“Hola, som el poble”

El parc de la Ciutadella s’havia despertat parcel·lat. Mentre en una àmplia àrea l’activitat del dissabte es desenvolupa amb la placidesa habitual, els encontorns del Parlament barren el pas amb tanques a qualsevol que no dugui acreditació. Mossos i periodistes són els únics testimonis del que s’esdevé al voltant de l’antic polvorí. Els policies s’acosten a qualsevol que rondi pel recinte acotat amb un lleu toc de visera com a salutació i la pregunta: “Bon dia, què fa vostè per aquí?”, o l’aclariment: “No, no es permet el pas; és per precaució.”

Garses, gavines rialleres, gavians, bernats pescaires i cotorres perforen l’aire amb els seus esgarips, però no se senten ni lemes de manifestants, ni himnes, ni oneja cap altra bandera que les reglamentàries del Parlament. La Ciutadella sembla lliurada a les mesures de seguretat. Tota? No, un petit grup d’irreductibles independentistes resisteix, abocats a una de les tanques des de la qual es divisa la façana del Parlament, frustrats per no poder-s’hi atansar.

Hi ha en Juanma, abillat de dalt a baix amb equip de ciclista, que mira impotent cap a l’edifici. Al seu costat, una senyora amb un barret de palla i un matrimoni amb la premsa sota el braç i escolten el Juanma, que mig per a ell, mig per a qui el vulgui atendre, diu: “Si acceptem el retorn a l’autonomia, això ens passarà factura.” Queda inaugurat el debat. S’hi va acostant gent de totes les edats. La senyora del barret de palla escolta astorada el relat del Juanma, que fa poc va anar a Madrid i que va ser assetjat a preguntes per la Policía Nacional per dur un llaç groc. “Els hauries d’haver dit que és el símbol de la democràcia, que està per sobre de tot”, aconsella la senyora, en castellà. I s’acomiada deixant anar com qui no vol la cosa: “I soc de Madrid, jo.”

El grup de ponents s’eixampla, com en l’època de les enyorades tertúlies a Canaletes. En Joan, que es defineix “de ciències” per provar la seva racionalitat, creu que la República és una cursa de fons: “Cal tenir unitat i determinació, això és com la lletra de L’estaca, si estirem tots...” Està persuadit que s’imposarà el discurs català de la democràcia i la modernitat, que va “cinquanta anys davant” dels que veuen Espanya com un ens intocable. “Hem d’aplicar la intel·ligència des d’un projecte que té poques fissures” i contra “la violència institucional”. “Els independentistes –afirma– estem molt polititzats i rumiem molt abans de votar.” Tots els presents asseguren que no tenen res contra Espanya ni contra els espanyols, sinó contra l’Estat i el sistema que ha generat. “Quan vaig per Espanya –subratlla en Joan– sempre els dic que, quan siguem independents, a ells també els anirà bé.”

Atentes, unes dones observen la conversa. Són l’Elena, de Navarra, i la seva filla, que estudia a Barcelona. Desitgen sort en la investidura, perquè, indiquen: “A la nostra terra coneixem molt bé l’Estat espanyol.” Se’n van entre els “agur” agraïts dels participants en el debat a peu dret, al qual s’ha afegit un jove amb una motxilla, que somriu amargament definint “la realitat paral·lela” en què viuen els unionistes que equiparen l’independentisme al nazisme o que es creuen la manipulació mediàtica d’alguns mitjans.

Poc abans de dissoldre’s la colla, s’hi acosten la Conxa i el seu company. Radiants. Representen els que en cada “jornada decisiva” surten al carrer a festejar i a reivindicar. La Conxa saluda: “Hola, som el poble”, i hi afegeix que seran “tossudament, sempre, allà on calgui”. I somriu amb llavis i ulls, sense saber que ha definit la jornada.