“Dels fets de Sixena se’n diu venjança”

Ens trobem en un estat anímic de fermesa, sobretot amb la perspectiva del que estem fent amb vista al 21 de desembre. Això ens dona molta energia i ens omple l’agenda. I, veritablement, tenim poc temps. Ara toca estar concentrats en la campanya perquè ens hi juguem el tot.

Va ser un dia molt trist. Des de la distància vaig intentar donar suport a tot el personal del museu, com també als responsables que hi van anar del Departament de Cultura per donar suport humà, sabent que jurídicament no hi podien fer res. Estem molt dolguts.

No, ni tampoc començar a les 3 de la matinada, ni que, en marxar, tota la caravana de vehicles que duien les obres anessin per tot Lleida tocant les botzines en senyal de festa. Tant els cotxes particulars com els de la Guàrdia Civil. D’això se’n diu escarni, ser partidista i se’n diu venjança. Venjança perquè s’ha executat una resolució judicial que encara no és ferma i perquè s’ha fet amb un procés judicial erroni, mal portat i manipulat políticament de manera descarada.

Sí, impotència total. Segurament si hagués estat allà potser tampoc hi hauria pogut fer res. Perquè, en definitiva, el que ha permès això és l’article 155. Per tant, la meva indignació era especialment pel PSC i Ciutadans, que estan governant a l’Ajuntament de Lleida. Que sàpiga tota la ciutat i tots els amants del patrimoni cultural català que aquests dos partits, que han donat suport al 155, són els que permeten aquestes salvatjades. I que el ministre de Cultura ha dilapidat una llei del patrimoni català que des del 1993 ningú havia impugnat. Ningú s’ha queixat mai, sempre s’ha col·laborat amb la gestió del patrimoni entre comunitats autònomes i amb el Ministeri de Cultura, quan en teoria no hi té competència. S’han trencat ponts que costarà molt de restaurar.

No, perquè hi havia recorregut judicial i les coses es podien fer d’una altra manera. Com a mínim, s’hagués retardat molt més i no hagués estat una decisió precipitada. Fixi’s, el mateix dilluns, el dia que es va fer el trasllat, el jutge que va ordenar l’execució autoritzant utilitzar la força si feia falta, aquell jutge marxava del jutjat perquè hi estava provisionalment. L’havien destinat allà en aquell moment només per fer l’execució immediata de la sentència.

El discurs del PP, de Ciutadans i del PSC és que, amb el 155, es restableix la normalitat. I el que fan és incomplir els objectius que ells mateixos pregonen. Nosaltres ja sabem que el 155 no és per restablir la pau i la tranquil·litat. I la demostració més evident és aquesta. Dilluns molta gent va plorar veient com marxaven aquelles furgonetes. El patrimoni cultural no està fet per generar conflicte, està fet per conservar-lo, divulgar-lo i fer-lo accessible. El Museu de Lleida era el Museu de Sixena. Ara aquestes obres segurament tindran molta afluència de visitants però allà no els espera cap futur brillant. És un conflicte totalment inútil.

Doncs els polítics, quan es penedeixen d’alguna cosa, dimiteixen. És fàcil. Des d’aquí li diria que plegui, si de veritat li sap greu. Jo no em penedeixo d’haver rebut demandes judicials i d’haver estat pressionat per la justícia en aquests tres mesos de conseller per mirar de mantenir i defensar el patrimoni.

Sí, sí, crec que em van posar una querella per desobediència. Jo no em penedeixo del que he fet. Per tant, si ell se’n penedeix, ho té molt fàcil.

Espero que cap perquè, en definitiva, no deuen voler cap mal a les obres. I en cap cas vull que les obres d’art es facin malbé.

D’això no puc opinar perquè no he visitat les instal·lacions ni conec el tracte. Espero i desitjo que el govern d’Aragó, la Diputació o a qui li pertoqui triï uns conservadors que siguin professionals i tractin les obres amb cura, tal com aquí es va fer perquè sortissin en les millors condicions possibles.

Doncs miri, el 22 de desembre, en funció de com vagi el resultat electoral, li puc assegurar que si puc ajudar perquè continuï aquest tràmit judicial, el reprendrem. Des d’on sigui i com sigui. Però sense deixar perdre cap possibilitat.

El que ens cal veritablement és que es retiri el 155, que s’alliberin els presos polítics i que marxin les forces d’ocupació. És una vergonya i ho vivim amb molta tristesa des d’aquí. El dia de la manifestació de Brussel·les vam parlar amb tantíssima gent, vam rebre un munt d’abraçades i tothom tenia un sentiment de tristesa molt gran. I el que volem transmetre des d’aquí és optimisme a aquesta gent de Catalunya que se sent trista per la nostra situació. Volem que siguin optimistes, que confiïn en què, junts, podrem superar aquest terrible sotrac en la història del nostre país.

Doncs hi participo amb el que ens permeten els nous mitjans de comunicació, enviant arxius de so, de vídeo i textos per als programes electorals. Sobretot els vídeos són una eina fantàstica que em permeten ser present, en directe o en diferit, en una gran quantitat d’actes. Miro de tenir molta cura de Girona, per descomptat. Però també haig d’agrair públicament que molta gent de la cultura d’arreu del país m’hagin demanat ser present al seus actes. Ens estem fent un tip de treballar per mirar de ser arreu per donar suport a tothom. Des d’aquí, ens dona la sensació que estem fent feina. Judicialment, hem pogut donar un cop demà, d’alguna manera, als nostres companys que han sortit en llibertat provisional. No vull dir que hagi estat només gràcies a nosaltres però, per descomptat, hi hem ajudat. I si ho podem fer amb els quatre presos que queden, pot estar segur vostè que ho farem. També li haig de dir que durant aquesta campanya rebem moltíssimes visites. Cada dia ens ve a veure gent de Catalunya, i això ens dona molta energia. I esperem que aquesta energia també se l’emportin cap a Catalunya i l’escampin. I no tenim gaire res més al nostre abast. Tenim pocs recursos i només ens queda la creativitat, però això ens permet fer una campanya que és molt sincera, honesta i esperem que eficient.

Totalment. Per exemple, en l’elaboració del programa electoral, pel que fa a l’àmbit de la cultura i la llengua, via correu electrònic ens hem pogut plantejar propostes i fer modificacions. I haig de dir que està molt treballat. Ara bé, em sento en desavantatge pel fet de no poder entrar a Catalunya i fer el doble de feina. Ho fa molt més complicat i, a més, és la primera vegada a la meva vida que participo en una campanya electoral.

Una campanya inèdita i espero que única i irrepetible. Si Europa no veu que la situació que viu Catalunya no és democràcia, té un greu problema. Aquesta és una situació forçada per uns condicionants que mai haurien d’haver existit.

Els resultats s’han de veure el dia 21. Ara veiem enquestes de tots colors i de totes menes. Però en tot cas, si es repetís el mateix percentatge que el 27-S, seria una gran victòria. Si malgrat la policia, els presos, els polítics en llibertat provisional i uns altres a l’exili podem tan sols mantenir el mateix resultat, doncs Europa s’ho hauria de replantejar. Estem vivint un calvari democràtic.

No soc gironí però he tingut el plaer, per la meva vida professional, de treballar en el món de la cultura per tot el país. Des de teixits associatius, des de l’àmbit de l’empresa privada, i els últims set anys com a director general de Cultura Popular. Jo no soc una persona coneguda per haver sortit als mitjans de comunicació però, a nivell del món de la cultura, puc dir amb molt d’orgull que tinc moltes amistats a les Terres de l’Ebre, al camp de Tarragona, al Segrià, al Pirineu, al Ripollès, a la Garrotxa, a l’Empordà... Això és un tresor. Quan em vam demanar si volia participar-hi vaig dir que sí perquè entenia que podia ser una persona fàcilment identificable en qualsevol de les demarcacions. Soc molt terrassenc, i ho seré tota la vida, però també soc un gran trepitjador de tot el país. Estic molt orgullós de formar part de la llista de Girona i espero que la meva participació ajudi a engrescar la gent.

L’Estat ha de retirar les demandes judicials, ha d’alliberar els presoners i ha de retirar els càrrecs contra els companys del govern que estan en llibertat condicional. Ens vam presentar a la justícia belga per fer aquesta feina. No és perquè no volguéssim estar amb els companys sinó perquè des d’aquí teníem clar que podíem ajudar. I de moments ens va bé. Jo vindré si hi ha garanties per a tot el govern.

Doncs que som ciutadans lliures del món, que podem voltar per tot arreu però que no podem tornar al nostre país. Miri com n’és de gran, la nostra presó. Podem anar a qualsevol lloc del món però l’únic que no podem fer és entrar al lloc que més estimem. Esgarrifós.

Tot conseller o consellera accedeix al càrrec quan li demana el president. I el dia que el president decideixi destituir-me, només m’ho ha de dir. Sempre a la seva disposició. Si el nou govern el presideix Carles Puigdemont, que espero que així sigui, evidentment em tindrà a la seva total disposició. Però, sobretot, ho ha de voler el president, que és el qui mai hauria d’haver estat cessat per un 155.