Fermesa amb noves formes
Funcionari de partit nascut després de la revolució cubana, Miguel Díaz-Canel Bermúdez, de 58 anys (els farà demà), ha pujat discretament tots els graons del poder fins a convertir-se en el sol candidat a la successió de Raúl Castro. Aquest civil de mirada penetrant i aires de galant madur tindrà la difícil missió d’unir el país al voltant de la seva figura, de consolidar les conquestes de la revolució i de persistir en la transformació econòmica encetada pel president sortint.
Des que va ser designat número dos del govern, el 2013, el dirigent, amb fama d’accessible –si bé poc inclinat a somriure i amb una oratòria poc brillant–, ha anat multiplicant la seva presència en els mitjans de comunicació estatals i ha substituït Raúl Castro en missions a Cuba i a l’estranger. “No és ni un nouvingut ni un intrús”, ha dit d’ell el seu predecessor, que elogia la “sòlida fermesa ideològica” del nou president.
Dins del tradicional cercle gerontocràtic de poder de l’illa, contrasta la seva condició de civil i el seu gust pels texans i les tauletes. De fet, s’ha guanyat una imatge de modernitzador amb el seu afany per obrir el país a internet i a una premsa més crítica, tot i que rarament concedeix entrevistes. Els seus partidaris asseguren que “sap escoltar” i destaquen la seva senzillesa i proximitat amb la gent.
Amb tot, també sap mostrar-se inflexible, tal com es pot comprovar en un vídeo difós l’any passat per la dissidència. En les imatges, enregistrades en una reunió amb funcionaris del partit, apareix un dirigent intransigent amb els webs informatius independents, amb unes quantes ambaixades i amb l’oposició, il·legal a Cuba.
Professor universitari al principi de la seva carrera, aquest enginyer en electrònica es va convertir aviat en un quadre del totpoderós Partit Comunista Cubà (PCC). El 1994 va ser nomenat primer secretari del partit a la seva província natal, la de la ciutat de Santa Clara, afectada llavors –com la resta de l’illa– pel tall dels subsidis vitals de Moscou, una situació que va saber afrontar amb l’eficàcia d’un bon gestor. Nou anys més tard, ja com a dirigent del partit a la província estratègica d’Holguín (est), rica en primeres matèries, va entrar a formar part del buró polític del PCC, un pas indispensable per a tot aspirant al poder cubà.
El maig del 2009, Raúl Castro, que havia heretat tres anys abans el timó de mans del seu germà Fidel, malalt, el va convocar a l’Havana per confiar-li el Ministeri d’Educació Superior fins que, el març del 2012, va accedir a una de les vuit vicepresidències del Consell de Ministres. Li faltava només un darrer esglaó: el Consell d’Estat, institució en la qual va irrompre de forma espectacular el 2013, quan va aterrar directament en el lloc de vicepresident primer, càrrec que equival a número dos de facto de l’executiu. Al Consell, es va convertir en cap de les forces armades i va haver de tractar amb la vella guàrdia dels comandants “històrics”, una tasca complicada per un home amb una experiència militar limitada, que es resumeix en tres anys de servei en una unitat de míssils antiaeris entre el 1982 i el 1985.
Díaz-Canel inaugura avui una nova etapa al capdavant del país flanquejat pel seu mentor, Raúl Castro, que manté les funcions de secretari general del partit únic. Pare de dos fills d’un primer matrimoni, es va tornar a casar amb Lis Cuesta, universitària especialista en cultura cubana.