Calma, sisplau!

Són temps, els actuals, en què patim un seguit de convulsions polítiques i socials que estan soscavant els principis de la racionalitat i, de vegades, produeixen sacsejades a manera de fenòmens geològics que ens estan fent perdre la centralitat i sembrar tempestes. Sense ignorar el que esdevé al nostre voltant, hem de reflexionar en relació amb qüestions que, des del meu més profund respecte a la pluralitat no només ideològica sinó cultural i social que hi ha a la nostra societat, exigeixen en els moments actuals assossec i rigor.

La meva experiència professional durant 39 anys de treball en la seguretat pública, 17 anys al Ministeri de l’Interior i 22 a la seguretat local, unida a la meva vinculació al món universitari com a professor associat des de l’any 1990 a la Universitat Autònoma de Barcelona, més algunes experiències com ara la meva estada a Ciudad Juárez com a professor visitant, les meves tres visites com a convidat per la República de Geòrgia, m’obliguen a fer unes quantes consideracions per un compromís amb mi mateix i amb la societat a la qual des de l’any 1979 he servit guiat per la il·lusió d’aquells primers i difícils anys i, més tard, pel convenciment d’avançar cap a una societat democràtica i de progrés.

Els meus primers tres anys i mig d’activitat professional, 1979-1982, els vaig exercir a Pamplona, zona qualificada pel govern d’aquells anys a Espanya d’especial perillositat (l’anomenat pla ZEN, zona especial del nord). Aquests anys són els denominats “anys del plom”, en què el terrorisme de l’organització terrorista ETA tenyia de sang, setmanalment, carrers i places, davant la mirada espantada d’una població que, en silenci, i sota la por, suportava aquests condemnables actes sense reaccionar.

És, en aquests moments, en què davant aquestes situacions la ciutadania entra en pànic, quan el silenci s’apodera dels espais públics i es parla de tot menys del que realment passa, la societat muta en una societat adormida, de vegades insensible i desconfiada.

Vull fer aquestes reflexions perquè determinats conceptes, un d’aquests és el de terrorisme, considero, han de ser ben emmarcats per evitar entrar en la confusió causada per la precipitació a l’hora de formular judicis o d’utilitzar el llenguatge. El que va ser el meu professor de dret penal, Juan Córdoba Roda, ens parlava de la necessitat de subsumir correctament la conducta en el tipus penal.

Realitzades aquestes consideracions prèvies, ara vull formular la meva posició en relació amb la qüestió plantejada fa uns dies amb motiu de la detenció per delicte de terrorisme i rebel·lió de Tamara Carrasco sota l’acusació d’haver dirigit les accions dels denominats CDR consistents a ocupar autopistes, obrir peatges i tallar carreteres a Catalunya. He de reconèixer que quan vaig tenir coneixement de la notícia em vaig quedar sorprès per les qualificacions penals que es van utilitzar, sense que això hagi de ser interpretat en el sentit que jo banalitzo aquestes conductes, en absolut. Aquestes conductes, ni les justifico ni són les apropiades per exercir drets fonamentals com la llibertat d’expressió, o els drets de reunió i manifestació, drets que, sent fonamentals, no són absoluts ni han de ser instruments per causar desordres públics, que és el que, al meu parer, es va produir aquests dies amb aquestes accions.

Ara bé, aplicar la paraula terrorisme exigeix rigor, ja que el dret penal, l’última ràtio de l’Estat que pot comportar la pèrdua de la llibertat individual, ha de ser modulat, de manera que les interpretacions obertes del terrorisme podrien portar-nos a considerar que tot és terrorisme. Aquestes conductes, al meu parer, no són constitutives del delicte de terrorisme.

La reforma de l’any 2015 amb l’aprovació de la Llei orgànica 2/2015 va possibilitar canvis en la tipificació dels delictes de terrorisme, amb la incorporació dels articles 573 i 577. Aquesta reforma es va realitzar sota les circumstàncies del fenomen gihadista, que apareixia com un element de terrorisme global enfront del qual els estats havien de donar respostes eficaces atesa la gravetat dels fets.

Ara bé, aquesta expansió del concepte de terrorisme a conductes que pretenen subvertir l’ordenament constitucional, o les de rebel·lió, sedició o desordres públics, exigeix que es cometin per organitzacions terroristes o persones que les realitzen individualment emparant-se en organitzacions terroristes, motiu pel qual considero que, en aquest moment, catalogar els CDR com a organització o grup terrorista no és apropiat, pel fet d’apartar-se dels condicionaments que s’han d’exigir a una organització per ser definida com a terrorista.

Les organitzacions terroristes incorporen com a principi nuclear la lluita armada, l’acció directa contra l’Estat i els seus representants i el càstig de la població civil per produir terror i també dolor. Afortunadament no estem davant aquests supòsits i espero que no es donin mai.