Putin, la por del carrer

No fa encara sis mesos que va obtenir el seu quart mandat presidencial i Vladímir Putin ja mostra senyals de fatiga. Les tensions amb Occident, agreujades per les sancions econòmiques, li estan passant factura, però és un factor intern el que més està posant a prova l’estabilitat dels gairebé sis anys que li queden al capdavant del Kremlin. La polèmica reforma de les pensions aprovada pel seu govern i que ara tramita la Duma (cambra baixa) ha desfermat una inèdita onada de protesta, àmplia i transversal, que s’ha traduït en una caiguda en picat de la popularitat del president.

En un seminari sobre Rússia organitzat a principis d’any pel Cidob, l’analista Arkady Ostrovsky ja vaticinava que la frustració per la situació econòmica aniria creixent al país i, en aquest sentit, la reforma de les pensions ha accelerat la contestació. Segons una enquesta del centre independent de demoscòpia Levada, més de la meitat dels ciutadans opina que Rússia no va bé i s’ha triplicat també el nombre de russos disposats a manifestar-se contra la pèrdua de benestar. La reforma de les pensions amenaça de despertar la fera, que per a Putin no és altra que la rebel·lió de les masses i el qüestionament de la legitimitat del seu poder.

De res va servir que anunciés la reforma durant la inauguració del mundial de futbol en un intent d’amortir-ne l’impacte, i potser tindrà, ara, la temptació de revifar el conflicte exterior, com ara el d’Ucraïna, per mirar de desviar l’atenció. Però l’incendi declarat a casa toca interessos massa primaris per poder-lo apagar amb retòrica patriòtica. Conscient del que s’hi juga, el president va comparèixer davant la televisió estatal per prometre que suavitzaria la reforma, rebaixant, per exemple, l’edat de jubilació de les dones dels 63 anys previstos als 60, i introduint esmenes per llimar-ne els punts més controvertits.

De moment, el capità segueix al timó del vaixell i no sembla que n’hagi de perdre el control. Però els humors profunds que detecten les enquestes dibuixen una tendència que es podria consolidar. Per primera vegada, el president, que va guanyar les eleccions, al març, prometent millorar el nivell de vida de tots els russos i modernitzar el país, apareix com una figura vulnerable a la crítica popular. La por del Kremlin és que el malestar no remeti i s’acabi assentant al carrer. Que, com els canons de l’Aurora al port de Sant Petersburg, la reforma de les pensions marqui l’inici de la revolució. Tot i el precedent de les mobilitzacions del 2012, liderades per l’infatigable Alexei Nalvani, l’oposició política no és encara prou forta ni organitzada per treure el tsar de palau, però una gestió inadequada del descontentament social pot tenir conseqüències imprevisibles i complicar al president el seu quart i últim mandat.