Paradoxes europees

Els pares fundadors de la Unió Europea (UE) volien una Europa unida, democràtica i respectuosa amb els drets humans i les minories. I, sobretot, volien que no es tornés a produir l’enfrontament entre estats europeus que va succeir les dues guerres mundials i que, especialment en la segona, va devastar el Vell Continent.

Per això, van marcar el camí d’anar sumant sinergies i fer-ho junts. Es va començar amb sis estats i poques competències i avui dia ja hi ha 28 estats membres, amb el permís del Regne Unit fins que se’n vagi, amb competències comunitàries en matèria econòmica i, en menys grau, en temes socials i polítics –però s’hi va avançant–, i amb un mercat únic, que representa la quarta part del comerç mundial, de gairebé 500 milions de ciutadans, i amb un estat del benestar i un nivell de vida que ja voldrien la majoria d’estats del món. Val la pena de tant en tant detallar aquesta realitat, perquè, si no, sovint la perdem de vista i tendim a veure el vas mig buit i a pensar que la Unió Europea està en crisi permanent.

És veritat que hi ha crisis i que no sempre es resolen aviat i bé, com és el cas de l’econòmica, ara ja enfilant el camí de sortida, però amb massa desigualtats. I la gestió de la immigració i els refugiats, amb moltes llacunes pel que fa al respecte de les persones, tot i que s’ha de deixar clar que la política d’immigració encara està en mans dels estats membres.

I una altra crisi és l’ocasionada pel Brexit, de la qual ja s’ha parlat molt i que ara està en un moment de molt conflicte que no permet veure quina serà la sortida ni quan es produirà, però el que sí que ha quedat ben clar és que és una aposta per marxar de la Unió Europea, amb tot el que això representa, tant des del punt de vista econòmic com polític, laboral de seguretat... A aquesta voluntat de marxar i, per tant, de fer més petit el club europeu, s’hi contraposa l’eix francoalemany i altres estats membres de la Unió Europea, la majoria dels quals són partidaris de més integració, tot i que hi ha diferències significatives pel que fa als camins i a la intensitat. Però sí que és clar que la rèplica al Brexit, l’han expressat aquests dies Angela Merkel i Emmanuel Macron, Alemanya i França, apostant per avançar clarament cap a l’Europa de la seguretat i la defensa.

Menys Europa pels efectes del Brexit i, paradoxalment, més Europa pel que fa a la proposta en seguretat i defensa de l’eix francoalemany. És evident que l’aposta de la cancellera alemanya i el president francès en matèria de seguretat i defensa té més visibilitat que no pas efectivitat, però és molt important que els mandataris dels estats més potents de la Unió Europea tinguin aquest protagonisme a favor de més integració europea, i més en aquests moments de certa debilitat pel Brexit i per desavinences internes entre estats membres. Aquest camí d’avançar junts, respectant la diversitat, és el més adient si no ens volem tornar irrellevants, perquè, en un món globalitzat, l’única manera de ser-hi presents i incidir-hi, és teixir sinergies conjuntes.