Ramon Vila-Abadal

A la vora del poble de Vidrà hi ha una masia documentada des del segle XIII i bastida al segle XVIII, quan va passar a ser la casa pairal de la família Vila-Abadal. És una masia de grans proporcions, del tipus coberta a quatre vents, amb la seva torrella, té una capella barroca dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, mobles d’estil olotí i una amplíssima sala principal. La masia és un referent de l’arquitectura rural catalana.

La nissaga Ramon Vila-Abadal és representativa, il·lustre, àmplia. Vinculada amb el cor d’Unió Democràtica de Catalunya i lateralment amb figures tan representatives com Joan Triadú. Marià, l’hereu dels Vila-Abadal, és el pare del qui ha estat alcalde de Vic i president de l’AMI, Josep M. Vila-Abadal Serra. Seguint amb la nissaga tenim Francesc Vila-Abadal, que va destacar en el fenomen polític assenyalat com el “nou catalanisme”, que arrenca amb el CC i prolifera en la fundació de Convergència i la formació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Francesc va tenir un paper decisiu per establir contactes amb el PSUC i la mateixa Convergència. Va ser peça fonamental en la creació de l’Assemblea de Catalunya.

Els germans Ramon i Jordi Vila-Abadal van professar a Montserrat i van tenir un paper rellevant en el compromís de l’abadia amb el catalanisme i els desafectes al règim. Ramon va ser pare majordom i un braç dret del pare abat Aureli M. Escarré, acompanyat del seu germà Jordi i Marc Taxonera, Beda Moragas, Aureli Argemí, Ricard Lobo, Minobis, Porcel Pérez, Gassó, Pinell, Boix i també Hilari Raguer, el pare Massot i el germà Tàsies. Així, doncs, la nissaga Vila-Abadal ha tingut una influència directa en la història d’aquest país. Cal llegir el seu testimoniatge en el llibre Prop de l’abat Escarré.

El compromís de Ramon Vila-Abadal amb Catalunya ha estat sempre un servei efectiu des de les seves conviccions que va expressar en el seu llibre Perquè soc separatista. Hem parlat de servei al país, de pujar maó a maó una construcció enderrocada fins a la quasi destrucció per la guerra de 1936-39. En poso dos exemples, que he viscut de prop, la seva efectiva contribució a cantada d’èxit dels Fets del Palau i l’ajuda prestada als qui en podíem rebre les conseqüències directes. Ramon Vila-Abadal es va enfrontar amb les autoritats i amb l’ajuda del seu germà Jordi ens va obrir Montserrat de bat a bat com a aixopluc.

Una altra intervenció decisiva va ser el seu paper en el Congrés de Cultura Catalana. Amb la lucidesa del qui és intel·ligent i fidel al país va ajudar a superar la lluita entre els qui volien un congrés portat per experts i els qui amb aspiracions ideològiques, de moviment, en definitiva, de partit, volien que les conclusions fossin assembleàries (problema que s’ha reproduït recentment). Calia la formació d’una gerència que superés el problema global i tragués el congrés de l’atzucac. A mi em va empènyer literalment a acceptar la gerència i va estar sempre al meu costat.

Hem parlat de catalanisme, però a ell no li calia ser catalanista perquè era el perfil de la catalanitat sense adjectius, del ser català des de la naturalitat, com si diguéssim, des de la raonabilitat.

Ramon Vila-Abadal tenia el coneixement cultural més vast que hom pot imaginar, en el camp que fos. El seu criteri era sempre valorat i respectat i de vegades sorprenent.

La mort de Ramon Vila-Abadal deixa amb la seva pèrdua un espai buit. El nostre record, el nostre agraïment.