Maduro jura en solitud

Amb americana negra, camisa blanca i corbata vermella, la mateixa vestimenta que utilitzava Hugo Chávez per als actes oficials, el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, va saludar un per un els jutges del Tribunal Suprem de Veneçuela. De fons sonava la música de la simfònica nacional Simón Bolívar. En els balcons interiors de l’edifici, centenars de nens amb banderes grogues, blaves i vermelles, els colors nacionals. L’entorn, estudiat, va donar inici al segon mandat de Maduro, previst fins al 2025. La cerimònia havia d’haver-se celebrat davant el Congrés, en mans opositores, però el govern el considera “en desacatament” i tots els seus actes nuls. La primera anomalia a penes va ocultar que Amèrica Llatina ha donat l’esquena a Maduro: només el bolivià Evo Morales, el salvadorenc Salvador Sánchez Cerén, el cubà Miguel Díaz-Canel i el nicaragüenc Daniel Ortega van viatjar a Caracas. Cal mirar cap a la Xina i Rússia per trobar suports internacionals de pes.

“Aquest és un pas de pau per al nostre país”, va dir Maduro, en el seu primer discurs. Després va agrair la presència dels membres de l’Assemblea Constituent, elegida el 2017 després de tres mesos de protestes que van deixar 107 morts. La funció de l’Assemblea va ser reemplaçar el Parlament, que havia quedat en mans opositores després de la derrota del govern a les legislatives. Aquest és l’únic poder legislatiu que Maduro reconeix. El president va utilitzar mitja hora per llegir un a un els noms dels convidats presents, encara que es tractés d’agregats de negocis d’ambaixada, en un esforç per exhibir davant els seus votants que Veneçuela té, encara, aliats, enmig d’una pressió exterior sense precedents.

Perquè la cerimònia no només és l’inici de sis anys més de govern bolivarià. Des d’ahir, Veneçuela no té relacions diplomàtiques amb els 13 països que integren l’anomenat Grup de Lima, liderat per Argentina, Brasil, Canadà, Xile, Colòmbia i Perú, que ja ha anticipat que no reconeixerà Maduro com a president i prohibirà des d’avui l’ingrés d’alts càrrecs del règim. Després van seguir mesures similars la Unió Europea i els Estats Units. Veneçuela està cada vegada més sola, immersa en una crisi econòmica sense precedents i una diàspora que ha arribat a 2,5 milions de veneçolans. El gir a la dreta a la regió ha esborrat de cop la llista de governs que alguna vegada van donar suport a Chávez i després es van negar a condemnar Maduro.

És clar ara que els temps han canviat. Maduro va obtenir la reelecció al maig amb gairebé el 70% dels vots, però en uns comicis sense candidats opositors i el 56% d’abstenció. El president va insistir ahir que la democràcia veneçolana “és un exemple per al món”, però se sap feble. Per això va amenaçar amb “dures represàlies diplomàtiques” els països del Grup de Lima que insisteixen a aïllar-lo.

“Soc aquí, llest per portar les regnes”, va desafiar Maduro, enmig d’un discurs carregat de patriotisme, amb lloances a Hugo Chávez (el seu mentor polític) i als colors de la bandera de Veneçuela, la independència, el poble “sobirà” i el valor simbòlic de tenir a les mans “la clau del sarcòfag de Bolívar”. Va carregar després contra l’imperialisme, “en campanya des de fa més de 20 anys amb mentides fastigoses contra Veneçuela”, i l’oposició interna, a la qual va acusar de voler enderrocar-lo amb suport dels EUA. Maduro inicia un nou govern, sis anys que avui semblen per a Veneçuela una eternitat.