La Rambla no oblida

Legions inabastables de turistes que es barregen amb cambrers, oportunistes de dubtós compromís legal o moral, venedors de qualsevol cosa, descamisats amb onada de calor o sense, despitats en general, i algun barceloní esporàdic que utilitza la via, essencialment, com a ruta de pas o escampament. El paisatge de la Rambla és inalterable i, quan ja ha passat un any d’aquell fatídic atemptat, la impressió és que el popular passeig ja s’ha sobreposat al dolor i res substancial ha canviat en la seva façana externa. En el palpitar interior, però, ja és una altra cosa.

Entre no pocs dels visitants forans que s’hi deixen caure de manera irremeiable, el de l’atac és ja un record difús. “Sí, sabem el que va passar, però, la veritat, quan vam decidir venir aquí de vacances no hi vam pensar”, comenta la Susan, una de tants anglesos que aquestes setmanes aterren a la capital. La sensació compartida que expressa és de plena normalitat, i aquesta ni tan sols resulta alterada per la visible presència de dues furgonetes policials a la capçalera de la Rambla, a tocar de la plaça de Catalunya, i que impedeixen que cap vehicle pugui repetir un recorregut macabre com el de Younes Abouyaaqoub. Amb una amenaça terrorista que ja s’ha convertit en latent a gairebé tot Europa, aquests desplegaments ja no sorprenen. Són norma. Com també ho són les pilones metàl·liques que es van col·locar, posteriorment a l’atemptat, a diversos punts sensibles del passeig per reforçar la sensació de seguretat. Ningú els presta atenció. En una d’elles, però, s’hi llegeix una pintada colpidora: “Massa tard”.

Per a Fermín Villar, president de l’associació Amics de la Rambla, la reacció ciutadana posterior a la tragèdia va ser un factor determinant perquè la zona no hagi quedat estigmatitzada pel que va passar. “Quan la gent va tornar a omplir la Rambla tan bon punt es va tornar a obrir, va ser com una transfusió que va permetre donar la volta a la situació. De la desgràcia en va sortir el millor de la gent”, opina. Tant ell, però, com la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, coincideixen que encara no s’ha suturat la ferida, sobretot entre els qui hi viuen o treballen pels voltants i, especialment, entre els qui van presenciar els fets en viu. “Això no serà fàcil, i no sé fins a quin punt seria perillós que fos així”, manifesta Pin. Que segons qui no oblida, es pot constatar parlant amb comerciants o restauradors de la zona. Són pocs els que volen explicar, no ja el que van viure el 17 d’agost d’ara fa un any, sinó com els han anat les coses de llavors ençà. I menys encara són els que mostren esma per donar un testimoni que pugui ser posat per escrit. Mirar endavant és la seva consigna.

Un de tants exemples il·lustratius de la petja emocional que ha deixat l’atemptat és el d’un establiment de franquícia establert al mig de la Rambla. Una quinzena dels seus treballadors van demanar el trasllat a una altra destinació, per l’impacte del dia de l’atemptat. Per a ells, oblidar serà més costerut. Si és que ho fan. Una situació que no és excepcional, ja que l’Ajuntament de Barcelona ha donat suport a fins a 337 comerços on el seu personal ha necessitat acompanyament psicològic, o bé han necessitat assessorament per fer tràmits amb les asseguradores, etcètera. Malgrat això, Fermín Villar és concloent a l’hora de negar que el 17-A hagi repercutit en la facturació dels establiments del passeig. “Estem fent menys calaix, però no és per l’atemptat, sinó per altres factors estructurals més de ciutat”, diu.

Després d’aquest primer any en què es reviuran emocions i sensacions, el repte per a la Rambla és avançar en la normalització sense amagar, però, el que va succeir. Per això Gala Pin recorda que dins del projecte de reforma integral del passeig, en redacció, una de les actuacions acordades serà la instal·lació d’un memorial que recordi les víctimes. La seva ubicació o format –es parla d’una placa– es pactarà amb partits i entitats. Sobre això, Amics de la Rambla demana que no s’instal·li prop de llocs icònics com ara el mosaic de Miró, indret espontani d’homenatge en els dies posteriors. Cal no oblidar, però també cal avançar.