“El món rural està desvalgut i morint”

No som pas els únics que ens trobem en una situació semblant, també són d’Osona Viladrau i Espinelves... Al final t’hi acostumes. La gran diferència que hi ha és la Diputació, que és molt diferent ser de la de Girona que de la de Barcelona. I no tinc res a dir de la de Girona, perquè prou fan el que poden.

Crec que si féssim un referèndum es decantaria per Girona. Nosaltres ens sentim més propers als pobles del Ripollès.

Des de fa anys estem entre els 170 i els 180 habitants, i tenim sort que és un poble jove, s’han format moltes parelles entre persones nascudes aquí i altres de fora que es queden a Vidrà. El problema sorgeix quan la gent deixa les masies; amb la casa es perden, boscos i camps, i es produeix un mal irreparable.

Des dels anys setanta, que una colla de joves vam decidir casar-nos al poble i sempre hi hem tingut feina, li de dir que no. Han millorat molt les comunicacions i ara pots anar a treballar a Vic o a Ripoll en mitja hora. La gent també valora la qualitat de vida i a Vidrà n’hi ha molta.

La nostra primera preocupació és no perdre l’escola. Quan un poble se’n queda sense, això vol dir que no té futur, que està condemnat a mort.

Del turisme, el bosc, la serradora, el bestiar; hi ha cases de turisme rural; també hi ha una fusteria força gran, un forn... Fem el que podem.

La pregunta és una altra: el problema fonamental és que el món rural està abandonat, i no és culpa ni dels consells comarcals ni de les diputacions, és un problema de país, i com a país hauríem d’entendre que el món rural està desvalgut, s’està morint i per salvar-lo cal trobar un altre sistema de funcionament.

En un bon finançament i en la revisió de les normes urbanístiques. L’àrea metropolitana, de la qual jo no tinc res a dir, és la mimada de les administracions i el rerepaís està abandonat. Això no ho entén ningú. No és normal que quan vols fer una obra tu no puguis fer un pressupost i hagis d’anar a plorar a les administracions per treure’n quatre rals, quan el més lògic seria que els pobles tinguessin el pressupost propi per fer el que considerin necessari.

El PEIN ens afecta negativament. Quan ens van proposar la zona PEIN ens van assegurar que arribaria amb un seguit de mesures destinades a desenvolupar-la, però no tan sols no se n’ha aplicat ni una, sinó que l’únic que han arribat han sigut les prohibicions. A Vidrà ens trobem que estem envoltats per un paisatge ufanós que convoca el turisme, però els que hi vivim cada dia tenim una vida complicada i, per exemple, ens trobem totes les dificultats del món per obrir una carretera, talar un bosc i treure’n la fusta. Soc un home que m’agrada que les coses es facin ben fetes –i amb això no vull dir que els que vivim al món rural puguem fer el que ens doni la gana– i dic que no pot ser que el nostre desenvolupament estigui lligat de mans i peus i només servim com a jardí de cap de setmana.