Concentracions a contracor

L’ori­gen de tot, una flauta?

Tot i que no es tracta pas de cap com­pe­tició, uns dels pio­ners en aquesta pro­testa diària són els veïns de Sant Fruitós de Bages. L’Anna Ortega va bai­xar al car­rer el dia 1 de novem­bre de l’any pas­sat, just el dia abans que la magis­trada Car­men Lamela empre­sonés tot el govern català que no havia mar­xat a l’exili, i va tocar la seva flauta tra­ves­sera acom­pa­nyada dels seus dos fills. L’Anna feia dies que volia tocar El cant dels ocells com a pro­testa per l’empre­so­na­ment dels Jor­dis, però no tro­bava un ins­tru­ment que feia almenys 20 anys que no tocava. En pocs dies, però, la seva acció havia cor­re­gut i ja no tocava sola. Però no només això: altres muni­ci­pis del Bages ja l’imi­ta­ven.

En David Vila, por­ta­veu dels veïns de Sant Fruitós, explica que, en l’ori­gen, “a banda d’El cant dels ocells es can­tava L’estaca i Els sega­dors, però ràpida­ment es va deci­dir que aquest no era un movi­ment inde­pen­den­tista, sinó de defensa dels drets civils, i per això només es toca El cant dels ocells”. La con­cen­tració es fa cada dia a les 9 del ves­pre a la plaça de la Vila.

A la comarca del Bages també hi ha con­cen­tra­ci­ons cada dia a Man­resa, a Artés i a Sant­pe­dor. En el cas de la capi­tal de la comarca, la Marta Torra explica que van començar “el dia després de Sant Fruitós”, el 2 de novem­bre, el mateix dia de l’empre­so­na­ment dels con­se­llers. A Man­resa es con­cen­tren cada dia a les 7 de la tarda en punt, “just quan aca­ben de tocar les cam­pa­nes de la Seu”, davant les vol­tes de l’edi­fici de l’Ajun­ta­ment, a la plaça Major.

Al Bages, però, hi ha una altra con­vo­catòria des­ta­ca­ble, la que té lloc al pla de Lle­do­ners, al cos­tat de la presó, i en la qual hi par­ti­cipa gent d’arreu de la comarca. De fet, s’ha creat una espècie de movi­ment, Omplim Lle­do­ners , que ser­veix per coor­di­nar la mul­ti­tud de col·lec­tius, enti­tats, grups de música, que hi volen anar. La con­vo­catòria ofi­cial és ara els diu­men­ges al mig­dia, després que, com explica Vila, la dar­rera tro­bada noc­turna reunís més de 5.000 per­so­nes i una tren­tena de músics.

“Ara al ves­pre es fa fosc més ràpid i moure tanta gent en un espai tan petit començava a ser com­pli­cat; per això, i d’acord amb els fami­li­ars dels pre­sos polítics, es va deci­dir fer-ho els diu­men­ges al mig­dia, com un ver­mut, coin­ci­dint amb l’hora que ells són al pati”, comenta.

Deu minuts de cas­so­lada diària

A Bes­canó, al Gironès, també són pio­ners de les pro­tes­tes diàries con­tra l’empre­so­na­ment i l’exili dels polítics cata­lans. La con­cen­tració es va ges­tar el 16 d’octu­bre de l’any pas­sat, el dia de l’empre­so­na­ment dels Jor­dis. D’aquell dia, la Berna Sedó explica: “Un grup de veïns de diver­ses edats vam seguir la con­vo­catòria de fer una cas­so­lada, però en lloc de fer-ho des dels bal­cons, vam bai­xar al car­rer.” I així va ser com va néixer aquesta pro­testa, que, més d’un any després, encara con­ti­nua, cada dia al ves­pre, de 9 a 9 i 10 minuts, de diu­menge a dijous a la plaça U d’Octu­bre, i diven­dres i dis­sabte a la plaça de les Naci­ons. En aquest cas, la pro­testa és, encara avui, una cas­so­lada, com es va fer el pri­mer dia, per tot seguit escol­tar una petita dis­ser­tació sobre algun capítol de la història de Cata­lu­nya i, per cloure l’acte, es canta Els sega­dors.

Sedó hi afe­geix que el grup de veïns s’auto­a­no­me­nen Els Esque­llo­tai­res de Bes­canó i que van ser con­vi­dats, l’agost pas­sat, a pro­nun­ciar el pregó de la festa major. A més, pel pròxim dia 10 de novem­bre han orga­nit­zat un sopar groc per recap­tar fons per als fami­li­ars dels pre­sos i exi­li­ats. A les comar­ques giro­ni­nes hi ha altres ini­ci­a­ti­ves, com ara la dels veïns de Banyo­les, que, també cada dia, es con­cen­tren, al mig­dia, davant de l’ajun­ta­ment en una ini­ci­a­tiva que va ini­ciar un empre­sari jubi­lat de Por­que­res, Josep Gar­cia.

Espon­tani, veïnal i obert a tot­hom

A Bar­ce­lona, una de les con­cen­tra­ci­ons diàries es fa a la plaça Enri­queta Galli­nat, a l’Eixam­ple esquerre, i va començar el 6 de novem­bre de l’any pas­sat. La Rosa Pelli­cer explica: “Va ser espon­tani; sortíem als bal­cons a fer les cas­so­la­des i vam deci­dir bai­xar i ajun­tar-nos, tot i que lla­vors la majo­ria ni ens coneixíem.” Aquest pri­mer dia eren tants que van arri­bar fins i tot a tallar el car­rer. Ara es mouen en una mit­jana de 50 per­so­nes diàries, “tot i que en dies asse­nya­lats arri­bem a la vui­tan­tena”. La seva insistència és tal que arri­ben a fer torns per garan­tir que els dies més com­pli­cats sem­pre hi hagi algú. “A l’estiu la gent gran es va ofe­rir per tapar els dies en què els més joves esta­ven de vacan­ces i així, encara que fóssim menys, sem­pre hi ha hagut algú”, explica Pelli­cer.

El col·lec­tiu es defi­neix com a apar­ti­dista –“Tenim gent del PDe­CAT, d’ERC, de la CUP, ve gent dels Comuns a donar-nos suport, dels Comitès de Defensa de la República, de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana”– i deixa clar que la con­cen­tració és oberta a tot­hom qui vul­gui defen­sar “els drets humans”. Molta de la gent gran que se’ls acosta ho fa amb emoció, ja que són des­cen­dents de repre­sa­li­ats pel fran­quisme, “i aquesta situ­ació els col­peix molt”. Durant la con­cen­tració mos­tren pan­car­tes en què dema­nen la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i pen­gen llaços grocs o alguna pan­carta. “Inten­tem, però –defensa en Josep Joven­teny, també un dels impul­sors de la ini­ci­a­tiva– que tot es faci amb seny i sense moles­tar a ningú.” Tot i això, algun dia algun con­duc­tor para i els insulta. “Sí, ha pas­sat –diu Pelli­cer–, però la majo­ria toquen el clàxon o ens fan símbols amb el dit polze amunt.”

De fet, alguns dels veïns que es mani­fes­ten cada dia no són pas de l’Eixam­ple, n’hi ha de les Corts o fins i tot d’Esplu­gues, com la Desiré: “Un dia els vaig veure i m’hi vaig afe­gir; ara vinc sem­pre que puc.” El col·lec­tiu ha dut a terme altres acci­ons, com ara sopars grocs, samar­re­tes o uns panots amb la intenció de reco­llir fons, i fa, de manera periòdica, ingres­sos al compte cor­rent de l’enti­tat que dona suport als fami­li­ars dels pre­sos. A més, la situ­ació els ha unit molt com a veïns: “Abans molts ni ens coneixíem i ara ens aju­dem els uns als altres”, asse­gura Pelli­cer.

A l’estil Madres de la Plaza de Mayo

El 7 de novem­bre del 2017 un grup de 16 per­so­nes per­ta­nyents al col·lec­tiu Avis i Àvies de Reus per la Lli­ber­tat es va con­cen­trar a la plaça del Mer­ca­dal de la capi­tal del Baix Camp per exi­gir l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics. Es van mani­fes­tar, donant tres tombs a la plaça, a l’estil de les Madres de la Plaza de Mayo, en silenci. El movi­ment ha anat aga­fant embran­zida i ara reu­nei­xen una mit­jana de 200 per­so­nes cada dia a 3/4 de 12 del mig­dia i, en dies asse­nya­lats, expli­quen la Coia i l’Albert, poden arri­bar a reu­nir unes qua­tre-cen­tes per­so­nes. La idea ori­gi­nal la va tenir l’Àngels Ollé quan va rebre un mis­satge d’una amiga seva de Mollet expli­cant que ho feien un cop per set­mana. Aquesta era la idea ini­cial, però el col·lec­tiu es va engres­car a fer-ho cada dia, i se’n va sor­tir, amb nota.

Els Avis i Àvies per la Lli­ber­tat de Reus, a més, han anat crei­xent en nom­bre, fins al punt d’acon­se­guir omplir el Tea­tre Bar­trina en el que va ser la pre­sen­tació de Taca d’Oli, la unió de grups d’avis i àvies d’arreu del país amb el mateix objec­tiu. A hores d’ara, Taca d’Oli ja reu­neix 22 pobles d’arreu del Prin­ci­pat, des del Mas­nou fins a Mataró o Bala­guer, que, per tant, també duen a terme ini­ci­a­ti­ves per recla­mar l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics.

Els avis i àvies de Reus es mani­fes­ten a la plaça del Mer­ca­dal de dilluns a dis­sabte, però, a més, els dijous van a sopar davant de la presó del Cat­llar, on hi ha empre­so­nada Carme For­ca­dell, orga­nit­zen sopars grocs o auto­cars per anar a altres con­cen­tra­ci­ons de suport als pre­sos polítics i exi­li­ats arreu del país, com ara demà mateix, que assis­ti­ran a la con­cen­tració set­ma­nal dels Avis i Àvies de Santa Perpètua de Mogoda per a la Lli­ber­tat, al mig­dia, i a una con­cen­tració davant la presó de Lle­do­ners, a la tarda. La Coia i l’Albert asse­gu­ren que el grup és obert a totes les ide­o­lo­gies polítiques “però no dei­xem que cap par­tit ens ins­tru­men­ta­litzi”. “El nos­tre grup és trans­ver­sal i l’objec­tiu de tots, votin a qui votin, és la lli­ber­tat dels pre­sos, cosa que fa que acon­se­guim també la presència de gent vin­cu­lada als comuns”, acla­rei­xen.

L’atrac­tiu turístic de Reus fa que el col·lec­tiu hagi edi­tat els seus fullets expli­ca­tius en dife­rents idi­o­mes, ja que “molts dels nos­tres visi­tants se’ns atan­sen per pre­gun­tar què fem”, expli­quen la Coia i l’Albert.

La música com a pro­ta­go­nista

La plaça de la Vila de Vila­franca del Penedès acull, des del 12 de novem­bre de l’any pas­sat, una con­cen­tració per l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics i el retorn dels exi­li­ats en què la música té gran pro­ta­go­nisme. Mit­jançant un grup de What­sApp els veïns es comu­ni­quen i saben quants músics seran a la plaça aque­lla nit, a 2/4 de 10 del ves­pre entre set­mana i a les 8 els caps de set­mana i dies fes­tius. En David i en Sergi expli­quen que l’objec­tiu, a banda d’acon­se­guir la fi de la repressió, “és treure’ns l’angoixa, demos­trar que no ens atu­rem, que no vivim una situ­ació de nor­ma­li­tat”. Tots dos coin­ci­dei­xen a expli­car que van deci­dir impul­sar la tro­bada quan van veure el que l’Anna Ortega havia impul­sat a Sant Fruitós de Bages.

L’acte con­sis­teix a tocar El cant dels ocells els músics que hi par­ti­ci­pin aquell dia, des de qua­tre o cinc fins a una vin­tena algu­nes vega­des, alguns de pro­fes­si­o­nals i altres d’ama­teurs, encara que tots una miqueta orde­nats per mes­tres de l’escola de música de la loca­li­tat. Després d’El cant dels ocells es reci­ten, un a un, els noms de tots els polítics empre­so­nats; tot seguit es canta L’estaca i, per cloure l’acte, es diuen els noms de tots els polítics a l’exili i es canta Els sega­dors.

Els músics de Vila­franca del Penedès han assis­tit també a altres con­cen­tra­ci­ons, en altres pobles de la comarca o fora d’ella, i a més els dime­cres can­vien d’ubi­cació i duen la pro­testa a algun dels bar­ris de la capi­tal de l’Alt Penedès. A més, com ja s’havia fet ante­ri­or­ment, estan estu­di­ant tor­nar a ins­tau­rar que algun dia es lle­gei­xin frag­ments de les car­tes que reben dels pre­sos polítics.

Cançons adap­ta­des

“Tot el poble can­tarà la melo­dia dels indig­nats. És Cata­lu­nya que es rebel·la i lluita per la lli­ber­tat; que els batecs dels nos­tres cors res­so­nin forts com mil tam­bors i que un nou dia comenci ara quan surti el sol.” Aquesta és només una part de l’adap­tació de La cançó dels indig­nats que cada dia, des del 14 de novem­bre de l’any pas­sat, can­ten al raval de Mont­ser­rat de Ter­rassa a 2/4 de 8 del ves­pre. La música i les cançons són l’ingre­di­ent prin­ci­pal de la con­cen­tració de Ter­rassa, una tro­bada on és habi­tual veure fami­li­ars dels polítics repre­sa­li­ats, ja que tant Josep Rull, a la presó, com Lluís Puig, a l’exili, són de la coca­pi­tal valle­sana.

El músic Car­les Llon­gue­ras explica que la idea de con­cen­trar-se cada dia va sor­gir al vol­tant “del Con­ser­va­tori de Ter­rassa, amb pro­ta­go­nisme de la Mont­ser­rat Solé, i de la Banda de Mata­de­pera”. A poc a poc s’hi van anar unint altres músics fins a gene­rar una con­cen­tració que “fins i tot en els dies més dolents és difícil que baixi del cen­te­nar de per­so­nes”. En dies asse­nya­lats, com el 16 d’octu­bre, per exem­ple, s’omple tota la part del Raval més pro­pera a l’ajun­ta­ment.

L’acte s’ini­cia, sem­pre, amb un minut de silenci. Tot seguit s’inter­preta El cant dels ocells i es lle­geix el mani­fest. El text fa esment de tots els pre­sos polítics, tots els exi­li­ats “i també la resta de repre­sa­li­ats, com ara els tres mem­bres dels CDR de Ter­rassa o Mata­de­pera encau­sats per haver-se enca­de­nat davant el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya, el Pere Soler [l’exdi­rec­tor gene­ral de la poli­cia cata­lana i també ter­ras­senc], la Tamara o l’Adri”, explica Llon­gue­ras.

Acte seguit, s’anun­cien els actes de la set­mana, es lle­geix alguna carta dels pre­sos polítics i se segueix amb els cants: L’estaca, La cançó dels indig­nats, el Torna, torna Ser­ra­llonga o el Bella Ciao , a banda de, per aca­bar, Els sega­dors . Llon­gue­ras des­taca la per­se­ve­rança dels músics, de la gent –“N’hi ha que venen cada dia, cada dia, tant si plou com si fa sol o fred”– i dels que, voluntària­ment, “venen cada dia a mun­tar els micròfons, els alta­veus, etcètera”. Tot i això, el col·lec­tiu ter­ras­senc no es mos­tra sorprès per la reacció de la ciu­tat: “Els sor­pre­sos són els pre­sos, ja que, després de Bar­ce­lona, Ter­rassa és la segona ciu­tat en nom­bre de car­tes que reben.”

Enfo­cats a jut­ges, fis­cals i poli­cies

Cada dia de dilluns a diven­dres un grup de veïns de Tar­ra­gona es con­cen­tra davant dels jut­jats de la ciu­tat, con­cre­ta­ment davant de la parròquia de Sant Pau. La seva acció és un pèl dife­rent de les altres de diàries que es fan a Cata­lu­nya, ja que, a banda de denun­ciar l’existència de pre­sos polítics i, òbvi­a­ment, dema­nar-ne l’alli­be­ra­ment, es diri­geix direc­ta­ment a jut­ges, fis­cals i poli­cies. L’acció Silenci con­tra la repressió, per la lli­ber­tat, rebel·leu-vos con­tra la injustícia reclama als mem­bres d’aquests col·lec­tius “que no callin davant la injustícia”. Els mem­bres d’aquest grup tar­ra­goní, més o menys un cen­te­nar, es reu­nei­xen cada dia entre les 9 del matí i les 2 del mig­dia, però l’acció prin­ci­pal té lloc entre les 12 del mig­dia i 2/4 d’1, quan pro­tes­ten en estricte silenci.

Un dels seus por­ta­veus, el doc­tor en dret penal Lluís Pas­trana, resu­meix la seva acció amb una frase de Mar­tin Lut­her King: “El que més em pre­o­cupa no és el crit dels vio­lents, dels cor­rup­tes, dels des­ho­nes­tos, dels sense ètica. El que més em pre­o­cupa és el silenci dels bons.” No és estrany aquest refe­rent en un col·lec­tiu que beu direc­ta­ment de l’objecció de consciència, de la insub­missió i de la deso­bediència civil, més que direc­ta­ment de l’inde­pen­den­tisme. El col·lec­tiu va ini­ciar la seva pro­testa l’11 de juny i la va atu­rar durant el mes d’agost per la inac­ti­vi­tat en aquell període dels jut­jats. El 12 de setem­bre van rei­ni­ciar la pro­testa, fins avui.

Pas­trana defensa que “la llei ha d’estar al ser­vei de la política i el jutge del Suprem Pablo Lla­rena ho fa al revés... quan, si una llei no fun­ci­ona, doncs es can­via!”. “És pre­o­cu­pant –hi afe­geix– que el que fa en Lla­rena es pugui jus­ti­fi­car, però, per a nosal­tres, encara ho és més que hi hagi jut­ges o fis­cals que ho vegin i callin.” Pas­trana també implica la poli­cia en aquesta queixa: “Només que hagues­sin com­plert el seu propi codi ètic, que al punt qua­tre diu que han de com­plir les ordres rebu­des sem­pre que s’ajus­tin als cri­te­ris de lega­li­tat i ètica pro­fes­si­o­nal i opo­sar-se a dur a terme totes aque­lles que puguin vul­ne­rar drets fona­men­tals o vagin con­tra la Cons­ti­tució o les lleis, l’1 d’octu­bre no hau­rien actuat com van actuar.”

El col·lec­tiu Silenci, Rebel·leu-vos ja s’ha reu­nit amb l’ante­rior comis­sari dels Mos­sos d’Esqua­dra a Tar­ra­gona, dos cops amb el fis­cal en cap de la demar­cació i amb el jutge degà, per expli­car-los el perquè de la seva acció. El pre­si­dent de l’Audiència de Tar­ra­gona, ara per ara, s’ha negat a rebre’ls. Tot i que, com la resta de pro­tes­tes diàries que hi ha a Cata­lu­nya tenen per objec­tiu la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i el retorn dels exi­li­ats, Pas­trana és clar en asse­gu­rar que “si els dei­xen anar de manera pro­vi­si­o­nal, nosal­tres segui­rem, ja que volem el retorn de les lli­ber­tats i els drets que ens han pres; s’ha d’assu­mir la deso­bediència civil pacífica com una forma d’avançar”. “En tot cas, ens ho podríem plan­te­jar si s’arxi­ven totes les cau­ses, i quan dic totes, hi incloc, per exem­ple, la del Valtònyc”, pun­tu­a­litza.

El col·lec­tiu ha con­vi­dat dife­rents polítics a la con­cen­tració, i hi anat l’expre­si­dent del Par­la­ment Ernest Benach o el dipu­tat de la CUP Car­les Riera o l’exdi­pu­tat de la mateixa for­mació David Fernàndez. Fernàndez, a més, va coin­ci­dir amb Pepe Beúnza, el pri­mer objec­tor de consciència empre­so­nat a l’Estat espa­nyol després d’haver pas­sat per un con­sell de guerra per haver-se negar a com­plir el ser­vei mili­tar.