“No tot allò legal és just. Som en una tragèdia grega”

Hi passo moltes hores, perquè és un lloc on rebre el sector, però també passo moltes hores fora, recorrent el país.

Nosaltres hem parlat sempre de restitució del govern i, per tant, hi haurà les dues fotografies. Ens trobem una situació d’excepcionalitat perquè hem viscut una situació de repressió inaudita.

Temps sempre n’hi ha perquè hi ha molta activitat, però és un pressupost que està en una situació dramàtica. És molt baix. L’any 2005, per exemple, era de més de 420 milions. Anys després, és constata que la inversió no ha estat decreixent, ha estat extremadament decreixent.

El vicepresident Aragonès sap perfectament quina és la situació de Cultura. El president Torra ja va dir en el discurs d’investidura que era necessària una inversió en cultura perquè és coneixedor d’aquest dèficit. Per tant treballen per augmentar-lo amb vista al 2019

No m’atreviria a dir si el 155 ha estat més lesiu en aquest departament o altres perquè el 155 ha estat lesiu per a tots per definició, pel que suposa d’invasió en els òrgans de govern de la Generalitat. I anteriorment hi ha una intervenció econòmica que ja ens privava de moltes coses.

Tots els temes de restauració, patrimonials, però no només això, també els processos a partir dels quals es determinen els ajuts econòmics a les entitats, i maneres de funcionar internament. Aquí podem dir que els servidors públics han estat fonamentals en la defensa davant de l’agressió, perquè molts consells d’administració o altres no s’han convocat en un exercici de protecció, de no donar carta de naturalesa a qui els hauria presidit, que no li tocava. Ara, l’activitat és frenètica per vèncer el temps perdut.

És una pregunta que tothom em fa perquè el meu nom havia sortit a les travesses. Nosaltres sempre hem parlat del govern de la restitució i a JxCat hem estat tossuts amb aquesta idea. Per tant, el govern a l’exili continua sent el nostre govern i així ho continuem mantenint el dia d’avui. Ara bé, quan em fa l’encàrrec el President és a partir de l’acte de generositat que fan els consellers, tant els de la presó com els de l’exili.

Ja ho vaig fer la setmana passada i l’anterior. De fet, però, jo he visitat regularment el conseller Puig per amistat personal des que va marxar a l’octubre. Res no impedeix que no ho continuï fent a partir d’ara. A més, amb el conseller Puig hi tenim relació directa diària.

Per aconseguir justícia nosaltres l’hem hagut d’anar a buscar a altres països que no fossin l’Estat espanyol. El conseller Puig ha quedat lliure a Bèlgica, com el conseller Comín i la consellera Serret.Ara estem pendents de com es resoldrà la situació del president Puigdemont a Alemanya, com es reprèn el projecte del Consell de la República a Waterloo i com això aglutina físicament els membres del govern a l’exili. La decisió jurídica no depèn de nosaltres, però els advocats són optimistes i per tant nosaltres també.

Podríem triar diversos gèneres, des de la tragèdia al drama passant per la tragicomèdia i fins i tot el sainet. Però si n’hagués de triar un, escolliria la tragèdia grega, per l’element primordial que té de contraposar legalitat amb legitimitat. Una cosa pot ser legal però no ser justa i la tragèdia grega ens dona múltiples exemples d’algú que exerceix la legalitat sense ser just. Antígona podria ser una figura que ens podria mostrar aquest paral·lelisme, perquè ella fa el que creu que ha de fer sense importar-li les conseqüències que això tingui. I li diu a Creont, que està aplicant la llei de la ciutat, que faci el que hagi de fer, però que ella farà també el que creu que ha de fer. Reivindicar la força i la consistència d’una consciència que actua amb convicció i creient que és el millor pel bé individual per tenir la consciència tranquil·la és una cosa que jo valoro extraordinàriament i que sé que els presidents Torra i Puigdemont també comparteixen. Hi ha un govern que ha fet el que creia que havia de fer i que estava legitimat per fer-ho pel mandat popular, sense importar-li les conseqüències que això hagi tingut. I qui està provocant aquestes conseqüències ho fa amb l’ús de la llei, i pot ser que sigui legal però és obvi que no és just.

Les humanitats són una riquesa extraordinària que molta gent veu com una cosa del passat, quan crec que tenen una aplicació d’allò més actual. El que cal és redescobrir les humanitats i veure-les com un saber útil en el present. Les humanitats ens aporten un coneixement sobre l’essència humana. No hi ha res més vigent que saber com som com a éssers humans. Ens ajuden a viure amb més intensitat perquè ens aporten una vida que va més enllà de les necessitats vitals bàsiques.

Quan parlen dels polítics, encara penso que no va per mi. Jo soc professora universitària i quan el professor Mascarell em demana que em faci càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes va ser una sorpresa. Vaig pensar que no sabia si ho sabria fer, però tenia idees al respecte. Intentem que una institució que és del segle XX, però amb una mirada del segle XIX, col·locar-la al segle XXI, que és on ha de ser. Jo era molt feliç fent la meva feina en l’espai on la feia. No he militat mai a cap partit polític, no he tingut mai cap ambició política, per tant quan al desembre rebo la trucada per anar amb JxCat tinc un cert desconcert: Però per compromís personal amb el president Puigdemont, que és el que m’ho demana, i amb el conseller Puig, accepto.

No m’ho he plantejat mai. Jo sempre he estat una persona independent i mai ningú m’ha posat cap problema pel fet de ser-ho. Per tant, jo em mantindré en la meva independència.

M’ubico com a independent dins de JxCat, que és el meu grup parlamentari, on hi ha independents i on hi ha membres del PDeCAT, però tots, els independents i els membres del PDeCAT, són els meus companys i formen part del grup parlamentari del qual formo part i que m’ha fet aquest encàrrec de govern. Sobre Junts per la República he de conèixer encara més a fons quina és aquesta proposta. També en vull parlar directament amb el president Puigdemont.

Jo crec que el fet que hi hagi diverses opcions vol dir que hi ha una necessitat d’articular uns espais que, probablement, en l’escenari immediatament anterior en el qual érem, no trobaven el seu encaix. En aquest sentit, els partits polítics són els primers que estan notant la necessitat d’optar per opcions que són molt més transversals

Cert, la diversitat, de vegades, és llegida com una feblesa, com un desacord, com una proposta que no aglutina. Jo crec, però, que la riquesa neix d’aquesta diversitat i de l’aportació de molts punts de vista diferents. En aquest sentit, penso que intentar trobar un espai en el qual tothom s’hi senti còmode per treballar pel país és sempre bo, sempre positiu. El que cal és articular alguna proposta prou sòlida per fer de contrapoder a l’estructura dels partits polítics clàssics que són molt més homogenis que no pas aquests corrents que neixen d’una manera més turbulenta amb aportacions diverses molt riques i molt profitoses.

No hi he tingut cap contacte. Per part meva no he tingut cap necessitat de contactar amb ell. Nosaltres esperem que hi hagi una trobada bilateral amb els dos presidents de govern i, a partir d’aquest moment, si sectorialment s’escau que hi hagi una trobada la tindrem en el marc d’una negociació bilateral.

Per a nosaltres és fonamental veure si amb el nou govern espanyol podem aspirar que hi hagi alguns canvis importants i transcendents en les polítiques en relació a Catalunya.

Estem fent aquesta llista no només de les coses que hi hagi encallades al ministeri de Cultura sinó a tots els òrgans estatals en els quals hi ha participació del departament de Cultura, per veure de quina manera s’articula.

De fet, jo com a directora de la institució era un alt càrrec del govern i per tant formo part de les polítiques culturals de la conselleria de Cultura. Quan al 2015 entra Santi Vila em diu que em farà confiança si tinc ganes de continuar al capdavant de la institució, que valora positivament la meva feina. Li dic que sí que tinc ganes de continuar perquè havia estat una legislatura curta i així ho fem.

Ell va canviar de conselleria, la sortida del govern es produeix posteriorment, i aquí sí que tenim opinions diverses respecte a la seva decisió. Però com a conseller vaig mirar de treballar d’una forma correcta amb ell i així va ser, i de fet encara ara hi tinc contacte, em va felicitar immediatament quan va saber del meu nomenament.

És possible que ho hàgim de fer. La desobediència és una actitud que mostra una determinada càrrega ètica i una determinada consistència d’unes posicions que els que hem acceptat formar part del govern hem de poder dur a terme perquè estem, pensem, traslladant el mandat popular. Soc consellera però també diputada i, per tant, la meva condició de parlamentària sí que m’ha donat en aquests últims mesos la dimensió del que representa ser dipositària de les expectatives de la gent, que és una cosa extremadament valuosa. Nosaltres treballem amb vista a no defraudar la població que ens ha fet confiança i per tant això en algun moment pot implicar, si s’escau, la desobediència.

Certament. Se n’ha fet una utilització periodísticament reprovable, la de fer servir una convenció retòrica com unes cometes, per agafar un fragment de l’exposició de motius del manifest i fer veure que jo havia dit aquelles paraules textuals. Tothom sap que un manifest és un text que costa moltíssim de consensuar, tot un conjunt d’elements que gairebé mai deixa satisfet tothom respecte al propòsit que s’intenta expressar. Cal recordar que el Koiné és un manifest que ve avalat per 275 personalitats del món acadèmic i especialistes. Per cert, ho vaig fer com a membre de la Universitat de Barcelona, no com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Ara mateix, si hi ha una llengua minoritzada, aquesta és la llengua catalana, i la seva minorització no s’ha produït d’una manera natural. És fruit d’un determinat procés en el qual durant molt de temps hi ha hagut una voluntat manifesta, que tots coneixem, de poder limitar i, si fos possible, fer que desaparegués una llengua. A mi això em sembla una barbaritat en qualsevol moment de la història, perquè soc filòloga i entenc que les llengües són un vehicle que ens explica el món i un pot de comunicació i una riquesa absoluta. Pel que fa a la meva relació amb el castellà, és d’absoluta normalitat, parlo totes dues llengües amb tot el nivell de perfecció que puc. He estudiat i estudio, soc comparatista de la literatura catalana amb l’espanyola, l’anglesa, la francesa, la portuguesa, la italiana, la grega, etcètera. Per tant, voler veure un conflicte en una situació personal que avala tot el contrari, em sembla més interessat que no pas interessant.

A nosaltres sempre se’ns pregunta per la relació del català i el castellà aquí, quan s’hauria de preguntar la relació del castellà amb la resta de llengües dels que encara puguin considerar que l’Estat espanyol és un estat plurinacional i, per tant, plurilingüe. Parlar del concepte espanyolitzar em sembla molt eloqüent. Per què caldria espanyolitzar els nens, si no? La mateixa frase, si l’hagués pronunciat un conseller, jo mateixa per exemple, seria un daltabaix. Les paraules donen molta informació però també n’hem de fer un bon ús. No les podem ni frivolitzar ni banalitzar.

No és que hi hagi un menysteniment de la llengua catalana, és que és evident que els representants catalans no es poden expressar en llengua catalana al Congrés o al Senat. Hem vist de manera continuada que el català és una molèstia. Ho ha estat, ho és i probablement només ho deixarà de ser quan hi hagi un canvi d’actitud i es vegi com una riquesa. Prohibicions d’aquest estil ja mostren molt bé quina és la consideració que és té respecte a les altres llengües de l’Estat que no són el castellà. És a dir, no són llengües plenes, ni de ple dret, ni de ple ús. Això és una absoluta barbaritat. Condicionar les llengües en funció del seu nombre de parlants o de les seves produccions lingüístiques, ja implica una actitud molt concreta, que nosaltres, en aquest sentit, no tenim.

Hi ha una clara mala intenció de voler fer veure una cosa que no es produeix a l’escola catalana, que és un èxit col·lectiu, de país i de tota una societat. Amb professionals absolutament compromesos amb el concepte d’integració. La nostra història recent ho demostra, els resultats acadèmics ho demostren. Per tant, parlar d’adoctrinament és totalment fora de lloc i és una manera molt barroera, i fins i tot obscena en molts casos, de no valorar la feina que estan fent els nostres mestres, un capital de país fonamental, que hem de preservar i protegir i, sobretot, no criminalitzar. L’adoctrinament no és el que passa a l’escola catalana, ja li ho asseguro.

Miro de ser a les xarxes perquè són un batec que ens connecta amb el món. Hi he mirat de ser-hi sempre per aprendre què podem incorporar d’elles, justament en el meu cas en la difusió de la literatura. Sí, suposo que la meva agenda cada cop és més frenètica i segurament no podré continuar portant tots els comptes de Twitter que jo gestiono, però el meu personal sí.

El sector del llibre s’ha transformat molt els darrers temps. Hem passat d’un model on hi havia uns pocs grans grups editorials a un gran mosaic de moltes editorials, moltes d’elles mal anomenades petites. Un escenari on el compromís dels editors és molt ferm, la mateixa fermesa que té el departament amb ells. També vull destacar que és un sector que publica en català a tot el territori del domini lingüístic, des del País Valencià, a les Illes i fins al Principat.

Tenim un Pla Nacional del Foment de la Lectura que serà un dels eixos motors de la conselleria en aquesta legislatura. Tot va acabar aturat en aquest sentit en el període del 155 i ara s’ha d’endegar de nou, però hi ha un compromís ferm no només del departament, sinó també del govern en aquest sentit.

Ho hem de fer perquè és una taxa que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament i que redunda en benefici de la cultura. Ara mateix estem treballant en diverses opcions per recuperar-la, per trobar la manera que els ciutadans de Catalunya es continuïn beneficiant d’això que va ser preparat per a ells, sense topar amb el mur del Tribunal Constitucional.

Ens reclamen que tinguem en consideració aquests diners que no ens han deixat recaptar i que, en canvi, havien d’haver anat destinats al sector. Per solucionar-ho hem trobat una fórmula que ens permetrà, no el conjunt del que era la taxa, però sí salvar uns milions d’euros que aniran per a aquest exercici i que es podran executar aquest mateix any

La Generalitat pot documentar i ha explicat en moltes ocasions quin va ser el procés pel qual, davant del perill i de la desaparició d’unes obres d’art, va fer la feina d’adquirir-les, traslladar-les, conservar-les, restaurar-les i exhibir-les. En canvi les obres van marxar, i ho van fer en un moment en què el ministre de Cultura tenia assignades les feines del conseller de Cultura. Va desobeir, però, els informes jurídics que tenia el departament per poder preservar el patrimoni català. Ara, en canvi, no sabem com es conservaran les peces. Sí que sabem com s’exhibeixen, sense garanties des d’un punt de vista del servei públic. Això ja ens diu quin interès objectiu hi ha sobre les obres i sobre el paper de l’administració. Que allò que preserva perquè té un valor pugui retornar a la ciutadania en forma d’exposició pública. I això no s’està garantint a Sixena.

El pla de museus el va liderar el director general de Patrimoni Jusèp Boya, amb un consens extraordinari del sector i que ens marca la carta de navegació del que ha de ser l’articulació fins al 2030.

Ens vam veure fa uns dies i ens vam emplaçar per trobar-nos, i de fet tindré també una reunió amb el comissionat de Cultura, Joan Subirats, amb qui també ens hem anat trobant per moltes altres coses i amb qui tenim també una relació personal que en principi hem d’augurar que ens permeti tenir una relació cordial en benefici de la cultura

Efectivament, estem veient que aquesta és una manera de funcionar que s’ha produït a moltes altres ciutats del món. Aquesta aglutinació d’elements el que genera són uns visitants interessats en aquestes propostes que es retroalimenten els uns als altres.

Això em fa pensar en qui tenia l’encàrrec de posar-lo en marxa, que era el president Quim Torra, que va fer una gran feina de memòria del 1714. Dit això, és normal quan hi ha canvis d’orientació, però també penso que seria estrany no preservar l’espai de memòria històrica que representa el Born.

Em consta que el president ja ho ha demanat. Estem fent el procés de veure quins informes s’han de fer i com es pot fer. Però ell té la intenció de fer-ho i per tant, hem de veure com ho fem. Som a les beceroles encara.

Hi ha gent que creu que hi ha una bombolla. Quan apareixen els festivals és perquè hi ha un grup de gent al darrere que els impulsa, que hi creu. Alguns d’aquests festivals han acabat essent referència en els diversos àmbits. En principi no hi hauria d’haver cap problema que n’hi hagués molts.

La promoció i la subvenció sempre tenen a veure amb el criteri dels professionals perquè aquests ajuts sempre els concedeixen unes comissions d’especialistes. I per tant el que hem de fer nosaltres és confiar en els especialistes que són els que atorguen els ajuts als festivals que els demanen. El criteri de qualitat queda garantit pel que diuen els especialistes de cada un d’aquests sectors.