“Estem en un nus i hem d’aconseguir trobar el cap del fil per desfer-lo”

M’ho vaig haver de pensar perquè la meva intenció era acabar els 18 mesos d’alcaldia que em queden i deixar la política professional. Hi havia un plantejament inicial que tenia sentit en el seu moment però ara em costava més pensar a renunciar quan tinc gent a la presó i hi ha un moment de repressió tan gran. A més, no sabem quines repercussions judicials poden tenir algunes de les actuacions que hem hagut de fer i probablement sent membre del Parlament tens més garanties. Aquestes són les dues coses que em fan decidir presentar-me, el partit ha decidit que vagi de número 6 per Lleida, si surto diputat veurem com ho compagino amb l’alcaldia, perquè ho he fet dos anys i és complicat. I si no surto, torno a la idea original. No cal sempre estar a primera línia.

Hi ha moltes lectures a fer. No sé si ara és el millor moment de flagel·lar-nos. Alguna cosa es podia haver fet diferent però moltes coses les vam encertar. Hem arribat més lluny del que s’ha arribat mai. Podem tenir la consciència tranquil·la que hem complert el nostre compromís amb la ciutadania Que cadascú faci l’autocrítica que hagi de fer. Que la faci internament i ja tindrem temps de parlar-ne externament. Ho dic per a tothom. No només per als partits polítics, també per a la societat civil. Fem autocrítica, però tampoc no ens flagel·lem. Hem fet una cosa molt gran, la República s’ha proclamat. És veritat que tot i tenir moltes coses a punt es decideix que no s’implementi, pels motius que sigui. Ningú té la certesa del que hauria passat. L’amenaça era molt greu. Jo era del parer d’arribar fins al final, però puc entendre que no valia la pena arriscar segons què. Potser ens n’hauríem penedit. S’ha fet el millor que es podia fer. Amb el benentès que per nosaltres la convivència i els valors democràtics han d’estar per damunt de si som o no independentistes.

Sí, xoquem amb un estat demofòbic, que té com a principal valor la unitat d’Espanya per damunt de tot. Un estat que no dubta a trepitjar drets per atemorir una població. Que els catalans hem proclamat la República és una evidència i si no, no hi hauria hagut la reacció que hi ha hagut. Ara cal veure com es pot implementar. És evident que l’Estat ha perdut Catalunya per sempre. L’actuació de l’1-O el deslegitima per dir als catalans què hem de fer. Un estat que maltracta els seus conciutadans, que els pega sense cap justificació, ha perdut tota la legitimitat. Una altra cosa és que tinguin força de la seva policia, del seu exèrcit i dels seus jutges per sotmetre el poble. Catalunya no pot oblidar mai que som un poble sotmès. Veurem quan podem treure’ns aquest setge.

Molta gent ens pregunta què hem de fer. Hem d’aguantar. Estem en un nus, i ens han d’ajudar a aconseguir trobar el cap del fil i desfer aquest nus. És evident que si el 21-D guanyen les forces del 155, com a país viurem sotmesos. Serà un retorn a la preconstitució pel que fa a la llengua i la cultura catalanes, al respecte a la nostra manera de fer i de ser, el respecte als mitjans de comunicació públics catalans, un valor important de la democràcia. Ens espera un retrocés democràtic. En funció del que passi el 21-D tindrem una força o no la tindrem. I són importants també perquè potser el cas català ha de ser la punta de llança del procés democratitzador europeu. És vergonyant la seva actitud. Pel que fa a Espanya, la irresponsabilitat amb què gestionen la cosa pública els passarà factura. Nosaltres hem d’esperar el moment Hem de resistir i arribarà l’hora d’actuar. Però haurem de tenir més paciència de la que hem tingut. L’URSS va caure en un dia i el dia abans ningú s’hauria atrevit a dir que el mur de Berlín cauria. Nosaltres hem donat una empenta al mur i ens l’hem trobat massa fort. Però caurà.

La veritat... no tinc una resposta fàcil a això. Ja m’agradaria tenir-la. Si les forces independentistes tenim un bon resultat, tindrem més a prop trobar el cap de la corda que deia. Tenim clar que cal implementar la República proclamada en la mesura que sigui possible. Ara, fins a quin punt? No hem d’enganyar la gent. Que no pensin que l’endemà ja està tot perquè ja ho hem provat i hem vist que no funciona així. Esquerra treballa en 50 mesures per implementar la República. També començar a fer veure al món i especialment a Europa que hi ha hagut un resultat i que no poden quedar-ne al marge. Estic convençut que Europa és darrera d’aquesta convocatòria electoral i és una oportunitat perquè ens puguem comptar. L’1-O hi va haver gent que no es va voler sentir cridada a participar en el referèndum. Els resultats són claríssims i hem de reconfirmar-los. Si som majoria, exigirem que es respecti la voluntat majoritària.

Molt desagradable. Esperem que puguin sortir ben aviat. És evident que és fer trampes. No volen que es puguin exercir en igualtat de condicions. Es fa difícil. Qui mes ho pateix és Marta Rovira, que ha d’encapçalar una candidatura a contracor perquè el candidat és a la presó. A Lleida, Bernat Soler també fa funcions de cap de llista perquè Meritxell Serret no pot participar en la campanya.

Crec que no. És la meva visió personal. De vegades les coses són molt boniques però poc pràctiques. Cal desfer-se de romanticismes. Crec que sumem més per separat que junts. L’important és que hi hagi unitat d’acció, que estiguem convençuts que en determinades qüestions no s’hi val a fer partidisme, estem d’acord que hi ha la defensa del país per davant de tot. Hem d’anar a l’una. No ens han de preocupar noms ni sigles. Si volem una República plural també hi podem arribar des de la discrepància en moltes qüestions. No vulguem fer creure que tots som el mateix quan no ho som. La uniformitat és fictícia. Però no és dolent.

Del futur no li’n puc parlar perquè no sé si sortiré i si surto haurem de fer una reflexió i parlar-ne. Ha estat una legislatura molt excepcional i molt atípica. En una legislatura normal s’hauria notat més. S’haurien tractat aspectes que tenien més incidència al territori. A més, ha estat marcada per la crisi econòmica i no ens hem pogut plantejar grans inversions. Per al Solsonès el fet de tenir una veu directa al Parlament és important. Més enllà de la incidència que pots tenir en determinades lleis, l’important és el coneixement que acabes tenint de la Generalitat i la facilitat que tens de saber a quina persona has de trucar. Ha permès desencallar alguns temes d’Ensenyament, per exemple. És un avantatge. Però també hi ha un desavantatge personal. És molt dur fer les dues tasques. La meva tasca com a diputat ha estat molt marcada pel fet que soc alcalde perquè jo tinc una obligació primer amb la ciutat de Solsona; primer soc alcalde. La ciutat hi ha sortit guanyant però es pot fer una temporada curta. Ho vaig acceptar perquè era una legislatura excepcional.

Sí, hi ha alguns temes dels quals ja hem començat a parlar i que s’hauran d’abordar i es farà immediatament perquè han quedat parats per l’aplicació del 155. Un cas és la millora de la travessia de Solsona, que ja estava prevista als pressupostos, la construcció de l’escola del Vinyet, la reforma del parc de bombers. I després hi ha un parell d’iniciatives que hem de veure com es poden desencallar perquè són fonamentals perquè el Solsonès perdi l’aïllament que té pel fet de no estar al mig de cap punt estratègic. Una és la integració tarifària d’autobús. En aquesta legislatura hi ha hagut una millora significativa de la freqüència dels busos i ha augmentat la presència d’usuaris. La integració tarifària ajudaria molt. Una altra és començar a vertebrar territorialment el territori i per fer-ho calen comunicacions correctes. La carretera de Solsona i Berga no pot continuar com està. No sé a quants anys de vista, però cal veure un horitzó i tenir clar què hem de fer. Després buscarem els diners. Som conscients que és una inversió molt gran. No és un plantejament a curt termini però comencem a encarrilar-ho.