“En Jordi trucarà a les sis!”

“En Jordi trucarà cap a les sis o quarts de set. Estarem enmig del programa!” Susanna Barreda, dona de Jordi Sànchez, avisava abans de començar la gravació del programa especial de Nadal d’El Punt Avui TV que, enmig de l’entrevista, trucaria el seu marit i que ella hauria d’agafar el telèfon. “I tant! Tallarem un moment

i després continuarem”, la va tranquil·litzar Jordi Grau, conductor del programa. I sí: quan faltaven cinc minuts per acabar, just a dos quarts de set, li va sonar el mòbil. Un petit descans, doncs, per a la resta de convidats, el presentador, els càmeres i els realitzadors, congelats de fred en aquesta buida sisena galeria de la presó Model, mentre la Susanna parlava una estona amb el seu marit. La trucada va durar quatre minuts, ni un més ni un menys: és el temps reglamentari. En aquests pocs minuts, la Susanna li explica on és i amb qui, i se sent que li pregunta per les eleccions del dia abans. “Estàs content?” No sabem què li respon Jordi Sànchez, però suposem que sí que n’està, de content, perquè ell ha sortit diputat. “Arribats a aquest punt, no sabem què és bo i què és dolent per als empresonats. Potser ens pensem que els resultats electorals seran bons, però resulta que encara serà pitjor. Només sabem que l’Estat farà el que voldrà i quan voldrà, independentment del que fem nosaltres i del que facin ells”, diu la Susanna. “Tenim la sensació que són ostatges i que qualsevol cosa que fem, que diguem o que passi al país, pot influir més que la mateixa llei”, sosté Laura Masvidal, dona del conseller Forn.

Els familiars dels presos polítics i dels polítics exiliats i els periodistes d’El Punt Avui Televisió que graven aquest programa especial són els últims a entrar a la presó Model de Barcelona, un centre penitenciari que, després d’haver estat obert al públic durant l’estiu, amb una exposició que repassava els seus 113 anys d’història, ara ja es tancarà definitivament. Entrar a la sisena galeria, on s’ha muntat el plató, fa una impressió molt forta. No només per la gelor, també perquè es pot entrar a les cel·les i es pot veure com de dur devia ser estar ingressat en aquest centre. Intentar imaginar que els Jordis, en Quim i l’Oriol estan en un lloc semblant fa esgarrifar les famílies, sobretot perquè cada cel·la té una doble porta: la de reixes i la de ferro al davant, la que es tancava a la nit, amb una obertura perquè el carceller pogués fer un cop d’ull a dins si calia. Massa dur per a una gent normal que sap que els seus familiars no han fet res i que els han posat a la presó com fan amb els assassins i els lladres. “El meu germà és una molt bona persona. I no és ni polític, és president d’una entitat cultural!”, repetix Esther Cuixart.

“Fixa’t que les cisternes dels vàters de cada cel·la estan col·locades fora al passadís. Això és perquè els presos no es poguessin penjar d’enlloc!” I sí, són coses que no t’havies parat a pensar mai: que a cada cel·la hi havia quatre o sis llits, una tassa de vàter i una pica, i que els reclusos es passaven en aquell minúscul espai tretze hores al dia. L’entrevista es fa expressament a la Model per la càrrega emocional que suposa. “Sabeu que està ubicada al carrer Entença, 155?” Una coincidència macabra. Avui és un Nadal molt estrany, i les famílies dels presos i els exiliats el passaran com podran, pensant sobretot en els que no hi són. Molta gent també pensarà en ells. No estan sols.