia estona, i hi havia més d’un centenar de veïns a la porta del consistori– un mosso d’esquadra, vestit de carrer. Ja devia saber que l’esperaven, i va passar enmig dels veïns entre els aplaudiments dels assistents, que clarament identificaven els agents dels Mossos com “els nostres policies”, com va dir algú mentre s’esperava. El mosso va saludar amistosament l’alcaldessa, es van fer dos petons, però ella li va dir que tot el que li havia de dir ho podia fer allà, davant de tothom. Resulta que no, que necessitava un taulell, almenys, per apuntar quatre coses. Van entrar al vestíbul amb tot el seguici. Una de les dones que havien arribat primer ja havia agafat una cadira de la sala d’espera per tenir una millor visió del conjunt, i preguntava ansiosa: “Ja comencen?” La del costat també estava neguitosa: “No sentirem el que diuen!”, la feia callar. Enmig del núvol veïnal, el mosso va llegir a l’alcaldessa l’acta de requeriment d’informació, i ella va contestar que no signarà res, moltes gràcies: “No diré res sense cap ordre judicial.” La frase arrenca aplaudiments. El mosso sembla que apunta que Desset “no té coneixement que hi hagi cap referèndum”, i que no vol dir res. S’acomiada de l’alcaldessa i marxa entre els crits de “Votarem, votarem!” de la gent, que un dels veïns ha definit com “la brigada de l’empenta”. En marxar, l’alcaldessa agraeix el suport dels concentrats. “Encara em sento més forta.” “Els Mossos són els nostres Mossos i han fet sempre molt bona feina”, deia, abans que arribés l’agent, al centenar de ciutadans concentrats davant l’ajuntament. Entre els assistents, a qui potser aquest entreacte del referèndum es va fer curt, es respirava l’ansietat perquè arribi el dia 1 i fer front al que calgui per poder votar. Serà el segon acte d’una funció llargament esperada.