Cervesa sí, cava no

Tres segles, unes quan­tes dia­des mul­ti­tu­dinàries de l’11 de setem­bre, una hora d’espera i des­con­cert espe­rant el dis­curs del pre­si­dent, Car­les Puig­de­mont, i encara unes set­ma­nes més. Aquest és el tempo que ha seguit fins ara i que encara haurà de seguir el procés que ha de por­tar al nai­xe­ment de la República de Cata­lu­nya. Ahir, els milers de per­so­nes que van acu­dir al pas­seig de Lluís Com­panys per assis­tir a la vin­guda al món d’un nou estat d’Europa es van haver de con­for­mar a veure el cap a la cri­a­tura i poca cosa més. Si és mas­cle o feme­lla, si pujarà dreta o es torçarà, no se sap. Caldrà espe­rar i tenir paciència, una vegada més. El pre­si­dent va manar calma, va dema­nar temps i va pro­po­sar el diàleg, i la gent ho va aca­bar ento­mant, no de molt bona gana, però tam­poc amb grans mos­tres de des­a­pro­vació.

Eren quarts de vuit del ves­pre, la fosca d’aquests dies més curts de tar­dor ja havia pres posi­ci­ons al pas­seig de Lluís Com­panys i men­tre la mega­fo­nia des­ple­gada al lloc començava a difon­dre les pri­me­res parau­les del dis­curs de la cap d’opo­sició, Inés Arri­ma­das, una gen­tada començava a des­fi­lar, aban­do­nant el lloc. Cap visca la República de Cata­lu­nya! Cap abraçada memo­ra­ble, ni plor d’ale­gria incon­te­ni­ble. Cap sen­sació d’haver assis­tit a una jor­nada històrica i sí molta remor, molt de mur­muri, molt de xiu­xi­ueig, molta con­versa entre la gent men­tre s’allu­nyava del lloc ana­lit­zant la situ­ació en la què el dis­curs de Puig­de­mont aca­bava de dei­xar el país. No s’havia gua­nyat, però tam­poc s’havia per­dut. Si això fos fut­bol, Puig­de­mont va por­tar, ahir, el país a una pròrroga i ja se sap que els temps extres, quan les for­ces estan esgo­ta­des, poden ser traïdors i sense intel·ligència es pot aca­bar per­dent allò que es creia gua­nyat.

La con­cen­tració d’ahir va ser molt dife­rent de les que el món inde­pen­den­tista ha orga­nit­zat cada 11 de setem­bre des del 2012, i no perquè ahir a l’Arc de Tri­omf es con­centrés més o menys gent –l’ampli pas­seig cen­tral era ple de dalt a baix de molts bar­ce­lo­nins, però també de ciu­ta­dans vin­guts d’arreu de Cata­lu­nya, bom­bers i page­sos amb els seus trac­tors–, sinó perquè, ahir, no era cap dia rei­vin­di­ca­tiu, ni cap festa de famílies embo­li­ca­des amb este­la­des.

En l’ambi­ent surava un estat d’ànim car­re­gat de gra­ve­tat, d’una tensió con­tin­guda davant la incògnita de quin seria el dis­curs de Puig­de­mont, i així es veia a les cares de tants i tants ciu­ta­dans que hi van acu­dir molt abans de les sis de la tarda, per aga­far un bon lloc davant una de les dues pan­ta­lles gegants de tele­visió que havien de retrans­me­tre la sessió par­la­mentària. Tot­hom hi assis­tia amb el desig que, quan tot ple­gat s’acabés, ho fes­sin trans­por­tats a una nova república, però ningú tenia la cer­tesa que això acabés així, i les cares eren el viu reflex d’aquests dub­tes.

“Estem expec­tants pel que dirà el Pre­si­dent, però tenim clar que hem de mar­xar, encara més després del que va pas­sar el dia 1 i els insults i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons que ens han llançat des d’ales­ho­res”, expli­cava una dona, actu­ant com a por­ta­veu de dues pare­lles d’amics, gent a les por­tes de la ter­cera edat. La senyora par­lava a tocar de l’Arc de Tri­omf, quan encara fal­ta­ven trenta minuts per a l’hora fixada per a l’inici de la inter­venció de Puig­de­mont i quan la part alta del pas­seig de Lluís Com­panys era ales­ho­res una riuada inces­sant de gent i més gent que feia cap al lloc.

Les pan­ta­lles de tele­visió i la retrans­missió de les pri­me­res imat­ges de dins el ple­nari, amb la des­fi­lada d’Inés Arri­ma­das, Xavier Gar­cia Albiol i Miquel Iceta, van ser­vir per ani­mar la con­currència, que els va esbron­car con­ve­ni­ent­ment. Va aplau­dir rabi­o­sa­ment les pri­me­res imat­ges del pre­si­dent, va ento­nar alguns crits d’inde­pendència, però poca cosa més. Con­tenció, expec­tació i ner­vis, molts ner­vis, com si milers de ciu­ta­dans s’hagues­sin aple­gat per conèixer la pun­tu­ació d’un exa­men a què s’hagues­sin pre­sen­tat de forma col·lec­tiva i ningú tingués clar si l’apro­va­ria.

Pot­ser per aquesta angoixa una dona va dibui­xar una ganyota d’indub­ta­ble neguit quan, en mirar el rellotge, va com­pro­var que fal­ta­ven només qua­tre minuts per les sis. Es va fer l’hora i el pre­si­dent no apa­rei­xia. Ales­ho­res, va córrer la notícia que l’inici del ple s’ajor­nava una hora. Des­con­cert sobre el des­con­cert. Telèfons a l’ore­lla per inten­tar par­lar amb algú per saber què estava pas­sant i una esban­dida impor­tant de molta gent que va deci­dir llançar-se sobre algun dels bars que hi ha a banda i banda del pas­seig per anar-se a pro­veir d’alguna cosa de men­jar, d’alguna ampo­lla d’aigua per beure i també de cer­vesa, molta cer­vesa.

Si algú està tra­ient pro­fit a aquests dies de follia ciu­ta­dana al car­rer no són els grans bancs del país, sinó els llau­ners –gent fora la llei o, si més no, fora de les orde­nan­ces muni­ci­pals–, que s’han fet farts de ven­dre llau­nes i més llau­nes de cer­vesa a gent aban­de­rada, ja sigui amb l’este­lada o l’espa­nyola. Ahir, els asse­de­gats i els qui havien de matar una hora d’espera que es va fer molt tensa i també molt llarga van ser els par­ti­da­ris de la inde­pendència.

Encara amb mola gent amb la llauna a la mà, va arri­bar el moment tan espe­rat i es va fer el silenci més abso­lut a l’Arc de Tri­omf quan la pre­si­denta Carme For­ca­dell va donar la paraula a Car­les Puig­de­mont. Pas­sa­ven 13 minuts de les set de la tarda i havia arri­bat l’hora de la veri­tat. La gent dreta, escol­tant amb molta atenció, alguns amb els ulls tan­cats per con­cen­trar-se més en allò que esta­ven sen­tit, escol­tant tots com pot­ser mai fins ara havien parat atenció a la inter­venció d’un polític, espe­rant també que el dis­curs del pre­si­dent arribés al moment cul­mi­nant de la decla­ració d’inde­pendència.

Puig­de­mont va tri­gar 25 minuts a situar el seu par­la­ment allà on espe­rava tota la gent con­cen­trada. Durant aquest pri­mer tram de la inter­venció, va arran­car una allau d’aplau­di­ments quan va anar des­gra­nant els argu­ments, però la gent es guar­dava l’ovació defi­ni­tiva per al final. I va arri­bar l’ins­tant en què el pre­si­dent es va com­pro­me­tre a assu­mir el man­dat del poble i, per tant, la decla­ració d’inde­pendència. La gent escol­tava amb molta atenció. Dues noies que sem­bla­ven ger­ma­nes es mira­ven volent dir: “Ja està? Ja hi som?” I de seguida va venir allò de dei­xar en sus­pens la decla­ració, “unes set­ma­nes”, per abraçar el diàleg. Es van sen­tir alguns, pocs, xiu­lets, i les ger­ma­nes i molta més gent va fer cara de no estar ente­nent gaire res.

La imme­di­ata des­fi­lada de molts ciu­ta­dans així que Puig­de­mont va aca­bar va dei­xar al pas­seig Lluís Com­panys un regust de festa ina­ca­bada, o no començada. Ahir, defi­ni­ti­va­ment, va ser dia de cer­vesa per fer-se pas­sar la set en un moment aspre, i no de cava per cele­brar l’adve­ni­ment de la nova cri­a­tura.