“Potser vam salvar alguna vida”

Per l’emissora va sonar una comunicació inintel·ligible. En Pablo G. i el seu company no l’havien sentida mai. “No vam entendre res, però vam percebre que era una cosa grossa, i al cap d’un minut ja van comunicar que hi havia un home amb una furgoneta que havia baixat per la Rambla i havia envestit gent”, recorda. De seguida va pensar que no es tractava d’un accident, sinó d’un atemptat. El 17 d’agost de fa un any, aquest mosso, que es vol mantenir en l’anonimat, patrullava pel carrer del Carme amb el seu company Cristóbal, també dedicat a la seguretat ciutadana a Ciutat Vella. Es van dirigir cap al mercat de la Boqueria: “La imatge que tinc gravada és la de cinquanta, cent, dues-centes persones venint corrent en direcció contrària a la meva.” Potser un d’ells era Younes Abouyaaqoub, el conductor de la furgoneta. “No teníem descripció de com anava vestit ni de res. Setmanes després va sortir una càmera que havia gravat aquest home quan sortia per la Boqueria, el lloc on jo era”, explica en Pablo.

Els primers moments van ser de molt enrenou i confusió. Deien que l’atacant era en un terrat, que podia actuar de franctirador. Van rebre l’ordre de tallar els carrers que van a parar a la Rambla perquè ningú no pogués accedir-hi. A l’altura d’una botiga de música, en Pablo va atendre una família belga, un home i dos nens, amb la mare estesa, ja sense vida, cinc o sis metres enllà. Li havia passat la furgoneta per sobre. “Vaig parlar amb el pare, que també era policia, i em deia que havia vist el conductor de molt a prop i que li semblava que el podria reconèixer”, relata en Pablo. El mosso va avisar i va haver de marxar a una altra banda de la Rambla, però va veure com la Guàrdia Urbana anava a parlar amb l’home. “Li tornaven a demanar les dades que jo ja havia demanat; es va produir el que es diu una segona victimització, quan ve un company i t’ho torna a preguntar tot”, lamenta.

Més tard va utilitzar el vehicle policial per acompanyar ferits fins al centre mèdic Pere Camps. “Vaig carregar gent perquè no hi havia prou ambulàncies ni espai perquè poguessin accedir-hi. No vaig haver de practicar primers auxilis, però vaig fer trasllats amb el nostre vehicle. Era una situació d’emergència inusual”, constata. Va acompanyar una noia russa i una altra de Saragossa, amb qui ha mantingut relació. La jove va tenir lesions molt greus i li va quedar un peu gairebé inservible. Fa uns mesos en Pablo s’hi va posar en contacte desinteressadament per informar-la que el Ministeri de l’Interior reconeix les víctimes de terrorisme i per animar-la a tramitar els papers. Del que més orgullós està és justament d’aquests trasllats: “Potser vam salvar alguna vida perquè vam portar gent a l’hospital.”

En Pablo no ha necessitat ajuda psicològica, però reconeix que ha estat un any de moments molt intensos, molts sentiments i ràbia. L’endemà del 17-A va estar un dia de baixa perquè va tenir febre, però el dia següent va demanar l’alta i va tornar a trepitjar la Rambla. “Fa vuit o nou anys que hi treballo, passo cada dia pel lloc dels fets, pel mosaic de Miró, pel carrer on vaig rebre la comunicació; ho tornes a recordar tot inevitablement. També recordo, amb agraïment, els comerços de la vora que ens van donar menjar i beure, per sort, ja que portàvem catorze o quinze hores allà”, rememora. Aleshores regnava el silenci a la Rambla, un silenci quasi absolut de matinada, impensable en una nit d’agost, que el va tocar especialment mentre estava dret a la porta d’una botiga.

Aquest mosso, amb tretze anys d’experiència, n’ha vist de tots els colors: “Allò va ser un atemptat terrorista i ha tingut molta repercussió, però jo he estat en serveis que ni tan sols han sortit al diari i que m’han afectat molt més a nivell personal: un suïcidi d’un nen petit penjat o alguna mort visualment forta. Situacions molt dures que m’havien afectat molt, situacions més dures que m’han afectat menys, depèn del dia o de les circumstàncies personals. A la Rambla vaig tenir una sensació més d’impotència, d’incomprensió.”

Quan va saber que havien abatut Abouyaaqoub a Subirats no va sentir ni fred ni calor. L’hauria preferit detingut abans que “neutralitzat”, en argot policial. Després van venir les flors als vehicles policials i els homenatges populars, que valora positivament, però és conscient de la volatilitat d’aquests agraïments: “En un altre context, dies després, em van moure el cotxe i em van llançar pedres a la part baixa de la Rambla; l’opinió de la gent sobre la policia és molt variable.”