La paradoxa del mentider

La paradoxa del mentider diu així: “Menteixes quan dius que menteixes?” Si la resposta és: “Sí, menteixo”, no menteix perquè és un mentider que afirma que menteix. Si per contra diu: “No menteixo”, després mentiria.

Aquests dies dos fets rellevants han evidenciat que molt sovint vivíem instal·lats entre les mentides, i també descobrim com la mentida s’utilitza d’arma política i això em sembla una ferida greu a la democràcia i fins i tot a la justícia. L’informe que la Guàrdia Civil ha lliurat al magistrat Llarena, per instruir la causa general a l’independentisme, és tan rebuscat, retorçat i forçat per aconseguir l’objectiu de descobrir-hi violència i malversació, que fa venir calfred. I encara fa venir més tremolor democràtic descobrir com el magistrat sustenta tota la seva causa i acusacions basant-se en la credibilitat dels escrits policials que grinyolen ostensiblement. Fins avui, quan la justícia volia esbrinar quelcom sobre diner públic s’adreçava als responsables de gestionar-lo i de controlar-lo, no endebades per exercir el control del diner públic hi ha un cos d’interventors que són qui han de donar fe de la correcció de les despeses. Però en el cas català, el Ministeri d’Hisenda fa una bona temporada que té intervinguda la Generalitat i en controla totes les despeses, precisament per evitar desviacions de diners cap al procés. Qui amb més coneixement i autoritat hi ha avui per acreditar el que cerca el magistrat Llarena que el Ministeri d’Hisenda? Doncs ha omès aquest canal i s’ha decantat per la Guàrdia Civil, que només ha pogut fer informes molt genèrics i basats en suposicions de malfiança.

L’error greu del magistrat és que, basant-se en aquests informes policials, va cursar ordres per reclamar l’extradició dels polítics exiliats a Alemanya, a Bèlgica i a Escòcia, i els jutges estrangers que entenen d’aquestes causes de moment sembla que no hi veuen la violència que diu que han comès els exiliats i demanen més informació per acreditar la malversació perquè dubten del que diu la requisitòria judicial. Això ha posat els fets a l’escrutini d’uns jutjats de fora i han començat a aflorar els nervis. Cristóbal Montoro, màxim responsable del control de les finances de la Generalitat intervinguda, diu i repeteix que “no s’ha gastat ni un euro de diner públic en el procés”, afirmació que ha provocat un enuig monumental del magistrat perquè desfà i desacredita tota la seva estratègia acusatòria i petició d’extradició davant dels jutjats estrangers. Menteix el mentider?

En el món econòmic i empresarial la paradoxa del mentider va entrar en funcionament com un atac a la desesperada per generar una psicosi de por social per aturar el procés, assolint el punt màxim amb el trasllat de les seus socials d’algunes empreses i tota la publicitat alarmista següent. Ara, els màxim responsables d’algunes d’aquestes empreses més importants, especialment les bancàries, comencen a dir que varen sobreestimar els efectes del procés a l’economia. I és que les dades econòmiques són tan contundents en contra del seu alarmisme, que negar-ho els desacreditaria encara més. Menteix el mentider?

Però el mal ja està fet, molta gent van patir angoixa tot i que alguns insistíem que calia mantenir la calma perquè ja sospitàvem que podria ser una gran campanya basant-se en mentides, i, també, la seva campanya d’intencionalitat política va fer mal a la marca Catalunya. És bo que el mentider reconegui les seves mentides públicament, però el seu deure moral és refer el màxim possible el mal que va generar i revertir la situació que va crear, que implica necessàriament retornar les seus a Catalunya. Si no és així, haurem de formular la següent pregunta: menteixen quan diuen que van mentir? No hi havia altres interessos inconfessables?

Joaquim Gay de Montellà, president de la patronal Foment, deia en una entrevista recent: “Catalunya va a un període de 10 anys o més sense creixement si seguim així.” Menteix el mentider?