“No puc acceptar de cap manera el relat del jutge atribuint-me una «explosió violenta»”

Em trobo en un bon estat anímic, afortunadament.

La vida a la presó és molt monòtona i molt tranquil·la, i aquest fet em permet fer algunes coses que fa anys que volia fer, com per exemple llegir totes les novel·les que no havia tingut temps de llegir durant els darrers temps. També aprofito per escriure molt, especialment per respondre totes les cartes que rebo a la presó de tanta gent que ens dona suport.

No em sento maltractat. Em consta que han aparegut moltes notícies inventades i manipulades sobre la meva estada a la presó. Aquestes informacions no responen en cap cas a la realitat i només busquen desanimar la ciutadania que segueix, amb preocupació, aquesta situació injusta. Aquesta campanya forma part de la pena psicològica addicional a l’estada a la presó.

Al principi de la meva reclusió vaig tenir quatre canvis de cel·la injustificats i sense causa aparent. Estic convençut que buscaven generar-me inseguretat anímica, però no ho van aconseguir. En cadascun d’aquests canvis es va fer córrer informació falsa, com per exemple atribuint el trasllat al fet que jo era repudiat per altres interns o que era amenaçat per un suposat clan gitano de la presó. Totes aquestes informacions eren falses. El fet cert és que el mòdul és tranquil i que hi ha força respecte entre tots els interns, al marge de les circumstàncies personals que els han dut fins aquí.

Sí. Aquest moment va ser molt desagradable. Érem a l’església de la presó quan un intern d’un altre mòdul va tallar el coll a un intern amb un ganivet. No vaig témer per la meva seguretat, però des d’aquell dia tant la meva família com jo mateix sentim una certa intranquil·litat.

Amb en Jordi, lamentablement, no compartim mòdul ni tampoc les activitats conjuntes. Ens podem veure en comptadíssimes ocasions, bàsicament quan ens reunim amb els advocats o durant el trasllat al Tribunal Suprem, el dia 1 de desembre passat. La separació és del tot injustificada i és, evidentment, un càstig addicional que se’ns va imposar quan vam entrar a la presó.

La decisió del jutge instructor de mantenir-nos a la presó em va sorprendre, certament. Hi havia moltes expectatives mediàtiques que sortiríem en llibertat. Quan vaig escoltar, passades les deu, que la decisió era mantenir-nos a la presó a l’Oriol Junqueras, al Jordi Cuixart, al Quim Forn i a mi mateix, vaig tenir el moment més difícil des que vaig ingressar a la presó, el dia 16 d’octubre. Ho va ser per a mi, sens dubte, però també ho va ser per a l’estat d’ànim de la meva parella, la Susanna, i per a la meva mare. Vaig parlar amb elles pocs minuts després de saber-se la notícia, i lògicament estaven força afectades.

No puc acceptar de cap manera el relat del jutge segons el qual se m’atribueix una “explosió violenta”. Crec que no es pot inventar una realitat tan diferent de la percebuda i viscuda pels ciutadans de Catalunya. Precisament, si d’alguna cosa em sento orgullós és del civisme i de les actuacions no violentes i pacífiques que en tot moment el procés polític català ha comportat.

Cap base. Quan vaig assumir la presidència de l’ANC, fa dos anys i mig, ningú no imaginava que hi hauria situacions de presó per a alguns dels dirigents independentistes. Crec que no hi ha cap motiu per ser a la presó, i no ho dic jo, sinó centenars de professors i catedràtics de dret penal de tot l’Estat espanyol. Crec que no hi ha base jurídica per tenir-nos tancats perquè no hi ha base jurídica per als delictes imputats.

Aviat compliré 60 dies de presó i no crec que aquesta situació es pugui allargar gaire més, però no depèn de mi ni de la meva defensa legal.

Aquí hi ha una gran influència dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal. Però m’envien El Punt Avui i, encara que el rebo amb uns dies de retard, això em serveix per estar ben informat. La composició final de la candidatura de Junts per Catalunya, per exemple, la vaig saber per El Punt Avui. També completo la informació amb les trucades als meus amics i familiars, així com amb les visites personals, tant del meu entorn més directe com dels meus advocats.

En primer lloc i per damunt de tot, només puc expressar-los el meu infinit agraïment pel suport que m’arriba de tot arreu i de tantes persones que em volen fer arribar el seu escalf i suport. També vull que sàpiguen que haver estat president de l’ANC és una de les coses més importants de la meva vida i la que més m’enorgulleix, i que ho tornaria a ser encara que sabés que això suposaria l’entrada a la presó. La duresa de la presó no m’ha fet penedir-me de cap de les decisions que vaig prendre com a president de l’ANC. Vaig assumir aquesta representació cívica amb l’orgull de ser la veu de centenars de milers, o potser milions, de ciutadans de Catalunya que sempre s’han expressat de manera democràtica, pacífica i cívica.

Com bé sap el govern de Catalunya, i també ho saben els partits sobiranistes, després del dia 1 d’octubre la meva opció era bastir una candidatura conjunta. En aquest escenari jo no hauria estat mai candidat. Quan aquesta possibilitat es va frustrar, per la decisió d’alguns partits, i davant la determinació del president d’encapçalar una llista de país, la meva decisió va ser acceptar la invitació per anar-hi en la segona posició. Va ser una decisió certament difícil i la vaig acceptar en el darrer moment perquè no volia entrar professionalment en la vida política. L’excepcionalitat del moment polític, amb l’execució de l’article 155 i tot allò que va comportar, em va dur a prendre una decisió excepcional. Evidentment, assumiré l’acta de diputat i intentaré, durant el mandat de la propera legislatura, actuar amb la màxima responsabilitat i seriositat per representar el poble de Catalunya.

Espero que la Junta Electoral ens ho permeti fer, perquè els nostres drets polítics, i per tant els drets polítics del sobiranisme, estan essent limitats de manera injustificada. Estem competint en desigualtat de condicions.

El meu missatge com a candidat és molt simple: vivim moments excepcionals i aquestes eleccions són una ocasió per demostrar al món un suport massiu a la construcció democràtica de la República catalana. La victòria de Carles Puigdemont és l’únic resultat que Rajoy no podrà manipular ni amagar a l’opinió pública internacional. Si Junts per Catalunya guanya les eleccions, el dia 22 de desembre començarem a treballar per tornar la normalitat a les institucions catalanes, per tornar l’estabilitat econòmica que el govern espanyol va trencar i forjarem aliances de govern necessàries per ser coherents amb el procés viscut arran del dia 1 d’octubre. Ho farem, com sempre, buscant l’acord i el diàleg amb la resta de representants polítics i amb el mateix govern espanyol, però sempre a partir del mandat de les urnes.

En la meva opinió, l’únic president legítim de la Generalitat és en Carles Puigdemont i si, tal com espero, la seva candidatura guanya les eleccions, li tocarà a ell seguir essent president de la Generalitat. No es pot especular sobre si podrà ser-ho o no estant a Bèlgica o a la presó. Aquest és precisament el marc mental que Mariano Rajoy ens vol imposar. En Puigdemont és el nostre president i ho continuarà essent si així ho vota el poble de Catalunya. Qualsevol altra especulació es basa en un electoralisme injustificat, donades totes les circumstàncies.

Sincerament, no crec que Ciutadans tingui possibilitats de guanyar les eleccions. Les enquestes, i especialment les seves projeccions i tendències, indiquen que és Junts per Catalunya qui segurament guanyarà les eleccions. Dit això, i com a demòcrates que som, tant els meus companys de candidatura com jo acceptarem el resultat de les urnes perquè, com sempre he defensat, en democràcia no hi ha major veredicte que el veredicte de les urnes. Espero que tots els candidats diguin el mateix.

Ja he fet la sol·licitud de vot per correu i espero poder votar durant els propers dies.