Les bases d’ERC rescaten la DUI

El gir estratègic d’ERC ha acabat sent de 360 graus: el rumb del vaixell no variarà, sempre, això sí, que aconsegueixi fer-hi pujar més gent. L’ampliat text final de la ponència política, que la conferència nacional va aprovar ahir amb una àmplia majoria del 95% (511 vots a favor, 6 en contra i 19 abstencions) advoca per sumar adhesions i “treballar incansablement” per la negociació amb l’Estat com a via “preferida i desitjada” per exercir el dret a l’autodeterminació, però endureix el discurs respecte de l’esborrany inicial, criticat per tou per diversos sectors, i rescata termes que semblava que després del 27-O havien quedat al calaix. El més cridaner, la possibilitat d’una declaració d’independència “que complís les condicions” que va fixar el 2010 el Tribunal de la Haia per donar per bona la de Kosova, com a últim recurs en cas d’un “tancament persistent” del govern espanyol que no fes possible un referèndum. De fet, en el nou text ERC es compromet a “no desaprofitar” cap “escletxa d’oportunitat” que s’obri per fer efectiva la República; això sí, sempre que “l’enrocament de l’Estat perdurés immutable” i el context de favors internacionals “virés” a favor.

Aquestes al·lusions, incorporades per les bases, contrasten amb el text inicial de la direcció, que parlava d’un “procés multilateral” on els actes unilaterals es reduïen a “una petita part”. Ara es puntualitza que el que ha de ser multilateral és la “negociació” final, però que el procés serà “fruit de l’exercici de la sobirania”, si bé a última hora també serà imprescindible la mediació d’instàncies internacionals. I per forçar l’Estat a negociar, s’apunten un munt de factors, començant per la insistència i recerca d’aliats per l’autodeterminació a les Corts Espanyoles, on es vol posar en evidència que la majoria de decisions perjudiquen el conjunt dels catalans i es contribuirà a tot el que pugui “debilitar el règim del 78”. A més, s’introdueixen com a eines conceptes que no incloïa l’esborrany inicial, com el de la “desobediència civil” o “resistència pacífica, ja sigui per part dels representants polítics com de la pròpia massa social”, uns actes que poden respondre a actuacions polítiques, judicials i policials “de caràcter clarament repressiu i antisocial”. El full de ruta republicà, així, es proposa aprofitar la capacitat de mobilització “massiva, cívica i pacífica“ que ha demostrat el poble català com un actiu que pot prendre qualsevol forma: des d’una manifestació fins a una vaga o fins i tot un tancament de caixes. “Aquesta fortalesa és l’eina que pot defensar les decisions preses pels representants democràticament elegits, i com a eina pacífica que és, no renunciem a utilitzar-la”, anima la ponència, que aposta per fer-ho coordinadament amb les institucions. Si bé se’n suggereix l’ús en un estadi futur en què el clam hagi pogut guanyar múscul social, el text suggereix que també es pot fer servir per empènyer l’Estat a dialogar si no s’hi avé aviat. “La resistència no violenta ens ha de permetre forçar aquesta negociació i, si no arriba a curt termini, haurem de posar-la en pràctica”, s’explicita.

En el nou marc també es posen més deures a les institucions. Al Parlament se li exigeix explícitament que faci respectar la voluntat de l’1-O i el 27-O, ratificada el 21-D, que impulsi iniciatives polítiques “amb sentit d’estat”, allargant la mà als comuns per recuperar les lleis socials tombades pel TC, i que defensi el dret a l’autodeterminació (un altre element ara omnipresent) dins i fora de l’Estat. I al govern se li exigeix que deixi d’actuar amb lògica autonomista, que defugi la presència en fòrums multilaterals, llevat que això provoqui “perjudicis innecessaris”, i que es relacioni “només” de manera bilateral amb l’Estat. A més, li encarrega que construeixi “estructures republicanes” (no apareixen ja les estructures d’estat), i que impulsi un gran “diàleg constituent” (antic procés constituent), factor que es veu clau també per fer créixer la majoria social.

I és que, per activar qualsevol de les accions unilateral o eines de pressió, la ponència es posa una condició prèvia essencial, que no és altra que haver assolit “els suports suficients” de la resta d’actors que defensen els drets socials, humans i democràtics, i haver “recuperat les complicitats amb els sectors socials i polítics” partidaris de consolidar la República. És en aquesta feina, de fet, que posa l’accent de debò ERC, i en això l’esperit inicial del text resta intacte, ja que considera bàsic l’augment de la base per estar a punt fer el salt. En aquest sentit, la ponència assegura que ja hi ha majoria per guanyar un referèndum, però admet que si no s’ha pogut implementar el mandat de l’1-O és per l’actitud de repressió policial i judicial de l’Estat. I en aquest context, sense entrar a fixar percentatges, creu que no n’hi ha prou amb la majoria social, sinó que cal l’hegemonia per fer efectiu un nou estat. “No es tracta només de consolidar la majoria electoral o parlamentària que ja tenim, sinó, sobretot, de treballar per assolir una àmplia hegemonia ideològica, política i cultural”, resumeix.

D’aquí que el text faci referències constants a la “unitat” dels demòcrates i a reforçar els components inclusius, com ara amb el moviment del 15-M, contra les actituds repressives d’un Estat cada cop més “deslegitimat” per tal de guanyar progressivament base. A més, s’aposta per polítiques republicanes per a tothom, i per fer un “esforç actiu i desacomplexat” per incorporar fins i tot votants unionistes que “no tenen res a veure amb la ultradreta espanyola”, però en qui es creu que ha calat el discurs demagògic i de la por.