“La bèstia del franquisme segueix donant fuetades”

Al meu avi li van concedir un carrer a Lleida. Era un obrer andalús que va venir a Catalunya a guanyar-se la vida, com tants d’altres. Es va implicar en la lluita sindical i política durant el franquisme. Per la seva trajectòria, la ciutat li va concedir el nom d’un carrer. Però a la família vam decidir que no volíem que l’hi donessin mentre hi hagi també personatges franquistes als carrers de la ciutat. Pensàvem que estar al mateix nivell de reconeixement que els franquistes, els mateixos que el perseguir i el van ficar a la presó, no era coherent. Vam impulsar un manifest i la plataforma Lleida Lliure de Franquisme, perquè l’Ajuntament retirés els noms franquistes dels carrers.

La plataforma té un suport bastant transversal. És cert que hi ha partits que no l’han signat, com ara els socialistes, que estan al govern de la Paeria, i el PP. Però sí molts altres partits i entitats. Tot i la nostra petició, la Paeria ha rebutjat retirar aquests noms franquistes, i finalment hem presentat una denúncia al jutjat per incompliment de la llei de memòria històrica. És una llei vigent i que s’ha de complir. Com a constitucionalistes que són, els reclamem que compleixen amb la llei de la memòria i que dignifiquin les víctimes del franquisme.

Antonio Cantano era un sindicalista convençut.Va venir aquí per treballar a la construcció. De seguida va prendre consciència de les mancances de drets dels treballadors, s’hi va implicar, i va ser un dels fundadors de Comissions Obreres a Lleida. Es va convertir en un militant antifranquista convençut. Per culpa d’això va patir represàlies. Estava a les llistes negres dels empresaris i ningú no li donava feina. La meva àvia va haver de portar el pes de la casa, van viure amb moltes restriccions, i sempre sota amenaça. Jo mateixa, de petita, vaig poder veure la policia entrant a casa del meu avi, escorcollant-la, trencant els matalassos a veure què hi trobaven. Aquell odi, quaranta anys després, encara continua, reprimint a qui pensa diferent.

Va ser un dels 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya, cosa que el va portar a la Model. Va estar empresonat per les seves idees polítiques, acusat de rebel·lió, de la mateixa manera que ara tornem a tenir presos polítics. Una vegada un policia li va dir durant un interrogatori: “Andaluz de mierda, ¿por qué luchas por estos catalanes, si ellos algún día te van a dar una patada en el culo?”, En canvi, el que va passar és que l’any 1994 aquests catalans que deia aquell policia van concedir al meu avi la medalla Francesc Macià de la Generalitat al treball. Catalunya és un país de mestissatge, d’inclusió, i la repressió que van viure aquells homes i dones està tornant.

Sí. Estaven a la Model en mòduls diferents, però es van conèixer i es van tractar diverses vegades. La nit que van matar Salvador Puig Antich va ser molt dura, el pitjor moment de la seva vida, i penso que l’hem de recordar sempre. Allò va marcar el meu avi d’una manera molt fonda i personal. Puig Antich tenia l’edat del seu fill.

Tots ho som. Tenim la responsabilitat de continuar amb la dignitat d’aquells homes i dones que van lluitar per transmetre’ns una societat millor. No tenien por: la necessitat de llibertat i dignitat està per damunt de qualsevol cosa. És el que dona sentit a la vida. Ara, hem de fer la mateixa lluita. Ens han pres la llibertat, ens estan reprimint, tenim exiliats, presos polítics, i tenim la responsabilitat de conquerir aquesta dignitat. Ens volen de genolls, i això no podem acceptar.

La CUP és un espai de coherència amb les lluites que defenso. I m’agrada quan els diuen radicals: els ho diuen com si fos dolent, però per mi és del tot postiu. Radical és anar a l’arrel dels problemes, per solucionar-los. M’hi sento molt còmoda, en aquest espai. Com a independent, això sí. La meva lluita és ara mateix finalitzar el que vam iniciar amb els carrers franquistes, per treure’ls i tornar la dignitat i la memòria a les víctimes. Hi ha 9 carrers a la ciutat que homenatgen franquistes. N’hi ha un de molt flagrant, l’alcalde Areny, que va ser paer l’any 1939 i que està documentat que va firmar depuracions de funcionaris, deportacions de lleidatans. Té un carrer i una passarel·la sobre el Segre.

És inexplicable. I encara menys amb el que estem vivint ara, que és una segona part del franquisme. La bèstia del franquisme segueix donant fuetades: l’actuació de l’Audiencia Nacional, presos polítics, càrregues de la policia contra ciutadans pacífics... S’ha fet durant anys una banalització del franquisme, i això ha estat una anomalia democràtica que ens ha portat on estem ara. La Transició, com diu la meva amiga Antonieta Jarne [historiadora a la UdL], que m’ha acompanyat en el manifest, va ser una transacció. Els franquistes se’n van anar a dormir franquistes i es van aixecar demòcrates. I això ho estem pagant ara.

Sí, a través de l’associació Dones de Lleida, soc de les últimes que s’han afegit a aquesta entitat que lluita contra la violència masclista. Ara estem involucrades en la lluita per un centre públic d’urgència per a dones maltractades a Lleida. L’Ajuntament ha posat a licitació el servei per donar-lo a una empresa privada. Nosaltres volem que sigui públic i amb personal qualificat. No es pot mercantilitzar la violència masclista.