“La via unilateral l’has de dur fins a les últimes conseqüències”

Primer de tot hi ha un compromís amb Capgirem Vic, i els compromisos hi són per mirar de complir-los, i en segon lloc no m’ho he plantejat. El que sí que tinc previst és continuar fent política des d’un lloc o altre tota la vida, com a compromís social.

És evident que estàvem en una fase del procés diferent de l’actual, ja que ara les directrius que les instàncies judicials reben van més enllà d’on anaven fa més d’un any. En aquest sentit, sí. Que parlem del factor sort indica que no estem en un estat de dret, on la sort no hauria d’intervenir a l’hora d’entrar a la presó o no, que és molt greu.

Sí, jo crec que Vic va ser un exemple del camí a seguir davant de casos repressius, en el sentit de generar un moviment de suport molt plural però alhora molt respectuós amb les decisions del represaliat. Sense ser vident, recordo haver dit frases com ara: “Si per a una persona que no és ningú [jo], són capaços de fer tot això, preparem-nos per al que ve, perquè si tirem endavant...” La idea de la revolució dels somriures està molt bé, però té uns límits, que és la realitat de l’Estat espanyol.

Hi ha una fase en què comences a veure per on anirà l’Estat, que va des del post-9-N fins al juliol d’aquest any, quan comencen les campanyes del referèndum. Nosaltres vam passar tot l’estiu fent política sense por però amb precaucions de semiclandestinitat. El 20 de setembre va marcar un canvi brutal en l’agressivitat de l’Estat, tant pel que fa a la conselleria d’Economia com a la seu de la CUP nacional. Aquell dia podies intuir l’1-O i nosaltres l’intuïem.

La via unilateral o desobedient, la del poder popular en última instància, l’has de dur fins a les últimes conseqüències. Si esculls aquesta via i et fas enrere, estàs donant carta blanca al repressor perquè et passi per sobre. Quan a un repressor li dius que t’has equivocat, el que fa és castigar-te. El fracàs és l’abandó de la via unilateral, i no és que s’ho inventi la CUP, sinó que està demostrat. I això és el que passa i el que passarà si ara no tirem endavant. Apostem per tirar per aquesta línia no per gust, perquè no tenim cap ganes de passar el que estem passant, sinó per necessitat i per compromís amb l’autodeterminació.

Els únics responsables de la violència estatal són aquells que l’exerceixen. Fer-se enrere per l’amenaça de violència de l’Estat és legitimar la violència com una eina d’imposició política.

Tirant endavant tot el que anava acompanyat de la llei de transitorietat jurídica. Si els que es presenten com a independentistes o del bloc republicà volen construir República, no hi ha altra via que desplegar-la. A JxCat una cosa és el discurs de Puigdemont i una altra el de la Marta Pascal, que aposta clarament per tornar a la via del peix al cove i de l’autonomisme, i això s’ha de denunciar. Quan la gent voti JxCat ha de saber que vota això.

La CUP en aquesta etapa està disposada a formar part d’un govern clarament i inequívocament republicà, però no anem a construir una República de caràcter neoliberal, sinó social. En la fase actual no ens preocupen els noms sinó el programa.

El 2012 deien que no entraríem i el 2015, que com a màxim tindríem vuit diputats, i en vam treure deu. Nosaltres, si aconseguim materialitzar la República i perdem deu diputats, serem els més feliços del món. El que ens importa és que el projecte polític de país arribi a bon port. Malgrat les pressions que hem rebut, considerem que hem col·laborat significativament perquè això tirés endavant i, si no, preguntem ara a la gent si voldria Mas o Puigdemont de president. La nostra voluntat és que el vot de la CUP passat el 21-D es mantingui dempeus. No demanem a la gent que ens voti cada cop que es convoquen eleccions, sinó un vot que continuï militant. No som un projecte electoral, som un projecte polític.