Estil Enric Millo (2)
Fa uns anys, en un sopar, vam seure costat per costat l’economista i polític Enric Millo i jo. Recordo la seva insistència a negar que a Catalunya hi hagués dèficit fiscal, just quan van començar a publicar-se estudis seriosos sobre el tema. Em va xocar, de la mateixa manera que uns anys després, el 2015, l’home va estripar davant dels mitjans de comunicació el document Crònica d’una ofensiva premeditada, un recull de greuges per part de l’Estat. Li vaig dedicar un article en aquest mateix diari, perquè el gest em va semblar impropi d’una democràcia en què els documents es debaten, no s’estripen.
En el seu càrrec oficial actual aquest destacat gironí no ha modificat la seva actitud en relació amb el tracte que rep l’economia i la societat catalanes per part de l’Estat espanyol. Segons ell, no hi ha greuge, ans al contrari, hauríem d’estar agraïts a Madrid, i si de cas és Catalunya que maltracta Espanya. El Sr. Millo, que va amb pinyó fix, ha fet un salt qualitatiu important. D’estripar documents per mostrar rebuig, ha passat a beneir una repressió violenta que és inacceptable als ulls de les democràcies, i ha dit tantes mentides en les seves declaracions, que insulta la nostra intel·ligència. Abans negava la possibilitat d’una discussió tècnica, ara nega la dignitat de les persones. El Sr. Millo porta el vestit tacat dels esquitxos que va provocar la Policía Nacional i la Guàrdia Civil quan van atonyinar joves i grans que volien cometre el crim de posar una papereta en una urna. Força contra raó.
Tancava el meu article referit més amunt indicant que fa cinquanta anys el gest de Millo estripant el document ens hauria fet por. Ara, ni tan sols a còpia de bastonades, en tenim, de por, convençuts que treballem per un futur millor, mentre ell sembla que treballi per tornar al passat. Enric, amb tot el respecte, més que actuar com a polític del segle XXI, actues com un destraler.
