Política

On són avui les urnes?

Sense cap consigna, les protagonistes de l’1-O van desaparèixer després del recompte i les tenen sobretot integrants de les meses i de la xarxa de distribució

Moltes altres les custodien ara ajuntaments, museus i arxius públics

Van tothora en boca de l’independentisme, que hi té l’aliat més fidel, i van ser les grans protagonistes del referèndum. Són les urnes de PVC de l’1-O, fins a deu mil, arribades de la Xina a la Catalunya del Nord, des d’on unes 6.500 es van repartir –bona part de les altres es guarden per si mai calen, segons deia fa uns dies a TV3 qui les va encarregar– mitjançant una extraordinària i clandestina xarxa de distribució als més de 2.200 col·legis electorals arreu del país. Van ser, però, productes d’un sol i efímer ús, de tan sols unes hores. De fet, en alguns casos menys de les previstes, ja que els piolins van tancar 92 locals aquell dia, i els Mossos, 141 més, d’on es van endur, només ells, 400 urnes. Des de llavors deuen estar totes acumulant pols en magatzems policials esperant sortir com a prova en la pila de casos judicials oberts. Però tota la resta van desaparèixer de manera gairebé tan sigil·losa com havien aparegut. Què se n’ha fet, de les urnes de l’1-O?

S’hi podrien donar tantes respostes com urnes van quedar. De fet, aquesta innocent pregunta encara genera cert neguit a segons qui, gairebé tant com si li demanes com van anar a parar al seu punt de votació. En tot cas, segons fonts consultades, són faves comptades: la majoria –amb paperetes a dins incloses, és clar– les prendrien presidents de mesa, membres dels comitès de defensa del referèndum (CDR) –ara de la República–i integrants del dispositiu de distribució, vinculats sobretot als partits sobiranistes, l’ANC i Òmnium. Molts d’aquests objectes històrics i ja de culte presideixen avui habitacions i menjadors privats, o s’han tornat a amagar en golfes i al fons dels armaris. Potser fins i tot algú fa el que va suggerir el líder del PP català, Xavier García Albiol, i hi guarda la roba bruta... “Anaven molt buscades; a primera hora del matí ja hi havia llista d’espera per quedar-se-les, però al final va ser molt més un campi qui pugui”, relata un dels integrants del dispositiu.

“I l’urna, què?”

Montse Herraiz va presidir una mesa al barri manresà de Sant Pau, on van fer cap molts votants de la vora a qui havien clausurat el col·legi. A mitja tarda, per por que els passés el mateix, van decidir tancar el local. “Hi havia amagatalls previstos, perquè teníem clar que l’urna no la perdríem per res del món, però vam decidir no jugar-nos-la més”, explica. Fet el recompte, la gentada present es va esvair per anar a protegir altres locals, i allà es va quedar ella amb un parell de vocals. “Ho vam netejar tot i, abans de marxar, dic: «I l’urna, què?» I em van dir que me la quedés, ja que l’havia custodiat tot el dia.” I així ho va fer: va marxar a peu de nit, amb l’urna sota el braç i les 163 paperetes dipositades i la llista electoral a dins. “La vaig deixar a la casa familiar, perquè és de tothom, i de vegades he pensat a donar-hi alguna utilitat, però això significaria treure’n els vots i no vull”, explica. Diu que no ha tingut por de guardar-la –“ni penso tenir-ne”– i que amics “molt independentistes” la hi han demanat, però no l’entregarà a ningú. “L’única persona a qui la donaria, en mà i si m’ho demanés, és el president Puigdemont, perquè continua sent el meu president”, etziba.

Del Parlament a l’alcaldia

“No hi havia una consigna general; les urnes són propietat col·lectiva i les vas veient aquí i allà. Ja aniran sortint”, confirma un altre dels distribuïdors consultats. Per la Diada, per exemple, alguns manifestants en van dur a la Diagonal. També es va fer icònica la que presidia l’escala central del Parlament el 27-O després de la declaració d’independència. La va dur el diputat de JxSí, ara d’ERC, Ferran Civit: “La idea era portar la imatge per la qual érem allà, el que simbolitzava la voluntat popular”, diu. “Tenia la impressió que ningú hi pensaria, i era una obligació moral; molts encara m’ho recorden”, exposa. A dins, hi va posar la bandera de l’ONU, que també hi havia penjada, i després ho va portar tot a un destacat arxiu de la xarxa nacional...

Aquest va ser també el destí de moltes altres: museus locals i arxius municipals. El consistori de Solsona, per exemple, al novembre dipositava una urna al Museu Diocesà i Comarcal, on es va incorporar al fons etnogràfic de propietat municipal. A Camarasa, l’alcaldessa Elisabet Lizaso n’exhibeix una al seu despatx, juntament amb la vara. “Hi és des de l’1-O: ho vam fer a l’ajuntament, i em va semblar coherent que l’urna fos del poble i no anés a casa de ningú”, afirma. Va esperar que algú els digués què n’havien de fer, però no va arribar mai cap instrucció. Des de llavors, d’allà només ha sortit un cop, a l’agost, per a un “sopar groc” en què se’n van subhastar les brides, i els sobres es van donar als assistents perquè enviessin cartes als presos i exiliats. Però després les 458 paperetes dipositades han tornat a l’urna; i l’urna, al despatx. I allà es quedarà, fins i tot quan deixi l’alcaldia. “A casa me n’emportaré el record, però l’urna es quedarà a l’ajuntament; no se m’acudirà que surti d’allà, tret que el poble ho decideixi”, conclou.

Farem córrer per Catalunya i més enllà l’exposició de les 55 urnes; cal que les fem servir per mobilitzar
Francesc Bitlloch
membre del comitè de solidaritat catalana de la catalunya del nord
L’única persona a qui donaria l’urna, en mà i si m’ho demanés, és el president Puigdemont
Montse Herraiz
presidenta de mesa a manresa
No se m’acudirà que l’urna surti de l’ajuntament, tret que el poble ho decideixi
Elisabet Lizaso
alcaldessa de camarasa

I amb les que van sobrar, una ‘expodenúncia’

Passat l’1-O, gent de la Catalunya del Nord que havia ajudat en la logística de les urnes va constituir un comitè de solidaritat catalana que ha seguit fent activitats com ara enganxades de llaços grocs i accions als ponts de l’autopista. També ells van gestionar una part del romanent d’urnes que no es van fer servir, unes 300 segons algunes fonts consultades. Francesc Bitlloch, membre del comitè, evita confirmar-ne el nombre, però sí que explica que es van organitzar jornades com la de Sant Miquel de Cuixà, on es van vendre al preu únic de 50 euros. “No en va quedar cap”, assenyala. Una altra remesa de 55 urnes, això sí, la van donar a artistes perquè en fessin creacions relacionades amb l’1-O. El resultat, gràcies al finançament dels diners recaptats, és l’exposició 55 urnes per la llibertat, que es va estrenar a Brussel·les, inaugurada pel president Puigdemont, i que al setembre s’ha pogut veure, inaugurada pel president Torra, a Perpinyà, juntament amb una exposició de 155 fotografies de l’1-O amb la qual farà parella arreu. Els diners de la venda del catàleg són a benefici dels familiars de presos i exiliats. La mostra arriba demà al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, i després iniciarà un periple arreu de Catalunya, i més enllà.

Al Museu d’Història, en espera

El Museu d’Història de Catalunya guarda també a l’arxiu una urna de l’1-O que va donar un ciutadà, amb els vots a dins. Allà s’està amb les urnes de cartró del 9-N i altres peces significatives del procés que s’han anat recollint, com la ploma amb què Mas en va signar la convocatòria i les notes manuscrites del discurs de Puigdemont el dia que va convocar l’1-O, que els va lliurar el llavors conseller de Cultura, Lluís Puig. Segons fonts del museu, tot formarà part d’una mateixa col·lecció, però no se sap quan ni de quina manera s’exposarà, ja que a curt termini no hi ha res previst. Segurament encara falta perspectiva històrica...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.