El desafiament final de Guaidó

I Juan Guaidó va tornar a Veneçuela. Va arribar ahir prop del migdia, en un vol comercial, a l’aeroport internacional de Maiquetía, a Caracas, i va superar els controls migratoris com qualsevol viatger. A fora l’esperava una multitud i ambaixadors de països aliats disposats a impedir la seva detenció. No va fer falta. No hi va haver policies per rebre Guaidó i cap guàrdia de migracions li va posar cap objecció. El govern va deixar fins i tot que milers de veneçolans rebessin el seu líder en una manifestació convocada al barri de Las Mercedes, un dels més acomodats de la capital. Des d’una tarima, Guaidó va prometre més pressió contra Maduro com a únic camí per obligar-lo a convocar eleccions anticipades.

“Sabem els riscos als quals ens enfrontem; això mai ens ha detingut. Estem més forts que mai, seguim mobilitzats, seguim al carrer, donant la cara per la nostra gent després d’una reeixidíssima gira internacional de reconeixement. Aquest és el missatge, som aquí a Veneçuela”, va dir Guaidó als periodistes just en el moment de trepitjar territori veneçolà.

Guaidó va sortir de Veneçuela el 22 de febrer. Desoïa, així, una prohibició del Tribunal Suprem, que l’acusa d’“usurpació” de funcions. La possibilitat que quedés pres en tornar al país era ben real, però finalment el govern de Nicolás Maduro va optar per no tibar encara més la corda que el manté en una pugna sense fi amb l’oposició i bona part de la comunitat internacional.

La pressió externa ha anat en augment des de l’inici de la crisi, fa poc més d’un mes, amb el govern dels Estats Units com a punta de llança. Washington ha agitat sense pudor el fantasma d’una intervenció militar. El conseller de Seguretat de Donald Trump, John Bolton, va assenyalar fins i tot que el seu país “no té cap problema a parlar de la doctrina Monroe”, que el 1823 va establir la màxima “Amèrica, per als americans” i va traçar des d’aleshores la línia de la política exterior estatunidenca.

La pressió de Trump contra Maduro ha tingut efectes contradictoris en el procés opositor, temorós que acabi per espantar els governs que no ho veuen amb bons ulls. Per això, Guaidó va fer servir els deu dies que va estar fora de Veneçuela en una gira per sumar suports de països sud-americans. El president en funcions va començar a Colòmbia, on va participar en l’ingrés fallit d’ajuda humanitària, i després va viatjar al Brasil, el Paraguai, l’Argentina i l’Equador. En tots els destins va ser rebut com a president legítim de Veneçuela. Faltava, llavors, el retorn al país per tal de tancar el cercle.

Ha estat un joc d’escacs, en què l’oposició ha aconseguit col·locar-se en l’ofensiva. Guaidó va violar l’ordre del Tribunal Suprem, controlat per Maduro, i al mateix temps va posar en una cruïlla l’executiu. Si detenia Guaidó, el govern s’aventurava a una escalada sense precedents contra un grup tancat de països de l’Amèrica Llatina i Europa, més els Estats Units, que reconeixen el president encarregat. Permetre-li l’entrada es podia llegir, en canvi, com un símptoma de feblesa política. Finalment, no hi va haver cap ordre de detenció contra Guaidó, evidència que Maduro va preferir pagar el preu de tenir-lo dins de les fronteres i bregar amb ell sobre el terreny.

Guaidó no va perdre l’oportunitat de colpejar l’executiu allà on més mal li fa: la fidelitat o no de les forces armades, garant de la governabilitat. Fins ara, uns 800 militars han abandonat la files chavistes, segons l’oposició, però la cúpula s’ha mantingut fidel a l’executiu. “Senyors de les forces armades, evidentment, després de les amenaces, algú no va complir. La cadena de comandament està trencada”, va dir el president autoproclamat davant milers de persones a Caracas. A aquests mateixos militars, els va demanar que detinguin els grups de civils armats que responen a Maduro i que van ser clau en el fracàs del dispositiu d’ingrés d’ajuda humanitària des de Colòmbia. “Ens van amenaçar de presó, de mort, però no serà a través de l’amenaça que ens detindran. Aquí estem molt més forts que mai”, hi va afegir. El gran desafiament de Guaidó és aconseguir que es mantinguin altes les expectatives dels seus seguidors, que ja fa més d’un mes que estan mobilitzats.

Mentre el govern de Maduro sembla cada vegada més còmode amb el pas del temps, el líder opositor necessita fites clares. El 23 de gener va ser l’intent d’ingrés d’ajuda humanitària des de Colòmbia i, després, la gira que el va portar a visitar països “amics”. Ara ha estat el reeixit retorn a Caracas. En cada convocatòria, Guaidó avança quins seran els pròxims passos. Per avui, va anunciar una reunió amb els sindicats d’empleats públics, als quals es va referir com a ostatges del règim. “Els obliguen a marxar i es volen aprofitar d’ells. Aquest dimarts [per avui] farem un important anunci al país”, va dir, sense donar-ne més detalls. La pressió als carrers continuarà dissabte, “amb una nova manifestació”, segons va anunciar Guaidó. Es tracta, en qualsevol cas, d’una estratègia d’erosió amb comptagotes.