El 21-D

L’experiència del procés independentista indica que mai ha estat una bona pràctica posar dates de futur. No ho va ser anunciar que en divuit mesos Catalunya esdevindria una república. El calendari va córrer, els divuit mesos van passar i les promeses no van obtenir resultat. Posar data implica un compromís i cal anar amb compte de no incomplir res davant la ciutadania, i menys en aquelles qüestions que depenen de molts actors i de molts factors.

En l’ambient polític es viu la data del 21 de desembre com una fita on hi haurà un abans i un després en les relacions de Catalunya i Espanya. Aquesta obligació i la soga al coll del 21-D té de positiu que els dos governs han de moure quelcom, i la pressió no els deixa viure.

Sense voler caure en la innocència cal creure que ningú de l’actual Moncloa va pensar que el 21-D és una mala data per a Catalunya i fins i tot per a Espanya. És el dia que Mariano Rajoy aplicava en tota regla l’article 155 de la Constitució. Fet que mai s’havia vist en democràcia.

Aquella conseqüència va portar a convocar unes eleccions catalanes després d’haver suprimit durant cinquanta-quatre dies l’autonomia catalana. Una mala data i un mal record on tots els partits polítics van cedir a concórrer en aquelles eleccions que passaran en els annals de la política com les eleccions del 155, i que contra pronòstic i legítimament va guanyar Ciutadans. La data no era la més adequada per a la celebració d’una reunió del Consell de Ministres a Catalunya.

El govern espanyol no podia fer-se enrere. Ara té més pressió que mai i haurà de contestar a les peticions catalanes. Les respostes no són fàcils, tot i que amb l’ambient que s’ha creat caldrà que hi hagi concrecions i poques ambigüitats. Pedro Sánchez, si fa cas de les enquestes que indiquen que Cs, el PP i VOX podrien obtenir el govern estatal, no farà cap concessió. Si fa cas del seu compromís amb els partits catalans a la moció de censura, haurà d’escoltar i actuar.