Passi-ho bé, senyor José

A Madrid tot és més gran. Ja se sap, si ancha es Castilla, la ciutat que li fa de capital no serà menys. Els museus, les banderes que pengen de pals gegantins, els ministeris (que de tan grans no ha d’estranyar que els dossiers catalans s’hi perdin), les escultures –com la formidable Julia de Plensa que dignifica la plaça de Colón–, els palaus de justícia –quina por!–, les fonts –quin bé de Déu d’aigua monumentalitzada– i els passejos. Oh, els passejos de Madrid! Però que diminuta i provinciana és la Gran Via (ep, la de Barcelona, perquè la de Girona és només via, perquè de gran no en té res) i la Diagonal; un esquif d’artèria.

Res es pot comparar amb el Paseo del Prado, o amb el de Recoletos, que el nom no només fa fi, sinó que també fa grandiloqüent. Hi ha espai per a tot, també per a un jardí florit i molt ben cuidat, en el tram central, per esponjar la circulació que hi discorre a banda i banda. I com que d’espai n’hi ha per donar i vendre, també en sobra per acollir els que es volen manifestar.

El gran mèrit de la històrica mobilització d’ahir és que Madrid, el gran Madrid, la capital de tot un estat –això dels estats són ens de proporcions descomunals, inabastables– no es va menjar els milers de catalans que hi van portar la seva reivindicació. Vistes les dimensions del manifestòdrom, més d’un temia que l’acte ahir quedés empetitit, ridiculitzat, i que fos carn de befa. Però va ser tot el contrari. Per primer cop en la història, i potser última, la capital dels espanyols va ser conscient que hi ha un qüestió catalana no resolta. I que la marea estelada que ahir va ocupar el passeig central de la ciutat no va de broma. Ahir els catalans no van anar a Madrid, com de costum, a picar amb precaució, per no ofendre, al vidre d’una finestreta ministerial, sinó que hi eren per clavar un cop de puny damunt la taula, educat però cop de puny al cap i a la fi.

Catalunya va anar a Madrid i hi va trobar una ciutat immensa, però també una ciutat on més de cinquanta organitzacions van donar un cop de mà perquè tot sortís rodat. I tot estava perfectament mil·limetrat, com ha passat sempre en les grans mobilitzacions del sobiranisme. Els organitzadors van ultimar detalls fins a última hora, des del local la Ingovernable, un edifici històric del Madrid rebel i contestatari, que es va convertir en el centre neuràlgic i d’on tan aviat en sortien llaços grocs i estelades com banderes comuneres; una tela morada amb una estrella roja i un castell al seu interior. Que ahir era Catalunya que es manifestava, però un altre Madrid que imagina una altra Espanya també li feia costat i també va sortir al carrer.

Com per exemple la gent d’Espanyols pel Sí, un grup que defensa el lema Espanya una sin Catalunya que portaven unes pancartes gracioses amb el perfil de la pell de brau sense el triangle de Catalunya i que van ser motiu de molts aplaudiments i objecte d’encara més fotografies de molts catalans que no paraven de donar-los les “gràcies”.

També hi eren els Anticapitalistes de Madrid, que exhibien una pancarta amb una reclamació global: “Derecho a decidir Repúblicas.” Un dels anticapitalistes, Santiago, mirant com gent de totes les edats desfilava davant seu, reconeixia estar sorprès per “l’ambient de bon rotllo, molt agradable”. Al bon rotllo hi contribuïa el fet que ahir a Madrid s’hi va estrenar la primavera amb un dia llampant que convidava a omplir les terrasses de bars i restaurants, cosa que van fer molts dels manifestants abans o després de la marxa. I durant la manifestació una cervesa servida pels llauners, que mirat així, Madrid i Barcelona no són tan diferents.

Per tot arreu del recorregut s’hi veien armilles de color verd i taronja dels voluntaris de l’ANC i l’Òmnium, i uns joves de negre amb un braçal groc, d’una organització d’extrema esquerra local que van participar en un eficaç servei d’ordre. “Tot en orde”, deien quan se’ls preguntava si hi havia hagut algun incident.

La mateixa resposta donava el Carlos, un veterà agent de la policia municipal de Madrid que, assegut damunt una moto de dimensions madrilenyes, mirava la cua de la manifestació mentre aquesta s’allunyava de Cibeles. “Tinc un parent català, que es diu Ignasi, i és independentista i del Barça”, explicava, i després de mirar com la gent desfilava tranquil·lament i sense problemes afegia: “Amb harmonia tots ens podem manifestar.”

A crits de megàfon, al punt de partida de la manifestació, a tocar de l’estació d’Atocha, un voluntari insistia en la idea que la concentració havia de ser pacífica i ho repetia una vegada i una altra mentre indicava a la gent que se situés al costat dret del passeig del Prado. Ahir a Madrid tothom tenia molt clar que calia donar una lliçó de civisme i, sobretot, fer pedagogia. Per això la gent de l’esquerre de l’Eixample van anar a la capital de l’Estat amb una pancarta que, més que un lema, era un resum del que ha estat fins ara el procés. Amb lletres negres sobre fons groc s’hi llegia en castellà: “No fuimos a votar obligados. Votamos porque quisimos y lo volveríamos a hacer. Porque votar no es delito”.

Tanta pedagogia es volia fer, que ahir moltes de les proclames eren en castellà, algunes de simples però rupturistes, “Viva la república”, o amb temàtica de plena actualitat, “Este juicio es una farsa” i altres amb un caràcter més futurista i no exemptes d’un cert humor negre: “Hemos venido a despedirnos”.

Poca gràcia li feia, tot plegat, al senyor José. Un madrileny tipus, nascut fora de la capital però que l’habita des de fa més de 60 anys. Va baixar fins a la manifestació per veure amb els seus propis ulls de què havien estat capaços els catalans. I li va semblar poca cosa. “Crec que no hi ha gaires manifestants”, deia amb posat circumspecte però respectuós, abans de dir: “Entenc la manifestació, però les formes no m’agraden.” Hi ha moltes coses que no s’entenen. Per exemple, el senyor José diu que de petit era del Barça i després es va fer del Madrid. O, encara més estrany, que ha votat socialista tota la vida però ara ho fa pel PP. Casado, de segur que votarà Casado?, se li pregunta, i el senyor no sap quina cara posar.

Davant seu, Paseo del Prado avall, amb la manifestació acabada, un grup cantava: “Passi-ho bé i moltes gràcies.”