Europa haurà de decidir

El món va tan ràpid que ens costa assimilar el que està passant. Els diaris en paper es queden sense la informació del moment, desplaçats per la immediatesa digital i també perquè els fets importants, tant locals, com nacionals i internacionals, se succeeixen sense parar. Només hem de veure, a casa nostra, les notícies que parlen de la situació política del país, centrat, ara, en la proclamació del president de la Generalitat i la formació de govern; i els propers mesos, les notícies se seguiran produint pels fets excepcionals que, de ben segur, s’esdevindran. Pel que fa al pla internacional, la persistent guerra de Síria no deixa a ningú indiferent i, per desgràcia, és notícia cada dia. També l’excentricitat i imprevisió de les decisions de Trump (algunes de previsibles perquè les havia dites en algun moment, però que semblava que no es portarien a la pràctica) sacsegen el panorama internacional. Recordem, d’una banda, la sortida dels EUA de l’acord de París sobre el canvi climàtic; també l’aposta clara a favor d’Israel, fins al punt de decidir traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem, i, aquests dies, la decisió ferma de sortir del pacte nuclear amb l’Iran. I de l’altra banda, la facilitació de la trobada amb el líder nord-coreà, que sembla que serveixi per compensar les altres decisions. Centrant-nos en el trencament del pacte nuclear amb l’Iran, Trump surt d’un acord que es va coure molt lentament amb diversos actors importants, com ara la Unió Europea, Rússia i la Xina. La UE hi va jugar un paper central, entre altres coses per la importància que el pacte representa per a grans empreses europees instal·lades a l’Iran. Ara, a la UE se li obre un meló que tenia ben tancat i endreçat i això provocat per un president dels EUA que vol tapar tot el que va fer el seu antecessor i que, a més, no té gaires simpaties per la UE. Així les coses, s’obre un escenari en què la UE haurà de trobar una sortida. Una és seguir amb l’acord amb el beneplàcit de l’Iran i convencent Rússia i la Xina, però tot això representa no seguir el camí del poderós i imprevist president americà. Una altra seria sortir del pacte i seguir el camí dels EUA, fet que representaria no trencar amb l’aliat històric, però que complicaria la situació de les empreses europees instal·lades a l’Iran. I una altra podria ser deixar passar temps i veure com van evolucionant les coses, com gestionen el conflicte els actors més enemistats de la zona (Israel i l’Iran) i com reaccionen les grans potències. I preveient que tot això pot empitjorar, perquè hi ha molts interessos de diferents actors que poden complicar l’escenari. En qualsevol cas, ja veiem que a la Unió Europea no se li acaben els maldecaps, situació que demostra que a la UE li convé avançar cap a la integració política i de seguretat i defensa, perquè els conflictes cada vegada són més grans i globals i s’ha de tenir capacitat política per poder incidir-hi, actuant a partir dels valors europeus i amb l’objectiu final de garantir la seguretat i llibertat dels ciutadans europeus.