La revolta fracassada

Els fets del 6 d’octubre de 1934 representen un punt d’inflexió en el període de la Segona República Espanyola. A partir d’aleshores comença una dinàmica nova, molt més virulenta, caracteritzada per la repressió i el control d’activitats ciutadanes en què la recuperació de les vies de diàleg sembla força més complexa. L’ambient s’havia caldejat des de feia alguns mesos, sobretot per la polèmica de la llei de contractes de conreu; però la causa immediata de la insurrecció serà l’entrada de la CEDA reaccionària i antiautonomista en el govern de l’Estat, un fet que posa en perill l’exercici normal de l’autonomia i la política social de la Generalitat i el bienni reformista republicà. La pressió dels sectors radicals del partit de Lluís Companys i dels sectors obreristes organitzats en l’Aliança Obrera i la dinàmica dels esdeveniments que es produeixen a la resta de la República, on el PSOE ha declarat la vaga general, i a Astúries, on comença la revolta obrera, acaben de fer decidir el president de la Generalitat a proclamar “l’Estat Català en la República Federal Espanyola” i a convidar l’oposició espanyola a formar un govern provisional contra el govern d’Alejandro Lerroux.

En el cas de Girona, el moviment que va conduir a la revolta comença el dia 5, amb una vaga convocada per l’Aliança Obrera. L’endemà, l’atur s’intensifica i, a dos quarts de quatre de la tarda, l’Ajuntament de dretes és substituït per una comissió gestora presidida per Joaquim de Camps i Arboix. Serà precisament aquest l’encarregat de proclamar l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Més enllà d’aquest gest simbòlic, l’únic punt de resistència serà la seu de la Comissaria Delegada de la Generalitat, el nostre espai amb història. A les 12 i cinc minuts de la nit, quan es reben les ordres del general Batet, una companyia del batalló de muntanya surt del quarter de Sant Domènec amb la idea de proclamar l’estat de guerra. La tropa es dirigeix a la seu de la Comissaria Delegada de la Generalitat, l’actual seu de la Diputació de Girona; quan hi arriba, el comandant cap de l’estat major, Rafael Domínguez, comença a llegir el ban. No tindrà temps d’acabar la lectura. Des d’una finestra baixa de l’edifici surten diversos trets de pistola i el comandant cau abatut damunt el seu cavall. És la primera víctima de l’enfrontament. Ben aviat, els trets es multipliquen i la tropa decideix replegar-se i esperar les primeres clarors de la matinada. Malgrat aquest primer embat, es tracta d’una lluita desigual. Des del cimbori del seminari, la terrassa de la presó i els terrats d’algunes cases del carrer Ciutadans, les metralladores de l’exèrcit comencen a disparar sense treva contra els revoltats; mentrestant, aquests responen des dels balcons i finestres de l’edifici. A la comissaria s’hi mantenen encerclades unes tres cents persones, entre les quals hi ha el comissari de la Generalitat, alguns diputats a Corts i del Parlament i diversos dirigents de partits polítics. Durant alguns moments els intercanvis de trets són especialment intensos.

A dos quarts de 7 del matí, poc després de tenir coneixement de la rendició de Lluís Companys, els revoltats decideixen seguir el mateix camí i lliguen un llençol blanc a la barana d’un dels balcons de l’edifici. Alguns dels encerclats han aconseguit fugir, però dins l’edifici encara s’hi mantenen unes dues centes persones. Els detinguts són lligats i traslladats a la presó o a les casernes militars. Entre aquests, hi ha el comissari de la Generalitat, Josep Puig Pujades, el diputat a Corts senyor Marial; l’advocat Lluís Franquesa, president d’Acció Catalana i el diputat al Parlament, Dalmau Fia.

La repressió, però, anirà molt més enllà dels quatre murs de la comissaria i afectarà un munt d’entitats i ajuntaments, alguns dels quals ni tan sols s’han afegit a la proclama de Companys. Un bon exemple de la ceguesa de la repressió la trobem al municipi de Porqueres, on el tinent de la Guàrdia Civil de Banyoles va haver de convocar fins a tres sessions extraordinàries en poc menys de vint dies: la primera, va ser per destituir l’Ajuntament d’ERC i nomenar una comissió gestora; la segona, vuit dies després, per restituir l’equip de govern d’esquerres “tota vegada que no havia pres part [...] en el moviment subversiu”; i, finalment, al cap de nou dies l’autoritat militar va obligar-lo a rectificar i a tornar a rellevar els regidors que ell mateix havia rehabilitat. Més enllà d’aquesta situació, certament còmica, l’episodi del 6 d’octubre va representar un punt i a part en el període de la República.