Un país imaginat, una obra col·lectiva

Jordi Pujol no està de campanya electoral. Tampoc és cap valor polític en alça que competeixi per un lloc en unes primàries que li permetin aspirar a ser cap de cartell en unes eleccions (ja li agradaria a algun partit poder disposar d’un actiu polític de tanta envergadura). Però Pujol està de retorn, això és una evidència, un retorn a la seva vida, que no a la vida política. És un procés que no pretén cap altre propòsit que recuperar la dignitat, la pública perquè la privada no l’ha perduda mai. I ahir al Cercle Artístic de Barcelona es va viure el quart acte d’aquest lent procés de regeneració del personatge després que al maig uns amics li organitzessin un homenatge, uns dies després participés de manera activa en un debat amb Irene Rigau sobre el model d’escola catalana i el cap de setmana aparegués per primer cop a la premsa en una entrevista després de la seva confessió del juliol del 2014 (detall important; una entrevista resposta per escrit com fan els que estan privats de llibertat, ja sigui per ordre d’un jutge o per decisió personal).

I ahir l’acte va consistir en una conferència en què Felip Puig i Enric Ticó, dos ex-alts càrrecs de l’administració convergent, el segon encara avui president dels Ferrocarrils de la Generalitat, van fer una repàs aprofundit de les infraestructures que es van dur a terme durant els 23 anys de govern Pujol. La xerrada va estar organitzada per l’associació Tagamanent, que com Pujol va recordar ahir és la muntanya que va pujar de petit i que li va servir per tenir la visió d’un país desfet i que calia reconstruir.

I Puig i Ticó van explicar que els 23 anys de govern Pujol es va dedicar a fer realitat aquell país que ell havia imaginat. “És molt important recordar que, l’obra de reconstrucció del país, la va dur a terme gent molt diversa”, va emfatitzar Pujol, que només reclama per a ell el mèrit que li pertoca i reclama per a tot el país l’orgull de la col·lectivitat. “Entre tots hem estat capaços d’anar molt endavant”, va dir.