L'aigua de Caldes

La coor­di­na­dora de les con­sul­tes popu­lars ha situat una de les bases a Cal­des de Mont­bui, al Vallès Ori­en­tal, i cap allà m'enca­mino de bon matí. A la plaça de la Font del Lleó, un empos­tis­sat pro­met atrac­ci­ons musi­cals durant el dia. De moment és tan de matí que els encar­re­gats de l'esce­nari esmor­zen uns bons entre­pans i unes bones cer­ve­ses a la ter­rassa a l'aire lliure d'un bar. A prop, a l'Ajun­ta­ment, unes noies es pre­pa­ren per rebre peri­o­dis­tes i polítics. A par­tir de les 11 hi ha anun­ci­ada una inter­venció infor­ma­tiva o política cada mitja hora a la sala d'actes muni­ci­pals. Les urnes de Cal­des s'han d'anar a tro­bar al Casino i altres llocs del poble. Vaig a les del Casino. Són qua­tre, situ­a­des en el tea­tre del pis de dalt. Les buta­ques han estat reti­ra­des per fer lloc. Els votants, pocs a aquesta hora, van pas­sant. Tot­hom se saluda, tot­hom es coneix. La pre­sen­tació del car­net d'iden­ti­tat o la jus­ti­fi­cació d'estar ins­crit al cens és un tràmit que no cal­dria. Un home gran, ves­tit d'excur­si­o­nista, fa riure els mem­bres de les tau­les amb unes històries sobre l'afició dels fran­ce­sos pels toros. En una votació nor­mal, «vin­cu­lant», l'home ja hau­ria estat reti­rat per la poli­cia local o pel ser­vei d'ordre.

Torno a la plaça per situar-me davant la font del Lleó que dóna nom a l'espai urbà i renom a Cal­des. La font raja en aquest lloc des del segle XVI. La mateixa aigua ja havia fet ser­vei, però, als romans, si és que trac­tant-se d'aigua cor­rent es pot par­lar de «la mateixa aigua». Els grecs deien que no. Els grecs deien que ningú no es banya mai al mateix riu. Tot flu­eix. «Panta rei», per dir-ho en grec lla­ti­nit­zat, roma­nit­zat. L'aigua de la font del Lleó no és la mateixa de l'època dels romans, però des d'aquell temps raja a 74 graus cons­tants. Quan surt de la boca de la pedra amb forma de lleó, el líquid fumeja. L'escul­tor Manolo Hugué havia vin­gut a Cal­des a pren­dre les aigües. Deia: «De vega­des vols fer una venus i et surt una gra­nota.»

Passo a Sant Feliu de Codi­nes. A la plaça hi ha mun­ta­des unes para­de­tes de par­tits polítics i de ven­dre coses. Les que venen coses ofe­rei­xen whisky de la marca Jaume I («fet a Escòcia, nació ger­mana»), mos­ca­tell Gene­ral Mora­gues, refresc Des­perta Ferro, cer­ve­ses Almogàver, cava 2014 («amb tres-cents anys ja n'hi ha prou») o vi blanc Tot Pagat. Les meses elec­to­rals són al cen­tre cívic La Fon­teta. Pel camí d'anar-hi tot­hom saluda tot­hom. No només els cone­guts. També els foras­ters. Les con­sul­tes sobi­ra­nis­tes fan la gent simpàtica, ama­ble, comu­ni­ca­tiva. Ja ho vaig obser­var en l'ante­rior.

Lau­re­ano López Rodó, el sig­ni­fi­cadíssim minis­tre de Franco, és fill de Sant Feliu de Codi­nes. Li ho recordo a un senyor, amb una mica de mala intenció. «Sí, però també vam tenir de veí el pare Bat­llori, que sem­pre deia que el català popu­lar l'havia après aquí.» Lau­re­ano López Rodó, que havia estat mà dreta de ferro de Luis Car­rero Blanco, va inter­ve­nir en la redacció de l'Esta­tut de Cata­lu­nya del 1979 com a dipu­tat que va ser d'AP. Tot flu­eix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré. La casa de la família López Rodó és una casassa als afo­res del poble, amb vis­tes als parat­ges de Sant Miquel del Fai. Un home em diu: «Fa uns anys l'Ajun­ta­ment va fer una pla­ceta davant de l'entrada, que en diem Plaça del Cony perquè és tan rara que ningú sap què ‘cony' és.» Jesús, Maria i Josep, si el senyor Lau­re­ano de l'Opus sen­tia aques­tes coses.

Només qua­tre quilòmetres més enllà hi ha Cas­tell­terçol, amb la casa on va néixer i va morir Enric Prat de la Riba, pri­mer pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat de la Cata­lu­nya i «seny orde­na­dor». País de con­tras­tos? Ja hi poden pujar de peus, i espe­rin-se que encara no hem aca­bat el viatge. A la porta del local que acull les tres tau­les elec­to­rals de Cas­tell­terçol hi ha l'alcalde, Manuel Vila, par­lant amb altres homes. La presència de votants és cons­tant. L'alcalde, que és de Con­vergència, em diu que l'Ajun­ta­ment ha donat, «natu­ral­ment», ple suport a la con­sulta, tot i que ha pre­fe­rit que el col·legi elec­to­ral se situés en un lloc «neu­tral». ERC i CDC, par­tits que «natu­ral­ment» donen suport a la con­sulta d'avui es dei­xen veure per aquests pobles. A Sant Feliu de Codi­nes hi he tro­bat el dipu­tat de CiU Josep Rull. Joan Puig­cercós, d'ERC, tenia anun­ci­ada la presència a Cal­des de Mont­bui, amb al·locució inclosa. Els altres par­tits no es dei­xen veure. Silenci. Dia­ris que amb motiu de la con­sulta d'Arenys de Munt o de la ton­gada del 13 de desem­bre havien fet un des­ple­ga­ment avui no diuen res o ho diuen petit. Em sem­bla que demà –avui– par­la­ran de fracàs.

A Moià, una mica més amunt, ja a la comarca del Bages, dos senyors de Sant Fruitós que han vin­gut d'obser­va­dors per «veure com es fa» l'orga­nit­zació de la con­sulta em diuen: «Vostè que va seguir la del dia 13 de desem­bre, què troba? Que hi ha més gent o menys?» Es fa difícil de dir, a cop d'ull. Els pobles que lla­vors vaig visi­tar tenien una altra com­po­sició. Sant Fruitós de Bages farà la con­sulta el 25 d'abril. Els dos homes vénen de Car­dona on, segons em diuen, la par­ti­ci­pació era altíssima. Em pre­gun­ten: «Sap quin avan­tatge té Car­dona? La mateixa que Moià avui: que el diu­men­ges és dia de mer­cat i això dóna molta vida.» Efec­ti­va­ment, a Moià és un deliciós dia de mer­cat a l'aire lliure. Els car­rers del cen­tre són plens de para­des de coses de men­jar i de roba. Al car­rer on hi ha el Casal que allotja el col·legi elec­to­ral no s'hi cap de gent, la majo­ria amb intenció d'anar a votar.

Davant una parada ambu­lant d'oli­ves i pesca salada del mer­cat domi­ni­cal de Moià es troba la segona i dar­rera casa museu de la meva expe­dició, avui. La casa on va néixer Rafael Casa­nova, defen­sor de Bar­ce­lona en el setge del 1714. I la font de Cal­des, que és i no és la mateixa, anar rajant imper­tor­ba­ble a 74 graus cons­tants de tem­pe­ra­tura des de temps imme­mo­ri­als.