Política

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS

Francesc Macià (1)

La diàspora de Macià

L’any 1923, Francesc Macià es veu obligat a refugiar-se a Perpinyà i, a partir d’aleshores, centra bona part de la seva estratègia en l’enderrocament de la dictadura de Primo de Rivera a través de la via militar

El futur president de la Generalitat intentarà trobar suports externs per a la seva causa, entre els quals destaca l’aposta per la nova Rússia soviètica

Maciàintenta obtenir el suport dels dirigents comunistes comparant la situació d’Espanya amb la de Rússia

Han passat només dos dies del cop d’estat de Primo de Rivera, i Francesc Macià decideix travessar la frontera i emprendre el camí cap a l’exili. Pocs dies després, s’instal·la a Perpinyà, on deixa escrit que “la dictadura militar no és sinó el començament de la gangrena que corroeix l’Estat espanyol i de la qual ja no hi haurà manera de salvar-lo”. I, tot seguit, hi afegeix que, “després de la dictadura, no es veu que pugui venir res més que el caos”. L’actitud d’abandonar el país i la posició contrària a la dictadura, expressades des del primer moment, contrasten amb la dels dirigents de la Lliga Regionalista, amb els quals Macià havia compartit projecte polític. L’endemà mateix del cop d’estat, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, visita el general Primo de Rivera a capitania. Segons la crònica que apareix l’endemà a La Veu de Catalunya, “parlen de Catalunya amb la màxima cordialitat” i, quatre dies després, proclama que “entre un fet extralegal i la corrupció del sistema, la Lliga opta pel primer”. Ben aviat, però, es comença a descobrir l’autèntic rostre del dictador. Cinc dies després del cop d’estat, Primo de Rivera aprova un reial decret “de repressió del separatisme”; quatre mesos després, trenca amb els regionalistes, i, just un any després, aboleix la Mancomunitat.

A milers de quilòmetres de distància, Macià malviu a l’exili i inicia uns anys abocats a la conspiració. En aquell moment, té 63 anys, i el seu currículum és impressionant, sense gaires equivalents en la política catalana. Malgrat l’edat, es tracta d’una persona extraordinàriament vital, d’una empenta encomanadissa. De fet, aquesta qualitat i el prestigi que ha adquirit com a diputat al Congrés, juntament amb la capacitat innata de lideratge, expliquen que sigui capaç d’engrescar un munt de catalans a adherir-se a algunes idees que, encara avui, poden arribar a semblar forassenyades.

L’adaptació a l’exili no resulta gens senzilla. En alguna ocasió, escriurà als seus familiars: “Tan bé que podríem estar, i tan tranquils!” Però Macià sempre ha triat el camí més costerut. Ho va fer el 1905, quan va gosar alçar la veu contra la fòbia anticatalana dels seus companys militars; ho va tornar a fer el 1907, quan es va afegir a la candidatura solidària i va ser marginat i expulsat de l’exèrcit, i ho ha tornat a fer el 1923, quan ha escollit la incertesa de l’exili. Malgrat tot, Macià retornarà triomfalment el 1931, amb una aurèola d’autèntic màrtir, elevat a la categoria de mite, mentre que aquells que han donat suport a la dictadura seran foragitats de manera cívica, a través de les urnes. El crit de “Visca Macià, mori Cambó!”, que retruny pels carrers de Barcelona el 14 d’abril del 1931, dos dies després de les eleccions municipals, expressa perfectament l’encert de Macià aquell 15 de setembre del 1923, i es converteix, d’altra banda, en un premi reconfortant a la coherència i la fidelitat al país.

Macià no quedarà de braços plegats esperant la caiguda de la dictadura; ans al contrari. Ben aviat, es posarà en contacte amb grups d’exiliats de Perpinyà i bastirà un nucli de fidels. Des de fa anys, a Perpinyà i arreu d’Occitània es concentren molts joves catalans. N’hi ha que es neguen a ingressar a l’exèrcit espanyol; d’altres simplement busquen noves oportunitats. Els contactes amb grups d’exiliats són el pa de cada dia. Entre els quals, destaquen els que manté amb els anarquistes de la CNT, amb qui crea el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que ha de permetre aglutinar totes les forces de l’exili contràries a la dictadura i lluitar per les repúbliques independents de Catalunya i el País Basc, amb el compromís de millorar les condicions de la classe obrera. Una vegada definida d’estratègia, el principal repte rau en la necessitat d’aconseguir els recursos militars i financers.

L’atenció de Macià es dirigirà cap a la Rússia soviètica, un país que genera una notable atracció en molts altres catalans. L’aposta de Francesc Macià per la III Internacional no és el resultat d’una identificació ideològica, sinó d’una actitud pragmàtica. El dirigent separatista necessita trobar aliats per a la seva causa independentista, i la nova Rússia es converteix en un candidat de primer ordre. La Revolució Russa ha estat determinant perquè Finlàndia hagi assolit la independència i també per donar impuls a la III Internacional, que recull en els seus estatuts la defensa de l’alliberament de les colònies i les nacionalitats oprimides. A finals del 1925, Macià ha fracassat en l’intent de trobar suport financer per a la causa; els fons que rep dels catalans d’Amèrica són cada vegada menors i fins i tot els seus recursos personals es comencen a esgotar. El desplaçament cap a Rússia es converteix, doncs, en un dels últims recursos que li queden per tal d’aconseguir suport a la insurrecció.

Macià, acompanyat de Josep Carner i Ribalta, arriba a Moscou el 24 d’octubre del 1925. Les primeres impressions no poden ser més optimistes. El secretari internacional del comitè central del PCR i de la Internacional Comunista, Nikolai Bukharin, els assegura que la Comintern ajudarà “el moviment d’alliberament de Catalunya, seguint la seva norma de sostenir tots els plets nacionalistes”. A partir d’aquí, però, comencen les discrepàncies. Macià intenta jugar la carta de comparar la situació d’Espanya amb la de la Rússia del 1917 i emfasitza especialment l’anquilosament del sistema polític espanyol i la conflictivitat social latent. El polític català fins i tot elabora dos informes per donar a conèixer la situació que es viu al nostre país: l’un es titula La tradició revolucionària de Catalunya i l’altre, Per la revolució a Espanya. Es tracta d’una estratègia intel·ligent, que pretén que la III Internacional es faci seva la causa catalana. Per dur a terme aquesta insurrecció, Macià proposa un pla que podria recordar perfectament l’assalt al Palau d’Hivern a Petrograd el novembre del 1917. Es tracta de disposar d’uns 1.000 homes, perfectament armats i amb el suport logístic de dos avions, que llançaran una ofensiva nocturna a la franja entre Andorra i la costa Mediterrània.

Macià explica els seus plans als representants de la III Internacional en una reunió el 13 de novembre, però ells no estan d’acord que la revolució es limiti a Catalunya i, encara menys, que hagi de ser immediata. La proposta, a més a més, no prové del Partit Comunista d’Espanya, sinó d’una personalitat que no forma part de l’estructura de la III Internacional. I encara més: els independentistes catalans tampoc garanteixen l’establiment d’un model comunista, un element, val a dir, que constitueix l’objectiu prioritari de l’organisme internacional. Finalment, el 25 de novembre, el comitè executiu de la III Internacional aprovarà una resolució en què s’assegura que “l’URSS mira amb simpatia el ple de Catalunya” i que “està disposada a ajudar”, però sense cap compromís ferm. Aquell dia es va tancar l’última porta a un suport internacional. Macià, malgrat tot, no llançarà la tovallola.

2

El secretari de Macià
Disposem d’un testimoni excepcional de la visita que va fer Francesc Macià a Moscou. Es tracta de Josep Carner i Ribalta, que va deixar escrit un llibre de memòries en què aquell viatge i l’acompanyament a Macià des de l’exili tenen un pes remarcable: ‘De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló’ (Edicions Catalanes de París, 1972). La crònica també es pot trobar en una selecció recent d’Eduard Riu-Barrera: ‘Viatge a la Rússia soviètica’ (L’Avenç, 2017).

Per saber-ne més

Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933). Quan va iniciar la seva diàspora arreu del món per tal de buscar aliats a la causa independentista, Francesc Macià acumulava un currículum polític espectacular. Poc després de la mort del seu pare, quan només tenia 16 anys, va ingressar a l’acadèmia militar de Guadalajara i, a partir d’aleshores, va seguir una carrera ascendent que el va portar a assolir el grau de tinent coronel. En tot cas, la seva trajectòria militar es va capgirar del tot a finals del 1905, quan es va mostrar en contra de l’assalt d’un grup de militars de la caserna de Barcelona a les seus del setmanari Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, així com de la reacció del govern espanyol, que va aprovar una llei que deixava en mans de la justícia militar els delictes contra la pàtria espanyola. Com a represàlia, va ser destinat a Cantàbria. En comptes d’encongir-se, Macià es fa afegir al moviment de Solidaritat Catalana, i el 1907 va iniciar una nova etapa com a polític, al mateix temps que abandonava l’exèrcit. Malgrat la fi de la coalició, es va mantenir com a diputat a les Corts pel districte de les Borges Blanques elecció rere elecció. El seu èxit no provenia d’unes grans aptituds com a polític, ja que en realitat era un orador mediocre, de parlaments breus i sense gaire contingut. Però aquesta debilitat la suplia perfectament amb una presència imponent i una imatge d’integritat que va trencar els motlles dels polítics de la Restauració. A més a més, es va saber erigir en el gran defensor dels interessos dels pagesos de les Garrigues. A poc a poc, el seu discurs polític es va anar radicalitzant. A partir del fracàs de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia del 1918, es va situar en l’àmbit del nacionalisme radical. Cinc anys després, va participar en la creació d’Estat Català, una organització nítidament independentista.

Dos estudis de referència

Hi ha un munt de llibres sobre Macià, entre els quals destaquen el de Josep M. Roig (L’Esfera dels Llibres, 2006) i el d’Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies (Edicions de 1984, 2014). El segon, centrat en les gestions amb la Rússia soviètica, permet complementar la visió biogràfica del primer.

La documentació del president

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Sant Cugat del Vallès conserva un volum considerable de material sobre Francesc Macià. A banda de les referències en altres fons particulars, val la pena destacar la documentació sobre l’etapa com a president. En aquest sentit, és molt recomanable la correspondència particular. El fons personal, datat entre el 1907 i el 1933, inclou documents sobre l’etapa com a diputat a les Corts pel districte de les Borges Blanques, sobre Estat Català i Exèrcit Català, així com el directori de Primo de Rivera, i també sobre els fets de Prats de Molló. Per a aquells que vulguin seguir la seva trajectòria de manera visual, l’ANC també conserva un munt de fotografies i fins i tot diversos documents sonors.

Un espai dedicat a l’Avi

Tot i que va néixer a Vilanova i la Geltrú, Macià sempre va tenir una vinculació molt especial amb el municipi de les Borges Blanques, tant pels seus orígens familiars com, sobretot, per la seva vocació d’esdevenir, en la seva etapa al Congrés, el gran defensor dels interessos dels pagesos de les Garrigues. L’Espai Macià, que es va inaugurar el 14 d’abril del 2011, s’ha convertit en una cita obligada per a aquells que vulguin conèixer la figura del president. El visitant disposa d’una sala d’actes, un espai audiovisual i una exposició permanent que permet reconstruir el viatge de Francesc Macià i entrar de ple en la seva dimensió emocional, ideològica i èpica. Tot plegat, a través d’un munt de recursos museístics, des de plafons fins a recursos audiovisuals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.