Espanya té un problema amb el deute

El deute públic, és a dir, les obligacions financeres que l’Estat té amb entitats bancàries, particulars i fins i tot altres països, va tancar el 2017 en 1,14 bilions d’euros, després d’un increment de més de 37.000 milions respecte al 2016. Si creuem la dada poblacional amb aquesta xifra, que representa un 98,3% del PIB espanyol, es pot dir que el deute públic per càpita és de 24.583 euros, un repartiment que no para de créixer i que de fet s’ha triplicat d’ençà del 2007, moment en què a cada ciutadà de la pell de brau li corresponien 8.404 euros de deute públic. Quant a la relació amb el PIB, després del pic del 2014, en què el deute espanyol traspassava la barrera psicològica del bilió d’euros i suposava un 100,4% de la riquesa produïda, en els últims tres anys s’ha escurçat lleugerament, més per la remuntada econòmica i per l’IPC, que incrementen el divisor, que no pas per una brillant gestió.

“El problema no és tant que puntualment el deute d’un país es dispari per sobre del 100% –apunta José García Montalvo, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra–, sinó que en el cas espanyol la perspectiva és que la proporció es mantindrà molt de temps.”

L’FMI creu que el deute caurà com a màxim fins al 95,1% a final del 2019 i fins a un 90,9% el 2023. Però mentre que en altres països amb deutes estratosfèrics no hi ha hagut grans cataclismes, l’estructura econòmica espanyola té massa punts febles.

Montalvo posa com a exemple el Japó, que fa anys que supera el 200% de deute i que ha arribat a depassar el 240% del seu PIB. La diferència, pel catedràtic de la UPF, és que, a banda de tenir uns tipus d’interès baixos, és la societat japonesa la que està adquirint aquests títols, de manera que l’Estat nipó no està exposat a tantes servituds externes. “A l’Estatespanyol, en canvi –subratlla Montalvo–, tot i que en part el deute és amb entitats financeres, també hi ha una part venuda a l’exterior.” I aquest paquet, en un escenari més que plausible de pujada de tipus, no tindrà contemplacions a l’hora de cobrar els rèdits corresponents. El mateix FMI recomana no caure en la temptació d’aprofitar la bonança per fer polítiques expansives i estirar més el braç que la màniga, perquè això deixaria sense marge d’actuació en cas d’un rebrot del cicle recessiu.

L’any passat, els interessos del deute emès pel Tresor estaven en mínims històrics perquè el BCE, compromès amb la sostenibilitat de les finances dels estats, en va fer compres massives. Una política d’adquisicions, per cert, que el regulador europeu aturarà probablement passat l’estiu.

“En aquests moments, s’estan emetent títols de deute per a períodes relativament curts, i això es pot assumir –alerta Montalvo–, però això serà difícil de mantenir a llarg termini.” El previsible recruament de les condicions financeres impactarà en la remuneració que l’administració espanyola haurà de lliurar als seus creditors. Com a segona derivada, si el volum dels interessos es comença a disparar, el pes d’aquests dins del pressupost augmentarà en detriment d’altres partides.

El que sembla clar és que ara mateix ningú es pot plantejar reduir el deute als nivells dels anys en què representava al voltant d’un 40% del PIB (recordem que els ara remots criteris de convergència de Maastricht parlaven d’un màxim del 60%). Però el catedràtic Montalvo encara hi troba més perills: a l’Estat també hi ha un increment important de deute privat. I no parlem ja d’hipoteques, sinó de crèdit al consum. “Les entitats l’estan potenciant perquè té una rendibilitat més alta i ara mateix el volum dels nous crèdits al consum supera el de les hipoteques que es firmen.” Per Montalvo, aquest fenomen té a veure amb altres problemes econòmics greus, com ara l’atur, la precarietat i els sous baixos: “La gent jove no es pot embarcar en grans despeses, per la qual cosa fa consum immediat.” Però això no és sostenible, i prediu: “Viurem cicles intensos, amb una economia en forma de dents de serra, però no amb creixements sostinguts i sòlids.” A banda de recordar la bomba de rellotgeria cada vegada més armada que són les pensions, Montalvo fa una última reflexió: “Continuarem construint cases i servint cafès mentre perdem el tren de la ciència i la tecnologia?”