“Els palestins han de fugir quan hi ha un conflicte”

Tot va començar amb la revolució siriana, el 2011. Des del començament de la guerra van quedar fora del conflicte. Ni a favor ni en contra del règim, encara que grups de palestins es van unir per lluitar contra el règim de Baixar al-Assad. Els palestins són refugiats a Síria des del 1948 (però no tenen la nacionalitat), tot i que eren dels grups més integrats en la societat siriana. Els que han abandonat el país no poden tornar, perquè representa que ho farien de manera il·legal.

El règim va voler donar la imatge que la revolució era promoguda per grups de fora de Síria, elements externs. I els palestins (sirians) van ser assenyalats com a part d’aquests. Hi va haver problemes en diferents camps de refugiats.

Primerament vivien en tendes, no va ser fins a mitjan dels anys seixanta del segle passat que aquests camps es van anar convertint en edificis. Eren barris pobres als afores de les grans ciutats com Damasc, Hama i Homs, però no eren considerats camps. Molts d’ells no podran tornar perquè les ciutats estan destruïdes i molts habitatges eren il·legals; per tant no podran reclamar.

Sí, es calcula que hi ha 500.000 palestins a Síria i que 120.000 han hagut d’abandonar el país. Molts són desplaçats al seu propi país, han hagut de marxar de casa seva. Ara són a Jordània o al Líban. I aquí la situació és encara més complicada perquè un cop han abandonat Síria perden l’estatus de refugiats, han perdut tots els seus drets. Així que quan arriben a altres països no poden treballar ni rebre assistència. Han de tornar a demanar la condició de refugiat. L’ajuda és molt limitada. Al Líban, el 90% dels palestins sirians viuen per sota del llindar de la pobresa. Els nens sirians poden anar a l’escola però els nens sirians palestins no hi tenen dret.

I no és la primera vegada. En el conflicte a Kuwait, el 1990, els palestins van ser expulsats per la invasió de l’Iraq. El 1995 també van ser expulsats de Líbia perquè el govern de Muammar al-Gaddafi estava en contra dels acords d’Oslo. El 2006 van haver de marxar de l’Iraq. Aquesta gent no té estat, no té lloc on anar. La majoria ja han nascut en aquests països, però com que aquests no tenen l’estatus de refugiats, no poden ser reconeguts. Cada vegada que hi ha un conflicte són expulsats. El que està passant a Síria no és nou, és un fet que passa als palestins en cada crisi, en cada conflicte, encara que no hi tinguin res a veure. Com a l’Iraq, com a Síria, com a Líbia. Són expulsats perquè són palestins.

Hi ha molta solidaritat entre la gent, sobretot també entre els que han estat refugiats i viuen al Líban, per exemple. Tenen aquesta experiència. Tot i això, també hi ha problemes. El Líban té ara mateix un 20% de la població que és refugiada. És un dels percentatges més alts del món. Aquests països no poden assumir aquesta quantitat de persones.

Sí, és un càstig per no acceptar l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem. Eren els principals donants a aquesta organització. Aquesta ajuda, que és per a escoles, per a hospitals, per als camps de refugiats, ha quedat anul·lada des d’aquest any.

Sí, seria una solució, perquè els palestins aconseguirien un estat i, per tant, una nacionalitat, però penso que aquesta serà una solució a llarg termini.