Cervantes i l’elefant

S’havia cri­ti­cat que el govern encara no s’havia sotmès al con­trol del Par­la­ment, i el ple d’ahir ho va ser ínte­gra­ment, de con­trol, i després d’inter­pel·laci­ons a l’exe­cu­tiu. Nou mesos i mig després de l’últim cop, en el famós ple del 6 de setem­bre, obria el foc una pre­gunta de Toni Mor­ral sobre llo­guer social al con­se­ller Damià Cal­vet. Bé, pre­gunta no del tot, perquè el mal càlcul del temps el va dei­xar sense fer-la després de tota l’expo­sició prèvia. La pati­nada és dis­cul­pa­ble, com ho seria que després també es que­des­sin a mitja con­testa els con­se­llers novells Chakir El Hom­rani i Àngels Cha­con, però és més con­dem­na­ble que passés el mateix a dos vete­rans il·lus­tres que ahir tor­na­ven a res­pon­dre des del banc del govern: els ex del tri­par­tit Josep Bar­galló i Ernest Mara­gall. Un i altre, això sí, van demos­trar que es mouen bé en el cos a cos i van dei­xar els seus titu­lars. El pri­mer, per refer­mar que el govern “és l’única auto­ri­tat edu­ca­tiva a Cata­lu­nya” i retreure, en presència d’una de les pro­fes­so­res denun­ci­a­des a la Seu d’Urgell, que tota denúncia s’ha de pre­sen­tar al seu depar­ta­ment, i no als jut­jats. El segon, per dei­xar clar a Soraya Sáenz de San­ta­maría que el Diplo­cat pensa seguir en la línia en què tre­ba­llava, perquè ja “no està en liqui­dació, està en reac­ti­vació”. Ves per on, tot el con­trari que el govern popu­lar...

Els que ho van apro­fi­tar des del minut zero per seguir la tàctica de l’alda­rull i tensió cons­tants serien Cs, si bé no amb tot l’èxit desit­jat. Pri­mer, amb un Car­los Car­ri­zosa que va ves­sar un seguit d’impro­pe­ris sobre el con­se­ller de Polítiques Digi­tals, Jordi Puig­neró (des de la seva par­ti­ci­pació en l’1-O al seu sou), que segu­ra­ment van tenir la con­testa que més els cou: ser obvi­ats. Entre rumors de sor­presa, en efecte, Puig­neró va dei­xar el seu inter­lo­cu­tor amb la paraula a la boca i ni es va dig­nar a con­tes­tar, però sí que ho faria la con­se­llera de Cul­tura, Laura Borràs, a la nova ton­gada de retrets de Fer­nando de Páramo, aquests pel boi­cot dels CDR a un acte d’home­natge a Cer­van­tes que orga­nit­zava Soci­e­tat Civil Cata­lana a la uni­ver­si­tat. Tot el grup havia acom­pa­nyat l’abran­dat dis­curs posant sobre l’escó un exem­plar idèntic i verge del Qui­xot, fet que va sor­pren­dre la con­se­llera quan es va girar a con­tes­tar. “Ah, que bonica aquesta imatge!”, excla­mava, abans de decla­rar-se afa­la­gada per la defensa d’un lli­bre que ella ha estu­diat i tre­ba­llat bé acadèmica­ment. “Espero que l’hagin lle­git tots, aquest és el millor home­natge”, els etzi­bava entre riu­res indis­si­mu­lats de la resta de ban­ca­des. No va ser l’única que hi va sucar pa. “Cer­van­tes també és una expressió de lli­ber­tat”, recor­dava després el mateix pre­si­dent, davant un dar­rer reguit­zell d’acu­sa­ci­ons d’Inés Arri­ma­das.

Quim Torra, fins fa pocs mesos un home de cul­tura, s’estre­nava ahir en el for­mat més apro­xi­mat al d’arena política. Hi havia neguit entre els seus asses­sors al públic, i va debu­tar amb certs ner­vis a pre­gunta de la CUP sobre el repar­ti­ment de cadi­res en els mit­jans públics, ges­ti­cu­lant molt i sense esgo­tar de molt el temps. De fet, sense ni tan sols mirar-lo. Però a mesura que avançava l’inter­ro­ga­tori, per a què s’havia guar­dat un parell d’anun­cis –la carta al rei i la reunió, dilluns, amb Pablo Igle­sias– se’l va veure més còmode, sobre­tot quan va par­lar de diàleg i va rei­te­rar el tema estel·lar que vol que cen­tri la seva reunió amb Pedro Sánchez. “El gran ele­fant que tenim a Cata­lu­nya és el dret a l’auto­de­ter­mi­nació”, assi­mi­lava, afir­mació a la qual repli­ca­ria Miquel Iceta amb un altre man­tra que inten­ta­ran de nou fer valer els soci­a­lis­tes a par­tir d’ara: “El gran ele­fant són els dos terços de la cam­bra que es neces­si­ten per avançar.” No va aca­bar de convèncer Torra, però, que va fer més gran el paqui­derm en dema­nar a Arri­ma­das que con­demni l’existència de pre­sos polítics. “Això també forma part de l’ele­fant”, etzi­bava. Ara bé, que vagi amb compte, perquè el rei emèrit en caçava, d’ele­fants. I el fill, el 3-O també...