Amb l’aigua fins al coll

Itàlia, 2020. Explota la bomba del deute. En una sola jornada, es venen en els mercats més de 9.000 milions en títols de l’Estat, en el que sembla una acció coordinada de hedge funds i bancs europeus. Els voltors tornen a planejar sobre Itàlia i l’onada especulativa s’expandeix com un tsunami per la zona euro. Ni el Fons Monetari Internacional ni el Banc Central Europeu tenen prou recursos per rescatar el país.

En el seu llibre Deu coses que cal saber sobre l’economia italiana (Newton Compton, 2018), el periodista Alan Friedman inventa aquest escenari apocalíptic per alertar els italians –i també la resta de ciutadans europeus– sobre els efectes potencialment catastròfics del deute públic que suporta el país, una càrrega equivalent al 132% del seu PIB o, el que és el mateix, a gairebé 37.000 euros per cap. Sobre el relat futurista inicial, Friedman avisa: “Tot això és pura fantasia, però la possibilitat que es produeixi un fet com aquest no és tan remota. Tot i la recuperació en curs [...], el deute públic continua sent una autèntica bomba de rellotgeria per a Itàlia.”

La gravetat del diagnòstic, però, ha passat per alt en la campanya electoral. Lluny de proposar mesures per rebaixar el deute, els programes econòmics dels partits han caminat, fins i tot, en sentit contrari, prometent inversions generoses sense explicar d’on sortirien els diners per finançar pujades de pensions, rendes mínimes de ciutadania, ajudes a les famílies i reduccions d’impostos generalitzades, com ara la famosa flat tax de Berlusconi, un tipus impositiu únic del 23% que, segons els càlculs del magnat, hauria d’assegurar el consum i la creació de llocs de treball.

El gegantí deute públic és la gran llosa que atrapa l’economia italiana, però n’hi ha més. La crisi bancària provocada pels crèdits impagats és lluny d’haver-se desactivat. El govern Renzi va destinar milers de milions d’euros per sanejar la banca, però Friedman no descarta que el sistema bancari “pugui necessitar encara més diners”, una intervenció que faria més gran la càrrega del deute de l’Estat. I per si el panorama no fos prou fosc, desapareixerà aviat el coixí que ajudava fins ara a esmorteir la caiguda. “Una part del problema està relacionada amb el fet que, a partir d’octubre del 2019, Mario Draghi ja no portarà el timó del Banc Central Europeu, a Frankfurt. A Draghi –continua Friedman–, se l’ha de reconèixer com un heroi nacional perquè ha salvat Itàlia durant els anys de la crisi imprimint moneda i comprant títols italians. Draghi ha salvat el país aquests últims anys d’inestabilitat política i d’intents de reformes, i ho ha fet amb una política generosa que ha vist la introducció del flux de diners més gran de la història moderna, milers de milers de milions d’euros.” El final de la política d’estímuls del BCE implicarà la pujada del preu del diner i, amb això, un encariment del deute italià. El setge es fa més estret.

En aquest escenari asfixiant, mani qui mani a Itàlia, el futur govern tindrà sobre la taula el repte immens de reactivar el creixement contenint, alhora, el deute i afrontant la pujada dels tipus d’interès. Itàlia creix més lentament que la resta de socis de la zona euro i encara no ha recuperat els nivells anteriors a la crisi del 2008. Acabada la campanya, el país necessitarà un executiu fort i estable capaç d’emprendre les reformes que Renzi va deixar a mig fer. Haurà d’actuar amb valentia a casa, eradicant la corrupció, eliminant el pes obstructiu de la maquinària burocràtica i posant les condicions perquè els joves no hagin d’emigrar.

Les eleccions són l’ocasió per rellançar les reformes domèstiques i, en el pla exterior, la reedició del govern de gran coalició acordada, ahir, a Alemanya, representa una bona notícia que Itàlia haurà d’aprofitar. L’SPD alemany s’ha compromès a acostar posicions amb el president Macron per inaugurar una nova etapa a Europa que deixi enrere la fèrria disciplina pressupostària que tant ha tenallat les economies del sud. Cal esperar que, pressionada pels sectors més ortodoxos del seu partit, Merkel posi traves a un retorn de les polítiques expansionistes, però el futur govern italià no hauria de renunciar a agafar l’oportunitat i a treballar per tenir en París i Berlín dos bons aliats. França i Alemanya ja han fet el primer pas, ara toca a Itàlia aparcar l’eterna discòrdia interna i fer una autèntica aposta de país.