“Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa”

Fort, determinat a seguir mantenint els ideals que m’han portat a la presó. I reconfortat per tot el suport i l’escalf.

Afrontar un judici tan llarg i intents (amb sessions de vuit hores diàries, tres dies a la setmana i durant mesos) en presó preventiva és una eina de desgast que el tribunal ens imposa. Forma part del judici polític al qual ens enfrontem.

Absolutament. Després de la vaga de fam, amb la rectificació que el TC va fer quasi immediatament, obrint el calaix i desbloquejant els recursos d’empara, sabem que amb actitud ferma i digna, entomant els tribunals de cara i denunciant-los, només considerem guanyar. Afrontaré el judici amb determinació.

Preferiria que s’hagués tancat la causa. Però, després de quasi setze mesos de presó preventiva, el judici serà el moment en què ningú ens podrà fer callar. El judici pot ser una oportunitat per posar l’Estat espanyol davant del mirall. Serà el seu segon 1 d’octubre. I el més important: tota la pressió la tindrà la fiscalia. Són ells qui hauran de demostrar el que és indemostrable. I ho hauran de fer sota llums i taquígrafs, aportant proves. Els observadors internacionals no compraran paraules ni relats inventats. La fiscalia ho té molt difícil, de fet ho té impossible si parlem d’un judici just en què només amb fets provats el tribunal pot condemnar.

No pas més durs que els més de 470 dies de presó.

Capgiri la idea. Com demostrarà la fiscalia allò que no ha passat? I no oblidi que els focus internacionals estaran oberts per seguir el judici. Serà interessant veure fins on forcen la màquina. Tinc la impressió que fa setmanes que ja no tenen marge i ara són esclaus del disbarat que han fet. Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa.

El dret a la manifestació i a la protesta és irrenunciable en qualsevol idea democràtica. Jo tornaria a convocar la protesta. El paper de diàleg amb la Guàrdia Civil i els Mossos per facilitar les coses, fer conviure la protesta i l’acció judicial d’entrada... també ho tornaria a fer. Els 40.000 manifestants van ser exemplars, tret dels que van danyar els vehicles. És l’única cosa que segur que ara vetllaria més per evitar, ja que quatre brètols van danyar la imatge d’una concentració pacífica.

Ho dic perquè els dos fets que sustenten la causa (un referèndum i una declaració d’independència) no són delictes en el Codi Penal espanyol. Encara més: es van treure del Codi Penal el 1995, quan la declaració de secessió sense violència va deixar de ser delicte, i el 2012, quan l’organització del referèndum il·legal també va ser apartada. Ho va aprovar el Congrés dels Diputats. Un tribunal, per molt “suprem” que sigui, no pot anar contra la llei que ha d’aplicar, ni contra la voluntat explícita del Congrés dels Diputats.

A les ganes de revenja del Regne d’Espanya i a la necessitat que tenia de decapitar-nos l’octubre del 2017, amb el cap d’estat al capdavant.

No ho temo; n’estic segur. Només cal llegir les interlocutòries de Llarena en què denega la meva llibertat, i la de Quim Forn. El problema era –i ho continua sent– la nostra ideologia, el nostre pensament.

Res és explicable des de la raó, el dret i la democràcia. En tot cas, ells volien posar fi a les mobilitzacions massives i pacífiques que des del 2012 ha viscut Catalunya. Només cal llegir els escrits d’acusació per veure com criminalitzen aquestes mobilitzacions. Soc a la presó per haver estat el president de l’ANC, l’entitat que ha impulsat les mobilitzacions més massives i continuades de la història d’Europa.

Si el judici és just, només hi té cabuda l’absolució. És el que hem d’exigir. Ens hem de convèncer que l’absolució és el que ha de passar.

Que no entenc per què no va renunciar a presidir el tribunal que ens jutjarà quan es van fer públics els missatges de Cosidó. Que no entenc per què, dies abans que els missatges es fessin públics, quan tothom ja donava per fet l’acord entre el PP i el PSOE i que ell seria el president del CGPJ, en contra del que preveu la llei –que diu que han de ser els vocals del CGPJ i no els partits els que decideixin el president–, no va dimitir. La seva presidència omple de dubtes la imparcialitat del tribunal.

És l’Espanya eterna, la de la reconquesta, la del Dia de la Raça. La història trista d’Espanya que Gil de Biedma va descriure tan bé, la que sempre acaba malament.

Jo em preparo per acusar l’Estat i guanyar l’absolució. Per anar-hi determinat, sense abaixar el cap, per parlar clar i, quan calgui, plantar-me, com ja vam fer en la vaga de fam.

Òbviament. És un judici polític de manual. Som el cap de turc. Per això és molt important que la gent continuï mobilitzada. Pacíficament i amb l’actitud insubornable de no-violència, però tossudament alçada, com ens va ensenyar a dir Lluís Llach.

No ho crec. Prudència no és la paraula que jo escolliria. La prudència no és dolenta. Em preocupa la desorientació fruit de la repressió.

No ho crec. El que va faltar els dies previs al 27-O va ser la confiança i la lleialtat entre els partits. Tinc la sensació que el 27-O es produeix en un entorn polític en què per a alguns importa més el càlcul partidista i electoralista que mantenir la unitat que va fer possible l’1 d’octubre.

No s’hauria d’haver perdut mai la confiança que es va tenir per fer possible l’1 d’octubre.

Jo diria que la clau la tenim la tercera setmana d’octubre. L’empresonament de Cuixart i el meu, així com l’anunci de l’impuls del 155 per part del govern, van fer que el sobiranisme perdés el control de l’agenda. Alguns es van posar molt nerviosos. Les pressions cap al president Puigdemont van ser immenses, i no sé si sinceres del tot. En tot cas, ara toca mirar al futur, preservar la força que l’1 d’octubre ens dona, reivindicar tot el que va funcionar i evitar els errors que es van poder cometre. La partida és ben oberta, no tenim res perdut.

Sí. Cal reconduir-ho. És el nostre punt més feble. No és nou. Però, lamentablement, seguim en aquesta dinàmica. I la culpa no és només d’una part. La desconfiança és de procedències diverses. Cal recuperar la generositat i les ganes de cooperar. Sabem com s’ha de fer. Ho tornarem a fer possible, com ho vam fer l’1 d’octubre.

Aquest tema es va tancar malament el 30 de gener. És una de les ferides obertes que dificulten la confiança. Hi ha el convenciment que en aquell moment no es va actuar lleialment amb el que s’havia acordat. En tot cas, ho hem de superar.

N’estic convençut. El president és un home de paraula. És una acusació diabòlica, i només es pot desmentir si ell és president. Alguns dels que l’acusen no el volen fer president i, per tant, no li permeten demostrar que és una acusació falsa. Tinc la sensació que el president és el blanc de totes les crítiques i desqualificacions. És enormement injust. L’exili és molt dur, tant o més que la presó. Ho sap ell, ho sap Marta Rovira i ho saben tots els membres del govern. Ningú del govern, ni la secretària general d’ERC, és a l’exili per plaer. Igual que nosaltres no som a la presó per plaer. En el cas de Puigdemont, però, massa gent l’hi té votada. A hores d’ara, ha quedat clar que la unitat de l’independentisme no implica, en tot cas, llistes conjuntes, ni a Barcelona en les municipals ni un tàndem Junqueras-Puigdemont en les europees. ERC ha dit que no a les dues propostes. L’última paraula no està dita. Confio que el sentit comú s’imposi i que el sobiranisme no deixi passar l’oportunitat de garantir-se l’alcaldia de Barcelona. I això només és possible amb un acord entre ERC i Junts per Catalunya. I crec que mai pot ser un motiu per no anar junts la disputa per saber qui hauria de ser alcalde. No sé com es pot explicar que Ernest Maragall renunciï a tenir la certesa de ser alcalde, i menys encara havent de gestionar la incertesa que ho sigui Valls. Si anem junts, guanyarem l’alcaldia de Barcelona. És tan de sentit comú que al final s’imposarà.

És una manera de reivindicar que som presos polítics, de denunciar la situació que vivim i d’exigir el respecte de la voluntat democràtica.

Estic disposat i entregat en cos i ànima a buscar espais d’unitat i confluència del sobiranisme. I, en aquest sentit, prefereixo treballar fort per facilitar la unitat que no pas encapçalar una llista.

La Crida neix com a moviment, no com a partit. Està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Per tant, ningú podrà al·legar problemes de doble militància. La seva legalització com a partit és estrictament instrumental, per evitar que algú altre ho faci. I la Crida en el futur serà allò que les seves bases vulguin que sigui. No renunciem a cap àmbit d’acció política, però sempre buscant la unitat. Hem vingut a recosir, a unir. No a dividir. No dividirem, no fragmentarem. Farem les coses ben fetes.

En absolut. En el seu equip de direcció, en el seu govern, hi ha gent de militància socialista, de l’òrbita d’espais d’esquerra alternativa...

No és cap opa. És la constatació que amb els partits i les divisions entre partits sobiranistes, amb la falta de visió estratègica compartida, no ens n’hem sortit.

La societat està més unida que els dirigents dels partits. És una evidència. La unitat depèn de la gent i de la voluntat de la gent.

La Crida no es precipitarà si això vol dir més divisió. No serem com aquells que venen a unificar dos blocs en disputa i acaben sent tres o quatre blocs els que estan en disputa. Necessitem que el vot sobiranista es reforci, i això implica la concentració del vot i l’ampliació de la base de votants.

Tant entitats com partits han iniciat processos de relleu de lideratges després de l’1 d’octubre. Que els presos tinguem un nivell d’intervenció –Junqueras és el president d’ERC; Cuixart, d’Òmnium, jo em presento per ser-ho de la Crida...– no ens ha de portar a engany. La nostra és més una funció d’acompanyament que de lideratge real. Des de la presó, el dia a dia no es pot seguir. I qualsevol lideratge ha d’estar sobre el terreny les 24 hores.

Jo demano que ens bolquem a exigir l’absolució i a denunciar aquest judici. Que ho fem de la mateixa manera que durant mesos ens vam bolcar a preparar l’1 d’octubre i no el 3 d’octubre. De la sentència, ja en parlarem quan surti si no és absolutòria. En tot cas, des del 21-D he estat partidari d’esgotar la legislatura. No sé què guanyaríem anant a eleccions que no tinguem ara. Tindrem, però, temps per parlar-ne.

Una opció legítima que es concreta en una decisió política per a qui ha comès un delicte i se’n penedeix. No és el cas: jo no he comès cap delicte i la resta de processats, tampoc. M’agrada més la paraula absolució. És més justa. I si algú vol parlar de decisions polítiques, m’agrada més amnistia.

I tant. Per què hem de tractar de manera diferent Madrid que Brussel·les? Això sí, vull que sigui massiva, cívica i totalment no violenta, i que busqui la complicitat dels espanyols partidaris dels drets i les llibertats, com ho hem fet amb els flamencs i valons quan hem anat a Bèlgica.

Tant ella com el secretariat saben el que han de fer. Seguir, seguir i seguir. I ho estan fent.

En absolut. Fa anys que a Catalunya no hi ha temps mort. El judici serà el moment de màxima expectació. Tot serà ben viu i ho demostrarem tant a la sala on ens jutjaran com al carrer amb les mobilitzacions i a les institucions. Serà un moment d’internacionalització del conflicte i una oportunitat per tornar a plantejar la necessitat de buscar un acord per tancar el conflicte entre l’Estat i Catalunya. Això té un nom: exercici del dret a l’autodeterminació. Tot això passarà en els pròxims mesos, abans de la sentència.

A hores d’ara, no el veig decidit. Està travat, bloquejat. Li falta valentia. I un líder sense valentia, sense ambició, sense determinació per resoldre situacions difícils (i la de Catalunya-Espanya ho és), és un líder condemnat a l’ocàs en poc temps, a l’oblit. Si no arrisca, la història li passarà pel damunt.

Si es concreten, poden ser de molta ajuda. Soc partidari, però, de fer feina de manera discreta. No és necessari que els focus estiguin encesos tota l’estona. A vegades els focus no et deixen veure-hi bé. No cal amagar res, però deixem fer la feina a qui li pertoqui fer-la. Ja arribarà el moment de les explicacions i les valoracions, i de prendre decisions amb llum i taquígrafs. Ara toca que alguns facin colzes.

Ho nego rotundament. La continuïtat del govern no depèn dels pressupostos. Encara més: alguns podrien dir que els pressupostos votats pels independentistes desgasten més Pedro Sánchez que els no pressupostos. Dit això, cal veure i acceptar que el futur immediat d’Espanya és políticament fosc.

Doncs que tot seria encara pitjor que ara. Dit això, que ningú descarti un govern PSOE-Cs. Un escenari aparentment més amable, però en alguns temes igualment molt fosc. Espanya està en una cruïlla històrica, equivalent a la del 1898. Ja veurem on va a parar tot plegat.

Jo soc partidari del “com més bé, millor”.