“Si perdem guanyaran els que coarten la llibertat”

Quan el president Puigdemont em va demanar que formés part de la seva candidatura, la veritat és que va ser una sorpresa. Pensava que des de la Institució de les Lletres Catalanes ja feia una feina de servei al país, però si, a més, el president del teu país et demana que formis part d’una candidatura amb un munt de persones que habitualment no són en el món de la política, doncs ara toca ser-hi. I va tenir el meu sí.

De fet, em vaig oferir per tancar la llista, però si bado...! Cert, si les coses van maldades, em puc trobar en la primera línia. Ho visc amb responsabilitat i amb capacitat de compromís i de treball. També amb la il·lusió que hem de tenir tots en aquest moment tan complicat, en què estem veient tantes llibertats coartades i atropellaments col·lectius. És un projecte que val la pena perquè ens ho estem jugant tot.

Molt fort. Una persona molt determinada, amb una gran visió d’estat, molt preocupada pel que està passant i pel fet de no poder ser al país. També amb una indignació que el manté molt ferm i abrandat. Pel que fa als consellers, agraeixen molt totes les mostres de suport que reben, perquè és molt dur estar lluny de casa, dels teus, de la teva feina, del país.

La justícia espanyola s’està veient que és com una (in)justícia. Amb càrrecs insòlits, que veus assenyades dins l’àmbit jurídic troben totalment fora de lloc i dels temps que vivim. Amb jutges i fiscals que incorporen la violència en les acusacions quan el que ha quedat claríssim és que aquest govern, aquest país, és un país pacífic, que vol aconseguir el seu anhel, parlant, dialogant, pactant, però mai per una via violenta.

Més que sorprès, m’ha decebut. Després del que ens va passar l’1-O amb una violència que ens va colpir a tots, esperàvem un mínim d’empatia, i ha estat tot el contrari: de què us queixeu, diuen, si no hi ha hagut ni morts. Aquesta manera de frivolitzar la vida humana, aquesta banalització del dolor aliè és terrible. Tots els que vam estar protegint les urnes que ens venia a robar... la policia!, tots vam sentir-nos ultratjats. Davant d’això, que per nosaltres és molt gros, perquè ens sentim europeus, fa molt mal veure com ens donen l’esquena.

Coneixent el president, i sabent que és una persona que sempre ha posat per davant el bé comú, no tinc cap dubte que la seva decisió va ser assenyada. Que el president estava per la República i que volia proclamar-se, això és evident. Que va complir un programa electoral aprovat per un Parlament escollit en unes eleccions amb molta participació, també ho és. I si va decidir el que va decidir és perquè disposava d’unes informacions que el van fer actuar com va actuar, posant sempre al davant el benefici del país.

Malament. La institució va ser una de les entitats sotmeses a vigilància especial a partir del 20 de setembre.

Ho és molt. Efectivament. I ho saben. La força de les paraules és extraordinària i té un gran potencial simbòlic. De fet, ara ens estan colonitzant les paraules, segrestant-les. Fins i tot, converteixen en polítics els colors. Els presos no són polítics, però els llaços grocs, sí. És a dir, estem en una situació en què s’estan qüestionant moltes coses i traient-nos atribucions als ciutadans lliures que mai m’hagués pensat que ens poguessin treure. Per tant, com a institució ho vam viure des del primer moment d’una manera molt preocupant. Des de llavors, els comptes estan bloquejats i amb només permís per pagar aigua, llum, neteja i assegurances. Aquesta és la idea de la Institució de les Lletres Catalanes per Espanya. Això vol dir que tota l’activitat que teníem prevista des del 20 de setembre i fins a final d’any amb partides pressupostàries aprovades pel Parlament ha quedat aturada..

Molts, però hi ha hagut una reacció extraordinària solidaria del món cultural, literari, en el sentit de dir “volen que no hi hagi activitats”, doncs, nosaltres estem disposats a fer-les perquè a les escoles, a les biblioteques no es vegin desproveïdes d’aquest serveis, però sempre a càrrec dels propis escriptors.

Seria gravíssim. Permetríem que s’instal·lés en les nostres vides aquesta injustícia manifesta, aquesta capacitat de limitar les nostres activitats, aquesta capacitat de coartar la nostra llibertat d’expressió, aquesta manera de legitimar una cosa que hauria de ser il·legítima i que és no acceptar la voluntat sorgida de les urnes. El 21-D no és per triar un president, ja en tenim un, de president; no és tampoc perquè ens toqui, ens han imposat aquestes eleccions. Però el poble català no té por de les urnes, ben al contrari: anirem a votar. I el senyal del nostre vot serà en el mateix sentit que l’1-0 perquè és d’això del que estem parlant.

Veurem com queden repartits els vots i cap on cavalca aquesta força democràtica perquè evidentment el compromís és seguir el camí que el poble va referendar el 27-S. També s’han de recuperar, sobretot, les nostres institucions. Ara les tenim ocupades i hem de recuperar la normalitat democràtica. No pas, evidentment, la que ha tornat amb el 155.

Si es diu democràtic cal que respecti el resultat electoral. O llavors li canviem el nom? Què més necessitem per canviar el nom d’un sistema que, precisament, es basa en acatar –aquest verb que tant els agrada– el resultat electoral. En principi, les urnes emplacen els demòcrates a sentir-se legitimats o no per portar a terme el seu programa electoral. Què faran si no? Empresonar la gent? Anar repetint eleccions fins que guanyin? Els independentistes basem la força del nostre projecte polític, tan legítim com qualsevol altre, justament en això, en acceptar el resultat de les urnes, perquè abans d’independentistes som demòcrates.