La declaració fallida
L’independentisme es penedeix de no haver-la fet després de l’1-O
Sosté que Tusk va fer gestions per negociar una sortida
Per Iceta, el PSOE tenia garanties que no s’aplicaria si es convocaven eleccions
“Fent la DUI l’1-O o el 3-O hauríem passat mig cos o el cos sencer”
El dia 27 d’octubre del 2017 la majoria del Parlament va declarar la independència sense que el país esdevingués sobirà. En això van tenir raó els partits de l’oposició que havien repetit que el país no ho seria o, directament, que l’Estat espanyol ho impediria. Un any després uns i altres no discrepen gaire a l’hora de definir la naturalesa de la declaració. Als qualificatius repetits de “simbòlica”, “sense recorregut” o “sense efecte” hi afegeixen ara “sui generis”, “aigualida” o “extemporània”. Amb alguna excepció. Pel portaveu del grup parlamentari de Junts per Catalunya, Albert Batet, va ser una declaració “conseqüent i coherent” amb el referèndum de l’1-O i encara avui “efectiva políticament” perquè s’està entre la “postindependència i la pre-República”.
Una altra àmplia coincidència, que va més enllà de l’independentisme, és que la declaració era ja inevitable a quaranta-vuit hores del 27-O però aquí una part de l’oposició ja discrepa. El que per aquesta part va ser un pas evitable, temerari i inútil amb doloroses conseqüències, la majoria sobiranista –inclosa Catalunya en Comú– ho considera un pas insalvable perquè l’Estat ja havia posat la directa per suspendre l’autogovern, empresonar els líders independentistes i utilitzar la força armada per evitar la secessió. Des de la banda independentista qui ha estat més dura i explícita fent autocrítica ha estat l’exconsellera Clara Ponsatí en qualificar fa temps de “brindis al sol” la gestió que el govern va fer de l’1-O i de la declaració final del 27-O en el sentit que no es confiava aconseguir la independència sinó reforçar-se per una negociació política amb l’Estat. I ahir, en una entrevista a El Punt Avui , es reafirmava explicant que, des del mes de setembre, al si del govern ja prenia força l’opció de convocar eleccions perquè també prenia força l’opinió que el referèndum no es podria fer –cal recordar les diverses operacions policials espanyoles a empreses i fàbriques que culminen amb el cop el 20-S contra els equips humans i logístics de la Generalitat que organitzaven el referèndum.
Tot i que des de les forces parlamentàries independentistes ningú admet que forçar una negociació fos l’objectiu únic, sí que es coincideix que l’endemà de l’1-O es confia en la mediació i aquest escenari es manté fins al punt de suspendre’s la declaració prevista per al dia 10 d’octubre i s’arriba “molt desgastat”, gairebé sense res a les mans al 27-O perquè l’Estat no ha donat cap garantia de retirar el 155 ni d’aturar la repressió judicial.
La via Donald Tusk
Vistes les imatges de l’1-O, la Comissió Europea havia censurat pública i ràpidament l’ús de la violència policial. Més que confiar en una negociació directa amb l’Estat, el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, parla del paper del president del Consell Europeu, Donald Tusk: “El 10-O s’obre la via Tusk, que té tot el sentit. Amb l’Estat tot va ser difícil i impossible. Hi ha moments que prenem decisions en funció de les oportunitats que apareixen.”
El 10-O el Parlament declara la independència però la suspèn provisionalment de manera immediata, adduint-se després del ple a la possibilitat d’una mediació europea. Més enllà de la crida pública que havia fet aquell dia Tusk perquè no es fes la declaració, a Sabrià li consta que el president del Consell Europeu també va fer gestions privades perquè es busqués una sortida negociada. La mediació a la qual es dona públicament el paper principal al lehendakari Urkullu acaba en l’episodi del 25 d’octubre, en què el president Puigdemont ha decidit convocar eleccions. Però enmig de retrets públics d’ERC, la CUP i diputats del PDeCAT, el dia 26 es fa enrere i anuncia que l’Estat no s’ha compromès a retirar el 155 ni a aturar la repressió ni, per tant, a permetre unes eleccions amb plena normalitat per als partits independentistes –Jordi Sánchez i Jordi Cuixart ja estan empresonats per la protesta del 20-S. Per Sabrià, està “confirmat i reconfirmat” que el govern de Rajoy no va donar cap d’aquestes garanties i que, encara que s’haguessin convocat eleccions, la “situació seria la mateixa que ara o pitjor”. Davant la previsió que la intervenció política i la repressió judicial no s’aturarien, afegeix, “es va culminar el mandat” amb la declaració que s’havia promès.
Sense República
Sabent que no hi hauria República i “a pesar que algú, avui, encara diu que sí que ho som, una posició que no ens ajuda a avançar perquè el que hem de fer és aconseguir-la, no fer veure que ja la tenim”, conclou Sabrià. En canvi, admetent les imposicions de l’Estat a l’autonomia parlamentària catalana, Batet defensa que el Consell de la República a Bèlgica i el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent són la confirmació del mandat del 27-O.
Per la seva banda, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, reafirma avui que, si el Parlament no hagués declarat la independència, l’Estat no hauria aplicat el 155. El líder socialista, que també va fer de mitjancer entre el president Puigdemont i el govern de Rajoy, considera la declaració una “fugida endavant quan ja no tenien cap marge”.
Iceta admet que Puigdemont renuncia a convocar eleccions perquè “no tenia ni podia tenir una garantia per escrit” del govern espanyol però defensa que aquesta condició tampoc l’havia assolit quan tenia decidit convocar-les. Si es va fer enrere, diu, és perquè es va trobar “sol” davant dels seus –els tres partits independentistes. Iceta justifica que Puigdemont “no podia tenir” la garantia que demanava de l’Estat “perquè no hi havia confiança entre els dos governs. Això ja ve de molt lluny i explica el fet que no hi hagués converses directes entre els dos executius – que hauria estat el més raonable– sinó a través de tercers”.
El líder socialista apunta al paper “molt rellevant” d’Urkullu: “Ell sosté que ningú firmarà un paper dient això però està clar que, si es convoquen eleccions, no s’aplicarà el 155.” I recorda l’esmena del PSOE al Senat, que suspenia l’aplicació de l’article si Puigdemont les convocava: “El PSOE tampoc es tira a la piscina sense saber que hi ha aigua. Si poses per escrit aquesta esmena que és molt explícita és perquè saps que hi ha aquesta possibilitat certa sobre la taula.”
Peu o mig cos a la porta
JxCat, ERC i la CUP coincideixen que la declaració del 27-O arriba tard i amb les “forces esgotades” per l’estira-i-arronsa dels intents de negociació, la declaració suspesa del 10-O i la convocatòria frustrada d’eleccions.
La independència s’havia d’haver declarat poc després de l’1-O, després de la censura europea a la violència policial i de les grans manifestacions de protesta del 3-O, lamenten. Una veu de la majoria actual i de fa un any afirma: “El 27-O vam posar el peu a la porta perquè no es tanqués. Si ho haguéssim fet l’1-O o el 3-O, hauríem passat mig cos o el cos sencer.”
La força del 3-O “dilapidada”
“Vam batallar perquè la declaració es fes el 3-O tal com s’havia acordat. Aquell dia es construeix una força ciutadana molt potent i més àmplia que la independentista”, afirma la diputada de la CUP, Natàlia Sànchez. Després es perd la segona oportunitat del 10-O, s’arriba al 27 debilitat i “el govern es retira i no permet a la ciutadania defensar la declaració al carrer”, conclou la CUP. “Aquest esperit es va perdre i es va dilapidar” fins arribar al 27-O, apunta Susanna Segovia, de Catalunya en Comú, perquè “ja no es va sentir interpel·lada” molta gent que al 3-O, davant la repressió violenta del referèndum, s’havia constituït en un gran “moviment ciutadà que demanava el dret a decidir i que s’oposava a les forces de l’Estat”.