“No ens podem acovardir per haver estat un mes a la presó”

És una experiència molt traumàtica. Primer, perquè costa adaptar-te dins la presó, és un canvi total. Però, quan en surts, és exactament el mateix. Tota aquesta setmana he estat incapaç de fer la meva vida normal. Tens la sensació que t’afogues, que necessites respirar aire. Vols veure gent, però al mateix temps et sents aclaparada. M’està costant. I, de fet, avui és la primera entrevista en què en parlo.

Els dies allà són molt marcats. Al matí, a les vuit, et venen a obrir la cel·la i has d’estar dreta. A dos quarts de nou, vas a esmorzar. Després, tens dues hores per fer activitats i el que fèiem era recloure’ns molt a la cel·la. El nostre objectiu era intentar portar-ho amb dignitat. És a dir, llegir, escriure i parlar entre nosaltres. I la segona cosa, ser espartanes. Això vol dir tenir un horari marcat i així tens la sensació que va passant el dia. Perquè, si no, són moltes hores mortes i tens la sensació que no fas res, que no vius i no ets tu. Hi havia una estona que podíem anar al pati i la relació amb les internes era molt bona. Un 80% eren noies d’altres països, sobretot sud-americanes, i amb elles parlàvem de temes generals, del temps. A part, tant la Meritxell [Borràs] com jo vam decidir fer esport. Però ella, al cap de poc temps, es va fer mal. I jo caminava. Quan ens obrien la cel·la, sortia disparada i anava a un pati. I el tenia apamadíssim. Fer tota la volta eren 140 passes. I feia deu voltes a la dreta, deu a l’esquerra i deu de través. Fent això tres vegades al dia, vaig calcular que eren entre quatre i cinc quilòmetres. I al final hi havia internes que m’acompanyaven.

Més de la meitat no entenien res ni coneixien la situació de Catalunya. Llavors hi havia una basca i alguna altra que se’n feien creus. Però amb qui més en vam parlar va ser amb els funcionaris. Estaven molt polaritzats. Un creia que havíem de ser a la presó, amb un raonament molt de dretes i del PP. En canvi, un altre ens deia que li costava entendre per què volíem la independència, però que no era motiu per estar preses. D’altres em felicitaven per les polítiques socials que s’han fet a Catalunya. La gran majoria creien que no havíem de ser allà.

No, això ens ho van deixar molt clar des del primer dia: que tothom era igual i que no farien cap diferència. El que sí que ens va comentar alguna interna és que el tracte, en general, havia canviat des que hi érem nosaltres. Deien que el menjar era una mica millor. I, per exemple, la calefacció només s’engegava al migdia i al vespre una hora. I allà fa molta i molta fred, perquè les cel·les són petites i humides i les instal·lacions són molt velles. A partir de la segona setmana de la nostra estada, la van començar a engegar una hora al matí. Les mateixes internes, tant del nostre mòdul com dels altres, ens deien que això no passava des de feia tres anys. Tot i això, cap tracte diferencial, i diria que en condicions més dures que els altres companys. Ells tenien dues visites: l’una, per als amics; l’altra per als familiars. Nosaltres només una de quaranta minuts.

Sí. I a través d’un vidre. Això és una de les coses que pitjor m’ho van fer passar. Perquè veure els teus a través d’un vidre només quaranta minuts a la setmana és molt dur. I les trucades de telèfon. En tenies una al dia, i no podia ser al mateix número, de cinc minuts. Per tant, un cop havies dit les quatre coses de gestió que necessitaves, es tallava i no podies tornar-hi.

El pitjor era que et senties allunyada de tot allò que estimes. De la teva família, dels amics. No tenies cap connexió amb l’exterior, i una de les coses que ens van anar molt bé va ser rebre El Punt Avui, l’Ara i El Temps, perquè tenies d’alguna manera una vinculació amb el país. L’altra cosa pitjor és que et tracten com si no fossis persona, perquè no pots decidir res. Hi ha cua al menjador, has de menjar en silenci; surts i és l’hora del pati, i no et pots moure d’allà; després et tanquen a la cel·la... Hi havia una cosa que ens costava molt a totes dues: a les vuit del vespre, et tanquen a la cel·la i, al cap de dues hores, sona un timbre i passa un funcionari a comprovar per un forat si ets a lloc. Has d’estar a peu dret darrere la porta. Impacta, i allò et fa sentir que estàs presa.

D’experiència positiva, ni una, més enllà d’adonar-te que les coses essencials que trobes a faltar no són materials. I, en canvi, dones molt de valor al fet de no tenir la família, de no poder fer una abraçada... Recordo el primer dia que vaig tenir el vis-a-vis amb la família: poder tenir els meus fills, que són grans, abraçats... Aquell record em va durar tota la setmana. A la presó evoques molts dels records del que has viscut. Es tracta de buscar la part positiva per tirar endavant.

Ens arribaven 300 cartes diàries. I ens deien que n’hi havia moltes més i que no donaven l’abast. I això era molt important. Rebre les cartes i els diaris va significar molt.

Sí, però només podíem sintonitzar TVE1, Cuatro i, a estones, La Sexta. De fet, la notícia del nostre alliberament la vam saber per La Sexta.

És curiós, però no vam estar gens alegres. Totes dues ens vam enfonsar pensant en els que es quedaven. Perquè no hi havia cap raó. Quan vam anar a declarar al Suprem, de tornada vam coincidir amb Joaquim Forn. Em va dir que no li havien fet gaires preguntes i que més aviat tenia la sensació que ell sortiria i jo no. I quan veus que és a la inversa no és cap alegria. Totes dues vam quedar aixafades. Tot i que aquell cap de setmana ho havíem passat molt malament. Aquella indefinició després de declarar divendres i fins dilluns no saber res...

Havia anat a Brussel·les perquè m’havia convocat a una reunió el mateix president. Vam parlar de quines possibilitats hi havia, i quedar-se allà n’era una. Però jo no ho havia comentat a casa i ni m’ho havia plantejat. Amb total normalitat, vam agafar l’avió i vam tornar. I tan bon punt vaig arribar a casa, el dia 1 de novembre, vaig rebre la citació. Per tant, la idea de Brussel·les no era en cap moment escapar-nos, simplement hi havia una reunió.

No vaig anar a declarar amb aquesta predisposició. Sempre havíem pensat que podríem acabar a la presó, però no aquell dia. Teníem el precedent dels Jordis, que van anar al jutge una primera vegada i després hi van tornar. Per tant, el primer dia anava predisposada a això. Simplement es tractava de dir que no érem violents. Aquesta és la pregunta que em van fer: si creia en la violència. I res més.

Només aquesta pregunta. Amb una jutgessa que no va aixecar el cap del mòbil en cap moment. Jo em pensava que només ho havia fet amb mi i després va resultar que ho havia fet amb tots. Al cap de dues hores, vam entrar-hi un per un i ja no en vam tornar a sortir.

És molt bèstia. Entraves per una porta, sorties per una altra i llavors ja t’esperaven els policies amb les manilles. Jo els vaig dir que m’havia trencat els tendons de l’espatlla i que no podia anar amb les mans al darrere. I van respondre: “Esto es el protocolo.” I em van emmanillar. Aquesta és la part més fosca. No sabies on anaves, no sabies què feien. Et posen en una furgoneta. Llavors va arribar la Meritxell [Borràs], també emmanillada amb les mans al darrere. Els vam preguntar on anàvem i ens van dir: “Ya lo verán, a Alcalá-Meco.” Cap de les dues sabíem on era. I la conducció fins a la presó va ser horrorosa. Anàvem d’un costat a l’altre. En canvi, el dia que vam sortir de la presó per anar al Suprem, vam reconèixer alguns dels mateixos guàrdies civils, i la conducció va ser totalment diferent. Feia la sensació que el primer dia ens volien humiliar.

Impactant. T’ho treuen tot: braçalets, rellotge, ulleres... Ens van prendre les empremtes dactilars i de seguida ens van portar a un mòdul fosc i ens van tancar en una cel·la. Aquella nit ho vam passar molt malament. També havien estat duríssimes les dues hores abans de sortir de l’Audiència, quan ja sabíem que aniríem a la presó. Estava en una cel·la, tota sola, sense que ningú em digués res, en un espai molt petit i sense cap finestra, sense saber on aniríem.

La veritat és que en un primer moment vaig tenir dubtes. La Meritxell [Borràs] creia que ja havia dedicat molts anys a la política i va decidir que ho deixava. I jo m’ho vaig plantejar, però després vaig pensar que no podia dir que no i deixar córrer la feina que havíem fet, sobretot pel que veia que passaria. No pot ser que ens acovardeixi el fet d’haver estat un mes a la presó.

Indignació. Perquè fan propostes que són mentides, i també pel fet que diguin que no soc una presa política. Sento una gran decepció, per exemple amb el PSC. En el mateix moment en què a mi em posen les manilles i em tanquen a la presó, el líder del PSC surt a ballar i està content. Jo no ho hauria fet mai amb un adversari polític. Això no ho oblidaré. Em va fer mal, perquè crec que l’empatia amb les persones no s’ha de perdre mai. I per la resta: que Ciutadans vagi dient el que diu sobre l’escola em dol. Però no estic enfadada. I aquell A por ellos no el puc entendre de cap manera. Nosaltres hem demostrat que hem treballat per a tothom.

I tant! Moltíssim.

Sí. De fet, en les mesures cautelars es deia que ens deixaven sortir per fer campanya. Però ets conscient que qualsevol que t’escolti et pot denunciar i pots tornar a la presó. Per tant, no em sento gens lliure. Però també sento que, si no fem l’esforç, poden guanyar ells i aleshores ningú serà lliure a Catalunya.

Perquè creiem en la política social, perquè som un equip cohesionat i amb experiència i perquè és la garantia que treballarem per millorar el país, amb la suma, òbviament, dels altres partits independentistes.

Crec que ho tenim claríssim. Es va valorar la possibilitat d’anar junts. I la majoria coincidíem que tenim gent diferent al darrere i que havíem de portar objectius conjunts, però aconseguir més majoria social. I l’única manera era anar separats.

Ara toca afrontar les eleccions, que no són presidencialistes. I es decidirà a partir del resultat. A mi no em desagradaria que fos Puigdemont, perquè hem compartit govern, però el condicionant d’ERC de tenir el cap de llista a la presó és molt greu.

I per això ERC pot oferir més possibilitats si ni Puigdemont ni Junqueras poden ser presidents. Però aquesta és una discussió per al dia 22. El 21 hem d’aconseguir que els tres partits obtinguin el màxim de vots i demostrar que tenim aquella majoria social que sempre ens han dit que no tenim.