Resistència

Des que fas l’article, fins que els amables lectors el poden llegir, pot esdevenir tremendament superat pels fets. És una situació, per mi, desconeguda perquè fins ara l’actualitat tenia una durada més llarga i ara em provoca una certa incomoditat especialment en aquesta setmana, que serà una setmana trepidant. De moment, haig d’acceptar humilment que els fets de diumenge van depassar de molt el que jo mai m’hauria imaginat, tot i que molts símptomes evidenciaven un propòsit que em negava a acceptar. És clar que hi ha una mena de gent amb una bonhomia especial que són capaços de donar flors fins i tot als seus botxins. L’enviament de 10.000 policies i guàrdies civils a Catalunya amb tota mena d’armament m’escamava, perquè estava segur que per nosaltres seria un dia de molta joia i de cap violència i, si venien amb un “a por ellos” i amb material antiavalots, era clar qui estava disposat a posar-hi la violència. Tot i així, mai havia pensat que utilitzarien el grau de violència emprat.

Les imatges d’extrema violència policial davant de gent pacífica han traspassat totes les fronteres i han estat notícia d’obertura de tots els principals mitjans de comunicació mundials i ara fins i tot aquells que miraven cap a un altre lloc han descobert que Espanya té un greu problema amb Catalunya i que el govern de Mariano Rajoy és incapaç de solucionar-lo. Probablement en cada reunió de dirigents europeus i en les cimeres europees els ministres espanyols i el president, quan els preguntaven per Catalunya, els mentien, i ahir van quedar en evidència. Ara ja no podran mentir-los més i hauran de donar moltes explicacions perquè Catalunya ja no és un afer intern d’Espanya, també ho és de la UE. Tota aquella diplomàcia espanyola agressiva per introduir un relat de normalitat, ha fracassat. Diumenge, ells mateixos van cremar la seva narració amb la violència de la policia espanyola. Fins i tot el que fou ministre d’exteriors espanyol José Manuel García-Margallo ja admet que Espanya està perdent el relat internacional a favor de Catalunya.

Gandhi ho va deixar clar: “Primer t’ignoren, després se’n riuen de tu i quan t’ataquen, guanyes.” I suposo que moltes cancelleries europees més pragmàtiques coneixen la sentència gandhiana, i aviat els esforços seran per intentar que la desfeta no es descontroli gaire, ja que, malgrat el que diuen els espanyols, el deute públic (que mai en parlen) els fa molt febles. Catalunya ha dit prou a 140 anys d’intents de modernitzar Espanya, i diumenge vam veure que el govern espanyol domina totes les institucions i que són incapaces de modernitzar-se. Si avui haguéssim de fer una ressenya de les diferències d’Espanya i Catalunya, la tindríem molt explícitament mostrant la diferència que hi ha entre l’actuació de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, que destrossen col·legis i ataquen la gent pacífica amb acarnissament, i els Mossos d’Esquadra. Dilluns passat, aquest diari feia una portada amb una foto d’una càrrega policial del 1976 i la de diumenge passat, i llevat del color de la foto i l’equipament de repressió més modern, és calcada. Les noves generacions que van ser apallissades diumenge han conegut el franquisme!

Com que ja hem demostrat la nostra resistència a la violència més gratuïta, el món econòmic ens mira i els mercats s’ho prenent molt seriosament. L’euro ha reaccionat amb una notable caiguda, l’Íbex 35 també, especialment la banca, que té molt deute d’Espanya. Standard & Poor’s, que tenia previst revisar la qualificació del deute espanyol en positiu pel creixement previst del 3% del PIB, ha fet públic que ho ajornava per la conflictivitat política amb Catalunya. Només cal una mica més de resistència perquè comencin les trucades de països europeus amb ordres imperatives de negociar.

El 1918, Miguel de Unamuno va dir a Manuel Azaña: “Justo es que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá.” Noranta-nou anys després, Espanya ha perdut Catalunya.