Flagell Marchena

El jutge i pre­si­dent del tri­bu­nal del procés, Manuel Marc­hena, tenia ahir un d’aquells dies en què al Bar Supremo demana un cafè amb llet i pre­cisa que vol la llet calenta, i el cam­brer li ser­veix un tallat amb la llet freda. El for­ma­lista va emu­lar aquell Marc­hena que el 2017 ja va etzi­bar a Fran­cesc Homs en el judici del 9-N “això no es casa seva, això es el Tri­bu­nal Suprem”. Quan no tenia sobre ell el gran focus madri­leny amb Mari­ano Rajoy i Soraya Sáenz de San­ta­maría a la cadira dels tes­ti­mo­nis i els invi­tats eren Urku­llu, Rufián o Colau, Marc­hena va desen­fun­dar el fla­gell con­tra les pre­gun­tes que no es fan com ell vol i amb pre­di­lecció per renyar les advo­ca­des com Olga Arde­riu o Judit Gené. “Quan jo parlo, vostè deixa de par­lar”, va etzi­bar a Arde­riu com si exor­citzés el Marc­hena que con­te­nia fins al novè dia de judici per impe­ra­tiu tele­vi­siu.

Com si volgués ani­mar a sor­tir més mas­si­va­ment als car­rers el 8 de març, el fla­gell de Marc­hena pri­o­ritza les advo­ca­des i la fis­cal Con­su­elo Madri­gal. És a dir, les dones de la sala que no són la magis­trada Anna Fer­rer ni Pilar, la secretària judi­cial que guia els tes­ti­mo­nis, els reté el DNI i vigila el públic. La màxima cru­el­tat a l’hora d’humi­liar, però, la reserva per a Rosa María Seo­ane, l’advo­cada de l’Estat que va subs­ti­tuir l’adepte de la rebel·lió vio­lenta Edmundo Bal i que acusa per sedició. A Marc­hena, Seo­ane l’exas­pera fins i tot quan calla, perquè ell ja sap que no s’apro­parà al micròfon. “Acosti’s al micro!”, li exi­gia un dia més men­tre al seu cos­tat el jutge Luci­ano Varela s’apar­cava en bate­ria a la butaca obli­gant el públic a fer l’esforç de recor­dar que encara no és jubi­lat.

Quan l’advo­cada de l’Estat volia dema­nar a Rufián pel full de ruta –“ni pajo­lera idea”, li va dir el repu­blicà– en el judici en què els fis­cals iden­ti­fi­quen pis­to­les fume­jants en una Moleskine o en un Lli­bre Blanc, al pre­si­dent del tri­bu­nal no li va sem­blar bé. “Faci una altra pre­gunta”, orde­nava tot vetant-li la pro­testa. “La per­tinència o imper­tinència d’una pre­gunta no està a debat a la sala”, afe­gia. Quan a Seo­ane ja li tre­mo­lava la veu com si de cop se li esborrés l’estudi de tota una opo­sició, Marc­hena va ele­var la humi­li­ació: “Li està pre­gun­tant coses que a la sala no li interes­sen.” Seo­ane, que va sal­tar de la secre­ta­ria gene­ral d’Adif fins al judici, va guar­dar les pre­gun­tes com si fos­sin paper per reci­clar i va fer cara de voler recu­pe­rar l’antic lloc de tre­ball i fugir aviat a Atocha i aga­far el pri­mer tren sense mirar el destí.

Una de les poques con­ces­si­ons a la pari­tat del fla­gell de Marc­hena va ser amb Rufián per voler “dir moltíssi­mes coses”. “Vostè no ha vin­gut aquí a dir moltíssi­mes coses. El tri­bu­nal demana que vostè des­cri­gui, no que valori. Recordi que és una sala de judici”, el va avi­sar l’endemà de pros­criure el “tes­ti­moni opi­nant” menys quan es diu Soraya Sáenz de San­ta­maría. “Soc soci de l’ANC, de la bibli­o­teca del meu barri i del vide­o­club”, va dir Rufián a pesar de tot. I a Marc­hena se li va obrir el cel: després d’exhi­bir a Rajoy com els poli­cies pega­ven a votants a Sant Car­les de la Ràpita, ahir no volia que el saló de plens del Suprem fos un fes­ti­val de curt­me­trat­ges i pro­hi­bia cada vídeo pro­po­sat per la defensa. “La sala no neces­sita...”, deia Marc­hena con­ver­tint el saló de plens del Suprem en una sinècdo­que d’ell mateix.

En el seu comiat a la sala, Albano Dante Fac­hin va rega­lar una iro­nia. “Entenc que ara no puc mani­fes­tar què penso d’aquest judici, oi?”, va dir forçant Marc­hena a repe­tir-li l’adeu. Seo­ane també es guarda l’opinió.