Sobre la justícia

Tenim amics empresonats ben injustament, mentre que Rajoy i companyia no paren de dir que vivim en un estat de dret. Aquesta afirmació significa, entre altres coses, que la justícia s’aplica segons les lleis existents. Potser convé que precisem una mica.

La justícia és una figura fonamental dintre del nostre ordenament jurídic i dintre de la nostra cultura. Però la justícia no és una figura fixa, inamovible, sense matisos. Si fos així, el jutge no necessitaria ni fiscals, ni advocats defensors. Els fiscals són els encarregats de veure i presentar els aspectes que enterboleixen els fets, mentre que els defensors posen en evidència aquells que rebaixen o neguen la culpabilitat dels defensats. Ja tenim dues posicions contradictòries. La tercera serà la del mateix jutge, o jutgessa. Per ell, o per ella, una persona capaç d’atemptar contra la sagrada unidad de España l’impulsa a mirar amb més simpatia les raons del fiscal que les de l’advocat defensor. Els jutges no són sants, ni de pedra picada. D’exemples n’hi ha molts. Un jutge no és totalment imparcial si jutja un pocapena o la filla o germana del rei: la monarquia imposa a molta gent i, especialment, als funcionaris públics. Però també podem anar més avall. Si els hereus de Don Emilio Botín, soci majoritari del Banc de Santander, asseguren que aquells 900 milions d’euros que han trobat a l’estranger, sense declarar, són d’una herència de l’avi, els jutges o les jutgesses tindran tendència a creure els hereus dels financers, els quals potser gestionen els estalvis del jutge o amb els qui es troben sovint en els millors restaurants de Madrid i que són bellíssimes persones en el tracte personal. La llotja de Don Florentino al camp del Real Madrid és el centre de moltes operacions financeres que voregen la il·legalitat, però només la voregen. Un jutge que no sabés qui és Don Florentino potser hauria considerat que havien creuat la línia vermella.

A Catalunya no coneixem el que és la benevolència de la justícia. No estic dient que els jutges o les jutgesses siguin injustos, però sí que en la majoria o la minoria d’ells domina una certa catalanofòbia si es tracta de temes polítics que dona lloc a una justícia una mica inclinada cap a una de les parts. I més si aquell dia s’ha barallat amb la parella o està tramitant el divorci. A més es troben que hi ha documents que s’han de traduir d’una llengua estranya i segurament sobrera que els catalans podrien reservar per parlar a casa els dies de festa. A Catalunya no hi ha cap llotja que reuneixi autoritats relacionades amb la justícia o amb els alts nivells de l’Estat. Potser quan el net vol una samarreta signada per Messi? Però poca cosa més.

Catalunya és una província en un estat molt centralitzat. El que passa a Barcelona es dona igualment a Màlaga o a Lugo, però en aquestes ciutats no hi ha normalment casos que arribin a Madrid. L’alta burgesia basca i la sevillana tenen un apartament al barri de Salamanca i quan van a Madrid s’hi estan dos o tres dies per conèixer gent, veure espectacles i comprar el que demana la dona. Els catalans anem i venim en un dia de Madrid, anem al Liceu o al camp del Barça i de botigues i espectacles en tenim a dojo.

La figura de la justícia es representa amb una figura femenina que porta unes balances i un mocador que li tapa la vista. A Madrid i a Espanya, quan aquesta figura mira cap a Catalunya, el mocador li deixa veure una part del paisatge.