Una justícia (im)previsible

Una de les normes bàsiques en qualsevol democràcia és la seguretat jurídica. Això és: que un estat es regeix per regles i principis coneguts que permeten als ciutadans anticipar els problemes legals que poden tenir segons les accions que facin, ja que això llavors fa que puguin actuar en conseqüència. “La previsibilitat és una cosa molt bàsica, és l’abecé de l’estat de dret”, exposava dijous Jorge Cagiao, professor de civilització espanyola contemporània de la Universitat de Tours, des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. No cal dir que Cagiao ho deia per l’actuació judicial de l’Estat pel que fa al procés català: que acabés als jutjats “estava cantat”, indica, però la imputació de rebel·lió “trenca tots els esquemes de la lògica i la seguretat jurídica”, que segons ell “ha brillat per la seva absència”.

El professor creu que els líders independentistes, que sempre van apel·lar a un procés pacífic i mai a la força per assolir la independència, “ben segur que havien fet aquest càlcul”, perquè la rebel·lió exigeix una violència que mai hi va ser, si bé després els jutges se l’han volgut inventar. “Hi ha una improvisació sobre la marxa, i la justícia no es pot improvisar, perquè l’estat de dret ha de ser molt exigent, ha de posar límits al poder arbitrari”, assenyala Cagiao, que creu que tot plegat no és fruit d’altra cosa que del fet que l’Estat espanyol té la paella pel mànec tant pel seu control absolut de la interpretació jurídica com, fins i tot, pel monopoli en l’ús de la força. “Té una enorme mandra intel·lectual per argumentar res, perquè no ho necessita, ja té tot el poder”, reflexiona.

Cagiao creu que si la causa arriba al Tribunal de Drets Humans “els magistrats al·lucinaran” que hi hagi pogut haver un trencament “tan bèstia”. I és que, de jurisprudència a Estrasburg en aquest sentit, de fet, ja n’hi ha, i molta. La més recent, de fa menys d’un any, en concret de l’octubre passat, quan va condemnar Rússia per sentències “arbitràries i poc raonades” contra el líder opositor Aleksei Navalni i el seu germà Oleg. Els tribunals nacionals els havien condemnat el 2014 per delictes de frau comercial i blanqueig de capitals per uns tractes anys enrere de la seva empresa de serveis logístics, però la cort europea ho va tombar, ja que va considerar que s’havien vulnerat els articles 6 (dret a un judici just, i a la presumpció d’innocència) i 7 (no hi pot haver pena sense llei) del Conveni Europeu dels Drets Humans. En concret, va considerar que la jurisdicció russa havia donat una “interpretació àmplia i no previsible” als delictes segons el Codi Penal del país, ja que era “impossible de preveure” que les pràctiques comercials dels condemnats poguessin constituir cap delicte, atès que eren legals quan les van acordar, i va ser l’autoritat judicial la que en va estendre la interpretació en uns termes “tan amplis i ambigus” que no satisfeien els requisits de previsibilitat.

Aquesta sentència justament la subratllava aquesta setmana, també a Prada, un altre professor de teoria política, ni més ni menys que el vicepresident del Parlament, Josep Costa. I Raimon Tomàs, advocat d’una de les processades, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, ja confirmava que n’havien pres bona nota amb vista a utilitzar-la en el judici. Com en el cas rus, Costa considera que el català “és un procés polític totalment imprevisible”. Ho és que les mobilitzacions del 20-S donessin lloc a sedició, i que l’1-O signifiqués rebel·lió, delicte del qual recorda que “no es va començar a parlar fins al 27-O”, i menys amb el precedent que els jutjats pel procés participatiu del 9-N ho havien estat per desobediència i malversació, delicte que fins i tot va caure. “L’Estat espanyol actua sense cap tipus de límit als seus poders, i l’única garantia que queda és la de la justícia internacional”, concloïa Costa.

Això sí, fins i tot en el cas que Estrasburg els acabi donant la raó, el professor Cagiao alertava en el seu seminari que la decisió que prengui podria tenir poc impacte en la justícia espanyola, que sovint en fa cas omís. “Ja hi ha jurisprudència recent sobre la crema de fotos del rei, que es va considerar una acció emparada per la llibertat d’expressió, i no ha estat obstacle perquè hagin condemnat Valtònyc a una pena de presó”, constatava.