“Ningú es va fer enrere”
Els presidents i vocals de les meses electorals van patir primer per l’atac cibernètic i després per les càrregues policials
Plàcid Masvidal recorda que després de les agressions encara hi va haver més cues
La Marta va camuflar entre herbes l’urna de Fonollosa però la van trobar
Molt material va ser amagat per falses alarmes
Alguns van rebre una carta que els avisava que els havia tocat, altres van fer cua durant hores per ser els primers i poder aspirar al càrrec, i també hi ha qui va respondre a un SOS d’última hora d’algú que li demanava la seva implicació, però fos quin fos el camí seguit per ser president o vocal, el seu paper va ser vital per assegurar l’èxit del referèndum. Els membres de les meses electorals van lluitar contra vent i marea per minimitzar els efectes del sabotatge informàtic, van assegurar-se que se seguissin escrupolosament les normes i, sobretot, ningú es va moure de la cadira quan van arribar les primeres càrregues. Només es van moure, si va fer falta, per amagar i protegir els vots.
A Plàcid Masvidal, estudiant d’informàtica biomèdica, li van trucar la nit del 30 de setembre per preguntar-li si volia ser president de mesa. A dos quarts de sis del dia següent ja era a la Fàbrica Llobet de Calella. “Els de la mesa vam entrar entre aplaudiments, no semblaven les sis del matí, la gent estava molt enèrgica”, recorda. Durant tot el matí, ell i els seus companys van estar en contacte telefònic amb els informàtics per esquivar “la censura”, però el veritable repte va ser quan van arribar pel mòbil les primeres imatges “d’agressions molt bèsties”. “Tothom estava impactat, no ens ho esperàvem, en l’ambient es va notar la indignació de la gent, però ningú es va fer enrere i després de les càrregues encara hi va haver més cues”, recorda.
A Maria Foix (nom fictici, prefereix mantenir l’anonimat) li va arribar una carta que li deia que havia de formar part de la mesa d’un poble de Lleida. “Jo tenia claríssim que aniria a votar i aguantaria les hores que fessin falta, però en rebre la carta el primer que vaig pensar és que allò era un embolic perquè tenia més implicacions legals.” Però va reflexionar: “Després de pensar molt les coses vaig imaginar-me els pitjors escenaris –una multa o que em vinguessin a buscar per declarar– i vaig preguntar-me si estava disposada a assumir-ho.” “Vaig dir que sí, així que un cop assimilat vaig decidir fer-ho el millor possible.” Foix insisteix que això vol dir que, com la resta de meses, la seva ho va fer “tot com s’havia de fer, seguint la normativa, com si fossin unes eleccions normals”.
Van ser hores de molta alegria, emoció i també, de seguida, de molts nervis. “Em va arribar que una amiga de Sabadell estava al col·legi on havia de votar Carme Forcadell i va haver d’anar a l’hospital per contusions”, relata aquesta lleidatana. Hi havia un nivell alt d’alerta però també d’incredulitat, relata. També de psicosi. En un moment determinat, els van avisar que venia la policia, van tapar l’urna amb una manta i se la van emportar. “Era com quan avisen que disparen al president dels Estats Units i tots van darrere seu per protegir-lo, tot molt de pel·lícula, però és que tal com estava anant tot...”, deixa a l’aire. Foix i els seus companys –i les urnes, és clar– van estar amagats dins d’un cotxe fins que van saber que era una falsa alarma. “Nosaltres érem els responsables dels vots i les paperetes i allò no ho tocava ningú”, avisa.
Amagada en un camp
A Fonollosa, l’avís que arribava la Guàrdia Civil no va ser una falsa alarma. Van començar a arribar cotxes de la policia, explica la Marta (prefereix no donar el cognom), i van improvisar. “Va ser acció-reacció, vam sortir per la portalada de l’ajuntament i jo mateixa vaig amagar l’urna en un tros al marge on hi havia bastanta herba, la vaig entaforar allà i quedava dissimulada.” La Marta es va quedar vigilant l’urna però patia pels vots i també pels seus amics i familiars, ja que sentia crits i cops a la plaça de l’església. Hi ha ferits que encara se’n ressenten i l’urna va ser requisada. Un talp els va delatar. Per què la policia va anar fins a Fonollosa, un poblet de 250 habitants? Ho han debatut molt. “Suposo que sabien que seríem pocs i seria fàcil acorralar-nos, però no pots buscar una raó, ens va tocar”, es resigna.
Per Teresa Arderiu, des del dia que els Jordis van entrar a la presó que estem “dins del túnel del temps”. Ella va ser vocal a La Sedeta, al barri de Gràcia de Barcelona. El dia abans havia ajudat a mantenir obert el col·legi cuinant paella i a les cinc del matí de l’1 d’octubre tornava a ser allà, fent cua tot i el “fred de mil dimonis” que feia. “Volia ser de les primeres per poder formar part d’una de les tretze taules perquè ho volia viure a primera fila, amb tota la intensitat”, explica. Va viure un dia ple d’emocions i quan va arribar el punt que més temien molts col·legis, el del recompte de vots, va respirar tranquil·la. “Ho vam poder fer amb calma perquè hi havia molta gent dins i fora, vam sortir els voluntaris i ens van aplaudir i ens donaven les gràcies, però és que ells també eren voluntaris perquè havien fet d’escut humà!”
Els que van participar activament en els preparatius del referèndum tenen, majoritàriament, un sentiment agredolç. Estan orgullosos perquè votar va ser una gesta èpica que entre tots es va aconseguir, però indignats amb l’agressiva i antidemocràtica resposta de l’Estat espanyol. Tot i ser conscients del seu escàs marge de maniobra, també hi ha crítiques cap al govern per no haver defensat, quan tocava, la República. “Jo no veig el mateix grau de convenciment i valentia que el que vam tenir la gent l’1 d’octubre”, opina Plàcid Masvidal.