I l’Estat no va existir

Si un polític espanyol venia alliçonat sobre el desastre que pot suposar una mala gestió d’un atemptat aquest era Mariano Rajoy, que el 2004 no va accedir a La Moncloa –en contra del que auguraven tots els sondejos quatre dies abans– perquè el govern del PP del president, José María Aznar, i del ministre de l’Interior, Ángel Acebes, va voler convèncer l’opinió pública fins al mateix dia de les eleccions del 14 de març que l’11-M a Atocha havia estat obra d’ETA i no d’un comando gihadista. Tretze anys després, els atemptats a la Rambla i Cambrils van sorprendre el Rajoy ja president del govern al seu retir estiuenc de Galícia i no al seu lloc de treball, La Moncloa. Com si fos la metàfora d’un estat absent aquell dia, Rajoy no va parlar fins l’endemà i no va arribar a Barcelona fins que havien passat set hores dels fets.

Mentre sobre el terreny emergia el lideratge en la investigació del conseller d’Interior, Joaquim Forn, i del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el Madrid oficial només va existir a Twitter. “Són uns assassins, simplement uns criminals que no ens atemoriran. Tot Espanya és Barcelona. La Rambla tornarà a ser de tots”, va piular la Casa del Rei de Felip VI. Més impersonal va ser la primera al·lusió del president del govern espanyol. “Els terroristes mai derrotaran un poble unit que estima la llibertat davant la barbàrie. Tot Espanya està amb les víctimes i famílies. MR”, va ser el primer text que va escriure a Twitter –amb l’autentificació de MR pròpia de quan era ell personalment qui els escrivia– i que no citava ni el lloc dels fets, que era la Barcelona on van néixer els seus dos fills.

En el que seria el segon i últim missatge de Rajoy el 17 d’agost, la ciutat que havia patit l’atemptat era citada per primera vegada: “Em trasllado ja a Barcelona. Màxima coordinació per detenir els autors, reforçar la seguretat i atendre tots els afectats. Unitat. MR.”

La primera aparició de Rajoy no va arribar fins a la matinada del 18 d’agost, quan ja era l’endemà, i ni La Moncloa ho va dissimular quan va penjar la intervenció al web datant-la el 18 d’agost. “He volgut venir a Barcelona quan he pogut per reunir-me amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat i mostrar-los el meu suport en la seva col·laboració intensa amb els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana a l’hora de fer front a aquest salvatge atemptat terrorista”, va arrencar Rajoy en una al·locució de 6 minuts i 32 segons sense admetre cap pregunta.

Sorprenentment, les paraules de Rajoy no al·ludien a una obligació del càrrec, sinó a una voluntat –“he volgut venir”– i a unes dificultats –“quan he pogut”– mai explicades, perquè va trigar set hores a arribar a Barcelona quan tot president espanyol té l’avió oficial Falcon 900B sempre a disposició. A més de no aportar cap informació, Rajoy va contradir la “col·laboració intensa amb els Mossos”: la primera reunió de crisi, la va fer a la delegació del govern a Catalunya amb Enric Millo i alts comandaments policials i de la Guàrdia Civil però sense els Mossos, quan el conseller Forn i el major Trapero eren els que lideraven la investigació. Poc després es va produir l’atac a Cambrils i la veu de Rajoy va quedar obsoleta per l’actualitat.

Després de secundar a la plaça de Catalunya la concentració de condemna juntament amb el rei Felip VI i Carles Puigdemont a les dotze del migdia del divendres 18, Rajoy va acudir a la conselleria d’Interior per compartir el gabinet de crisi amb el president de la Generalitat i a les 14.20 h van comparèixer junts. Rajoy va parlar en primer lloc i de nou sense admetre preguntes. No hi ha cap fotografia de Rajoy a la Rambla ni a Cambrils, perquè el president del govern espanyol no va visitar mai el lloc dels atemptats –la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va ser qui va col·locar una espelma al mosaic de Miró– ni va visitar mai els ferits. La fredor de Rajoy va ser encara més notòria internacionalment perquè el president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa, i el primer ministre portuguès, António Costa, es van deixar fotografiar en una terrassa de la Rambla com dos turistes per enviar un missatge davant el terror al país lusità, que plorava dos morts en l’atropellament. El rei Felip VI, en canvi, va visitar els ferits –alguns, menors d’edat– amb un fotògraf oficial i les fotos van omplir la premsa del cor sense pixelar cap rostre.

Ja a Madrid, dissabte el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va reunir la mesa d’avaluació de l’amenaça terrorista. Al final de la cita, Zoido va donar per “desarticulada” la cèl·lula quan l’autor de l’atemptat Younes Abouyaaqoub era en crida i cerca i això va forçar un desmentiment per part del conseller Forn. Zoido no es va arronsar i dilluns va comparèixer exhibint la foto d’Abouyaaqoub com si Interior liderés l’operació i estigués a punt d’abatre’l. El fugitiu va ser abatut hores després pels Mossos a Sant Sadurní d’Anoia però la de Zoido va ser la foto de portada de l’ABC el 22 d’agost.

En la seva particular gestió de la comunicació de crisi, Rajoy va triturar tots els manuals: no va dir res de viva veu el dia dels fets, no va designar cap portaveu, no va acudir mai al lloc dels fets, no va visitar mai els ferits ni els familiars de les víctimes i no va voler respondre cap pregunta fins al vuitè dia. Amb ell, l’Estat no va existir.